El secret dels colors

EL SECRET DELS COLORS

CAPÍTOL 1 – Anna Manso

El senyor Calim era un vell de conte, arrugat, amb el nas tocant-li el pit, un caminar fatigós i quatre cabells mal plantats voleiant per la calba brillant i encerada.

Ningú l’havia vist treballar perquè ningú recordava haver conegut al senyor Calim d’una altra manera que no fos amb l’aspecte de vell fràgil que pren el sol a la placeta.

Els ulls del senyor Calim ho miraven tot com la llur d’un far que escombra el que té al voltat. El senyor Calim, però, podia veure els secrets dels colors. Allà on algú hi veia una mare atrafegada i nerviosa, a ell se li apareixia una dona amb els cap fet una nebulosa de color groc elèctric; Un nen que acabava de marcar un gol pel senyor Calim era un cosset il·luminat de vermell caramel. Els enamorats deixaven el terra pintat de petjades de color rosa xiclet.  Els rabiosos emetien núvols verd negrós. Els qui llegien llibres se’ls pintaven els cabells de mil colors que canviaven sense parar. Els nadons, quan reien o xerrotejaven, feien voleiar estrelles blanques, d’un blanc tan blanc que concentrava tots els colors de l’univers. I els tristos regalimaven sorra fina, grisa i apagada pels capcirons dels dits immòbils i tristos.

llegeix més:
El senyor Calim estava amoïnat. Feia dies que havia perdut el seu do, un do del que havia gaudit d’ençà que era una criatura que mirava el món des de la falda de la mare. Mai havia gosat explicar-ho a ningú per por a que el prenguessin per boig. Era el seu secret, un secret que potser s’havia esgotat per culpa de l’edat avançada.

“Em faig vell”. Es va dir. “Ara sí que sí. Casunlolla. Tan bé que m’ho passava”.

Un dia, però, va quedar-se amb la boca oberta en veure passar un grup de nens i nenes tots ells acolorits, esclatants de llum, amb ombres brillants. El cor del senyor Calim va fer un bot i una tombarella d’alegria. Va preguntar fins que va saber que eren la classe de quart de l’escola del poble. “Quina murga de criatures” deien uns. “Un terratrèmol” deien els altres. “Són tan moguts…” es lamentaven els de més enllà”.

Cap d’aquestes queixes encaixava amb el festival de colors que havia desfilat davant dels seus ulls. Tot plegat era tan misteriós, que malgrat el mal d’ossos que l’obligava a caminar a tres per hora, va enfilar cap a l’escola disposat a treure l’entrellat d’aquell misteri.

Va sortir de casa i una hora després era davant l’escola. Va alçar el dit, va tocar el timbre i…

QUIN MISTERI. PER QUÈ DE COP EL SENYOR CALIM HAVIA DEIXAT DE VEURE LA GENT DE COLORS? I PER QUÈ PODIA VEURE D’AQUELLA MANERA ALS NENS I NENES DE LA CLASSE DE QUART? QUÈ VA PASSAR A L’ESCOLA? COM S’HO FARIA EL SENYOR CALIM PER FER DE DETECTIU ELL, QUE ERA TAN VELL? QUIN MISTERI AMAGAVA LA CLASSE DE QUART? QUANTES COSES HAUREM DE RESOLDRE EN 9 SETMANES!!!!!

CAPÍTOL 2 – ESCOLA LA FARGA

Va sortir de casa i una hora després era davant l’escola. Va alçar el dit, va tocar el timbre i… el sr. Ignasi, el conserge, li va obrir la porta.
– Hola, què desitja?
– Puc veure la meva néta Fatoumata que està a quart?
El sr. Calim s’havia inventat un nom per tal de poder arribar a la classe màgica.

Va pujar escales amunt fins arribar a la primera planta. Tot just girar la cantonada, una llum de colors el va enlluernar. Les nenes i els nens de quart estaven fent un treball amb pintures al passadís i… de cop i volta, en aparèixer el sr. Calim, els colors es van escampar per les parets, per ajuntar-se més tard, formant l’arc de Sant Martí. Al mig, hi va aparèixer una paraula un xic estranya: AGRATOF.

