La Teresona. Un Salt al passat
Aquesta és la història d’una nena de Salt que cap allà el 1909 va entrar a treballar a la fàbrica Coma Cros. Aquest ha estat un treball d’investigació que va començar quan, en desmantellar la fàbrica, es va trobar una nina de drap en un forat de la paret d’una sala que ara és la sala infantil de la biblioteca Iu Bohigas i Blanch. Una senyora de molta edat ens va explicar que ella també havia treballat a la fàbrica i que sabia de qui era la nina. A partir d’aquí es va anar estirant del fil fins a saber tota la història de la propietària de la nina, la Tresona.
Quan va néixer, a la Teresona, li van posar el nom de Tresa, com la seva àvia, la seva besàvia, la seva mare i la seva padrina. Però només li deien Tresa a la seva mare. A l’àvia li deien Tresina, a la besàvia Treseta, i a la seva padrina La Nena.
El seu pare, l’Anton, era de Salt de tota la vida i el seu avi, el pare del seu pare, també.
L’avi tenia una fusteria. Hi treballaven ell, el seu fill gran, un mosso i l’aprenent, un noi de dotze anys que ja en feia dos que feia d’aprenent.
El pare de la Teresona, l’Anton, feia de pagès al Sitjar. Ell no va voler treballar a la fusteria. Al cap i la fi, qui l’heretaria seria el seu germà gran.
La Tresa, la seva mare, treballava a la fàbrica, a la Coma Cros. Hi treballaven moltes dones. Hi teixien roba. Els telers feien molt, moltíssim soroll. Dins la fàbrica calia parlar cridant. La gent gran deia que si treballaves molts anys a la fàbrica acabaves sorda. De fet, quan les dones sortien de la fàbrica, totes cridaven molt per parlar. Treballaven moltes hores sense descansar, encara que els fes mal el cap, estiguessin malaltes o es trobessin malament. Treballaven tant que fins i tot algunes dones donaven a llum les seves criatures a la fàbrica entre els telers, embolicaven el nadó amb una roba, el posaven en un racó i després continuaven treballant. El germà petit de la Tresona va néixer així.
La Coma Cros funcionava amb electricitat, que la feia la central del Molí amb la força de l’aigua de la sèquia Monar. Estava, i encara està i funciona, una mica més amunt que la fàbrica.
La Tresona tenia un germà gran, una germaneta petita i el germanet que va néixer a la fàbrica. Eren sis de família. Com que entre el pare i la mare no guanyaven prou cèntims amb les seves feines, a més de treballar a la Coma Cros, la Tresa també feia bugades. Anava als safareigs i, a part de rentar tota la roba de casa, feia la bugada dels amos de la fàbrica Mulleres, dels amos de la Coma Cros i dels senyors de Can Tarrés. La Tresona, és clar, quan podia ajudava la seva mare, que era molta roba per només dues mans. Rentar era una feina molt dura, sobretot a l’hivern, quan s’havia de trencar el gel del safareig a cops de pala i, de tant fred, se’ls tallaven les mans i se’ls omplien de penellons. Aleshores la Tresona pensava que seria formidable tenir màquines que fessin les feines, que rentessin la roba, els plats, que freguessin…
A vegades, la Tresona, ajudava la seva mare a portar els coves de roba neta a les cases dels senyors. Allà veia els fills dels amos i les joguines que tenien. Mai no les hi van deixar. Ella no en tenia de joguines, els reis només portaven mitjons i jerseis, a casa seva. Ah! I una caixa de colors pel seu germà gran, en Joan, que ell anava a escola. No a l’escola dels fills dels amos, eh! que ells anaven a La Salle.
Quan la Tresona va complir els vuit anys va entrar a treballar a la fàbrica per ajudar els pares. Va ser llavors que es va fer la nina amb draps vells que va trobar per terra, la que vam trobar en el forat de la paret quan van desmuntar els telers i tota la Coma Cros.
Treballava de dilluns a dissabte. Entrava a les sis del matí i plegava a les dues. De casa s’emportava un tros de pa i unes quantes avellanes a la butxaca del davantal que es menjava, sense deixar de treballar, quan tenia gana.
Un dia, però, va demanar permís a l’encarregat per fer festa. Va ser el dia que va anar fins a Girona, amb el seu pare i el seu germà gran. Van anar a visitar l’avi que estava a l’hospital. La Tresona es va posar trista en veure l’avi tant malalt. Però el viatge en autobús va ser fantàstic! La Tresona no havia anat mai en autobús, només dalt d’un carro. Anava tant de pressa que feia una mica de por i tot.
Això d’anar amunt i avall a tanta velocitat li va agradar molt, a la Tresona. Va ser aleshores quan li van entrar aquelles ganes boges de córrer en plegar de la fàbrica per veure passar el tren d’Olot, el que sortia de Girona a les dues en punt.
Després se n’anava de dret a buscar el pa i a dir hola a la seva amigueta, la filla de la botiga, la Tresineta, i a quedar amb ella per trobar-se després a la plaça on anava la Tresona cada tarda. Mentre jugava amb la seva amiga cuidava els seus germans petits, i els fills de la veïna i així guanyava algun cèntim més, que sempre en feien falta a casa.
