Cor

Els contes tenen cames que els fan caminar. Són les accions, les coses que els passen als personatges. També tenen boca, els diàlegs, amb els quals llegim, escoltem com parlen els protagonistes.  I també tenen cor. Un cor que batega i que, si el conte està ben escrit, fa bategar a la persona que llegeix el llibre.

El cor d’un conte són els sentiments que mouen la història. La Rita, per exemple. Què mou a la nostra fredolica? Doncs això, dirà algú, que és fredolica. Sí, contesto jo, també. Però el que la mou és SENTIR-SE INCOMPRESA. Viu a la ciutat més freda del món i és l’única que té fred. Bé, ella i el seu avi. L’avi Enric fredolic és l’únic que l’entén (menys mal). I així i tot no l’acaba d’entendre del tot perquè la Rita pensa que no es pot quedar de braços creuats i fins a l’últim moment intenta que el seu somni es faci realitat.

Quan llegim un conte ens pot emocionar perquè allò que explica a nosaltres també ens passa. Però també pot ser que no. Però encara que no ens emocioni podem calçar-nos les sabates del protagonista i entendre’l. Jo no tinc por però em fa patir que aquell nen tingui por. Si és així l’autor o l’autora haurà escrit una bona història.

I VOSALTRES? US SENTIU INCOMPRESOS? PER QUÈ?  QUIN SENTIMENT SERIA EL QUE MOURIA EL PROTAGONISTA DEL VOSTRE CONTE?

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Conte conjunt, El secret dels colors, Rita fredolica. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Cor

  1. 4t escola Mare de Déu del Roser ha dit:

    Hola Anna! Aquesta tarda, a l’hora de tutoria, hem treballat el tema d’aquesta setmana. Al principi ens ha costat una mica entendre què vol dir sentir-se incomprès, però després han sortit moltes emocions que teníem dintre. Així ens hem expressat alguns:

    – La història que ara t’explicaré, Anna, és la d’un nen que com que és baixet li diuen “enano” i no l’accepten tal com és. Al final, l’accepten. Així em sento jo.

    – El personatge del meu conte se sent sol, però al final tota la classe és amic d’ell.

    – A mi no m’agrada que hi hagi persones que diguin mentides i que no reconeguin els errors quan hi ha una baralla. Aquest és el meu conte: En un poble molt llunyà hi havia un nen que vivia en un lloc on tothom deia moltes mentides i ell no en deia mai cap. Se sentia mot incomprès perquè se sentia obligat a dir-ne. Finalment es va desfogar i va dir que no se n’han de dir. I que jo, és a dir, ell, no volia dir mai més mentides.

    – Jo si fes un conte diria que ningú s’insulti perquè està malment.

    – M’agradaria que tothom m’entengués i no m’estiguessin tant a sobre.

    • annamanso ha dit:

      Hola nens i nenes de l’escola Mare de Déu del Roser,

      una de les propietats màgiques dels llibres és fer-te veure que els teus problemes són problemes que també els passen a d’altres persones. Llegeixes les aventures d’aquell heroi i fins i tot ell, de vegades, té por.

      Les històries ens atrapen perquè són emocionants, divertides, entretingudes, etc. Però si no tenen personatges que semblin de carn i ossos són històries per passar l’estona i prou. O són històries que no ens interessen.

      Sí, els vostres personatges de conte són de carn i ossos. És clar, han de viure aventures i patir problemes i proves i tot allò que us vulgueu inventar… Però això ja és una altra activitat.

      L’enhorabona!

      Petons fredolics

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s