I en aquell precís instant, el sr. Calim es va esfumar. De seguida es va sentir una veu que explicava que el sr. Calim seria fora durant una hora, durant la qual portaria a terme una missió especial i en aquest temps cada alumn@ podria demanar un petit desig, si deien la paraula màgica, mentre que el sr. Calim no aparegués novament. Això passaria sempre que es reunissin el sr. Calim i les nenes i nens de quart remenant pots de pintura.

Totes i tots es van posar a xerrar entre ells neguitosos.
– A mi m’agradaria que la meva àvia es llevés demà al matí amb llaminadures de xocolata damunt la taula! Agratof! – va dir la Numa.
– Jo, voldria que la meva mare o el meu pare trobessin feina! Agratof! – va dir en Luís.
– Doncs, per mi seria genial que cada divendres de 4 a 5 els mestres ens deixessin anar a jugar al parc Monar! Agratof! – va exclamar la Yeneba.
Teniu curiositat per saber què ha anat a fer el sr. Calim durant aquest temps?

CAPÍTOL 3 – ANNA MANSO

Ni el mateix senyor Calim sabia on era. Només que podia sentir les veus dels nens i nenes demanant desigs, tot i que el so li arribava llunyà i dèbil. Llavors va veure una imatge que el va deixar parat. Es va veure a ell mateix, sí, però no com el vell amb els quatre pèls esborrifats, aquell home arrugat com un cervell que el mirall s’entestava a tornar-li cada matí. Es va veure a ell mateix amb nou anys! Coi, nou anys? Va pensar. Nou anys és l’edat d’aquella colla de marrecs, els minyons i minyones de quart, els únics als que ara podia veure vestits de colors. Però el senyor Calim, bé, el minyó Calim de nou anys on anava amb tanta pressa? Al senyor Calim aquella situació li resultava familiar, segurament perquè ja l’havia viscuda. Sí, ara li venia a la memòria. El nen Calim aquell matí havia mentit a la mare i enlloc d’anar a l’escola havia decidit que aniria…

ON VA EL NEN CALIM? QUÈ HI HAVIA AL SALT DE LA SEVA INFANTESA QUE POGUÉS ENCURIOSIR-LO TANT COM PER FER CAMPANA? I QUÈ TÉ A VEURE AMB LA NOSTRA HISTÒRIA, AMB ELS NENS DE QUART DE L’ACTUALITAT?

CAPÍTOL 4 – CEIP SILVESTRE SANTALÓ

Anava al riu a banyar-se!A la motxilla hi portava el banyador, la tovallola i unes xancletes. Havia quedat amb els seus amics al riu per jugar i construir una cabana que els servís d’amagatall per quan decidissin fer campana d’escola.

Després d’haver treballat tot el matí estaven suats i cansats i van decidir que ja era l’hora de banyar-se. Rient i jugant van anar cap a la vora del riu i van començar a donar-se espentes els uns als altres cap a l’aigua. Un d’ells, que ja havia entrat fins a la part fonda del riu, va començar a demanar auxili i tots es van tirar a l’aigua per ajudar-lo, sense parar-se a pensar què li devia estar passant. Quan van esser a l’alçada del seu amic van sentir com una força que els xuclava cap envall, cap al fons del riu. Malgrat tots els esforços per deslliurar-se’n un rere l’altre van ser engolits per l’aigua del Ter.

El corrent els va portar fins un lloc on hi havia una cova a sota l’aigua que s’hi podia respirar. Sans i estalvis, un per un es van anar recobrant i decidiren endinsar-se més en aquell espai fosc i misteriós. Mentre l’exploraven van trobar un anell d’or gravat amb la cara d’un lleó. En Calim-nen se’l va emprovar i tot just posar-se’l va veure com es formava un camí de petjades lluminoses que menava cap a la sortida de la cova.
– Renoi, és un anell màgic que em diu el que no sé. Va dir sense acabar de creure-s’ho i mirant cap als seus companys els digué:
– A Vejam, pregunteu-me alguna cosa difícil.
– Multiplica cinc-cents trenta-dos per set-cents catorze. Va dir un, després de pensar-s’ho força. I en Calim va respondre quasi sense pensar què deia: Tres-cents setanta-nou mil vuit-cents quaranta-vuit!
Tots van quedat bocabadats. Però en Calim va insistir:
– Pregunteu-me una altra cosa, més difícil si podeu. I el mateix nen d’abans li va demanar:
– Digues què està fent ara la teva mare. I la cara d’en Calim es va entristir de cop.
– Ara mateix la meva mare és a casa teva parlant amb la teva i sento que diuen que ja no saben a on ens han d’anar a caçar.
Sense dir res més, però de pressa, van seguir les petjades que els indicava l’anell fins que van arribar al lloc on una llum il·luminava amb molts colors la foscor de la cova. Era realment bonica i semblava també amable, com per quedar-s’hi molta estona. Però com que anaven escopetejats, la van travessar sense més en direcció cap a la sortida. Però no tant com per no adonar-se com d’una mena de pessigolles fines que els van recórrer tot el cos…
El vell Calim, d’un ensurt, va retornar del viatge per la seva memòria i va veure que estava a l’escola. Llavors es va recordar de tornar a la classe de quart.

CAPÍTOL 5 – Anna Manso

I dit i fet, va aparèixer entre els nens de quart, que encara eren allà, demanant desitjos. Però en veure el senyor Calim els nens i nenes van callar de sobte.

La tutora de quart, la Bàrbara, una noia decidida i llesta, va oferir una cadira al senyor Calim.

-Vostè deu ser el senyor Calim? –La Bàrbara el va interpelar la Bàrbara.

-Sí, com ho sap? –El vell l’escoltava astorat.

La Bàrbara li va explicar que mentre ell havia desaparegut una veu els havia dit que cada vegada que fossin junts, ell i els nens i nenes de quart, remenant pots de pintura, els alumnes podrien demanar un petit desig si pronunciaven la paraula Agratof . El senyor Calim es va gratar la calba i va explicar als nois i noies el misteri dels colors, com estava perdent el seu do, i com els havia seguit fins la classe perquè eren les úniques persones que aconseguia veure acolorits. I també el seu viatge a la memòria que li havia permès recordar la troballa de l’anell amb el símbol del lleó. L’anell, un cop van ser fora de la cova, va perdre el seu poder, i va quedar arraconat en un calaix de casa seva.

-Potser ara l’anell torna ser màgic! –va exclamar una nena.

-Si vol, el podem acompanyar fins casa seva i el podem ajudar a buscar l’anell –Va suggerir la Bàrbara.

ACCEPTARÀ EL SENYOR CALIM? TROBARAN L’ANELL? QUE TÈ A VEURE L’ANELL AMB EL MISTERI DELS COLORS? ES COMPLIRAN ELS PETITS DESIGS DELS NENS? AQUEST MISTERI CADA SETMANA ÉS MÉS MISTERIÓS!!!

CAPÍTOL 6 –  CEIP EL PLA DE SALT

– Gràcies, però l’he buscat i ha desaparegut. Ja rumiaré i us diré alguna cosa- li va contestar el senyor Calim.

Els nens del col·legi quan van arribar a casa seva es van adonar que el seus desigs es complien. Mentrestant, la mestra Bàrbara parlava amb el Sr. Calim i s’assabentava dels seus contratemps per no trobar l’anell d’or i per perdre el seu poder. Al matí següent, tot entrant a classe, la mestra va preguntar als seus alumnes:

– S’han complert els vostres desigs?

– Sí! – van dir tots alhora.

– I què podríeu fer per ajudar al Sr. Calim?

– Fer una excursió amb ell – va dir el delegat de la classe.

En assemblea van decidir trucar per telèfon al Sr. Calim per tal de venir al col·legi i organitzar l’excursió.

Quan va arribar a la classe el Sr. Calim, els va dir que li acabava de venir a la memòria que quan era un nen de l’Institut de Salt, un dia  amb dos companys de la seva classe van amagar el seu anell a un hort de Salt.

Al dia següent els nens de quart, van emprendre l’excursió amb pics y pales. Quan estaven cavant en un hort al costat de la sèquia Monar va venir el pagès.

– Què fa aquesta gernació al meu hort? Adéu a la meva collita de pèsols!

– No s’enfadi, és que estem buscant l’anell d’or.

-Oh mira quina coincidència! – va dir el pagès-. Fa temps vaig trobar un paperot on hi havia dibuixat el lloc on s’amagava un anell, no en vaig fer cas però em va fer gràcia i el vaig guardar. Demà us ho emportaré al col·legi!

Els nens estaven molt contents per l’excursió però molt més perquè estaven segurs que aquest mapa era decisiu per poder retornar els poders que emanaven de l’anell i descobrir el misteri en relació amb els colors.

CAPÍTOL 7 – ANNA MANSO

El senyor Calim es va mirar el mapa i va somriure. La memòria li fallava i necessitava ajuda extra, com aquest paper escrit quan era un marrec. Va recordar el dia que el seu amic Joan li havia proposat d’amagar l’anell.

-Ja veuràs, Calim, l’amagaré tan bé que no seràs capaç de trobar-lo.

-I tant que sí –Va exclamar en Calim –que t’hi jugues?

-Si el trobes et convido a gelat de llimona. I si no el trobes em convides tu.

Va ser ell qui va haver de convidar al seu amic a gelat perquè l’anell no el va trobar pas. En Joan era un enamorat de les pel·lícules de pirates i va fer aquell mapa tan enrevessat que no va haver manera de descobrir on carai era la joia. La llengua del senyor Calim de cop es va emplenar del perfum i el tast d’aquell gelat de llimona… deliciós! La memòria també té nas i té gust.

Que estrany que no tornessin a buscar l’anell mai més… Devien tenir altres coses a fer, com jugar a futbol o canviar cromos o anar veure la Maria i la Núria quan sortien de classe de costura… Com han canviat les coses! Ara les nenes i els nens estudien plegats, i ningú aprèn costura. Com li hauria agradat compartir classe amb la Maria, amb aquelles trenes rosses, i els dos llacets de color verd.

Carai amb la memòria, li fallava, però un cop arrencava no hi havia qui la parés. Tan de bo li servís demà, quan anessin a cercar l’anell amb el mapa amb aquella colla de xiquets espavilats de l’escola de Salt.

Aquella nit el senyor Calim es va adormir amb un somriure als llavis i la flaire de llimona flotant per l’habitació.

CARAM, CARAM… UNA RECERCA DEL TRESOR? COM ANIRÀ? TROBARAN L’ANELL? I LA MARIA, L’AMOR D’INFANTESA DEL SENYOR CALIM, APAREIXERÀ AL CONTE? I EL JOAN, EL SEU MILLOR AMIC? VINGA, TOCA INVENTAR

CAPITOL 8 – CEIP MAS MASÓ

Els nens i nenes de quart van buscar l’anell per les hortes de Salt, no el van trobar i, desencantats, van tornar a l’escola una mica tristos, doncs pensaven que no podrien  ajudar al senyor Calim. L’endemà van tenir una agradable sorpresa: el pagès els havia portat aquell paper amb un dibuix que indicava on, feia molts anys, el senyor Calim i en Joan havien amagat l’anell

Els alumnes de quart van trucar al senyor Calim per dir-li que havia d’anar ràpidament, que tenien una cosa per donar-li.

El señor Calim va insistir tant que van haver de fer-li cinc cèntims sobre el que passava. De passada , va anar a buscar al seu amic Joan i, tots dos, nerviosos i emocionats van arribar a l’escola.

Un cop allà, després de mirar el tros de mapa, en Joan, va recordar que el seu avi tenia un hort i una barraca per guardar les eines. Al mapa hi sortia dibuixat el rec Monar, el camí per arribar a l’hort i la barraca.

-El roser!, va dir en Joan.

El senyor Calim va recordar el roser vermell que feia unes roses amb una oloreta…

De cop, com per art de màgia el cap se’ls va omplir de records: l’avi, les berenades a l’hort, l’estiu, els jocs, el roser i …, l’anell.

Havien enterrat l’anell sota el roser!

ELs nens i nenes de quart, la senyoreta, el senyor Calim i en Joan van tornar a fer una excursió cap a les hortes; quan van arribar a lloc on antigament hi havia la barraca, van veure una gran excavadora, estava punt de fer un gran forat! Resulta que anaven a fer un  bloc de pisos.

-Pareu!Pareu!, Van exclamar tots alhora.

-Deixeu-nos buscar una cosa!

Es van repartir en grups i entre la sorra i les pedres que havia tret l’excavadora van veure una cosa que brillava.

-L’anell!. Visca! Visca!, cridaven tots plegats.

Efectivament, era el famós anell que havien enterrat feia molts i molts anys. Van tornar a l’escola i quan el van netejar, van veure

que era daurat i amb uns signes misteriosos que no sabien que volien dir.

Una vegada net, el senyor Calim se’l va posar al dit, i, al moment, tota la classe es va omplir de colors, uns colors especials, mai no n’havien vist d’iguals i de banda  a banda va aparèixer un meravellós Arc de Sant Martí.

Tothom va decidir que en Calim havia de guardar l’anell i ell i en Joan, cansats i una mica nerviosos van anar cap a casa seva per refer-se de tantes emocions.

Quan estaven a mig camí, en Calim li diu a en Joan:

-Saps alguna cosa de la Maria?

-No, no sé res des de fa molts anys, penso que ja no viu aquí!

En Calim va pensar:

-Com m’agradaria tornar-la a veure!

De cop i volta, per la vorera, venia caminant…la Maria!

Es van saludar, es van abraçar tots tres i el cor d’en Calim semblava un cavall desbocat de tant de pressa que anava.

CAPÍTOL 9 – ANNA MANSO

La Maria, el Joan i el senyor Calim no s’ho podien creure! Tants anys sense saber els uns dels altres i ara, com per art de màgia, tornaven a seure plegats al voltant d’una taula, prenent-se un xocolata.

Van alçar les tasses i van brindar:

-Mai més tornarem a separar-nos!

La Maria els va explicar que havia viscut molts anys a l’estranger i que feia només una setmana que era de nou a Salt. En Joan va aclarir al senyor Calim que l’havia trobat a casa per casualitat, perquè ara vivia a una residència.

Tots tres es van mirar. Que vells s’havien fet, però els ulls… els ulls els brillaven amb la mateixa força. El senyor Calim va explicar a la Maria tota la història dels colors, de la classe de quart i de l’anell. En Joan escoltava i assentia perquè el senyor Calim ja l’havia posat al dia quan el va anar a cercar.

-Tens l’anell?! –La Maria estava sorpresa.

El senyor Calim se’l va treure de la butxaca i el va deixar sobre la taula. La Maria, d’un rampell se’l va posar i….

I QUÈ VA PASSAR? QUE SABIA LA MARIA? PER QUÈ TENIA TANTES GANES DE DUR L’ANELL? ERA CASUALITAT QUE TOTS TRES AMICS TORNESSIN A ESTAR PLEGATS? RECORDEU EL PRIMER MISTERI, PER QUÈ EL SENYOR CALIM NOMÉS PODIA VEURE ACOLORIDA A LA CLASSE DE QUART I QUIN PAPER HI TÉ L’ANELL? CARAM, CARAM, CARAM… MISTERIS I EMOCIÓ.

CAPÍTOL 10 – ESCOLA GEGANT DEL REC

Quan la Maria es va posar l’anell va sortir una llum vermella i va poder sentir com començava a tenir els poders que tenia aquest anell tant màgic.

La Maria ja sabia des de petita que aquest anell del senyor Calim tenia aquests poders però mai se l’havia pogut posar i ara que el tenia va començar a demanar desigs.

El primer que va demanar va ser una mansió amb escales automàtiques, amb una piscina gegant, vuit habitacions i joies d’or.

Tant va demanar que l’anell no va poder complir-ho tot. Així que només se li va complir un desig. Tenia una mansió, però estava buida per dins, però pintada de molts i molts colors: vermell, rosa, groc, taronja, lila, blau, verd, marró, negre i de totes les barreges de colors que es poden fer.

Tots tres van entrar a dins per veure la casa i es van posar a pensar que el primer que haurien de fer és esbrinar que volien dir les lletres misterioses que tenia l’anell.

Van passar els dies, però no esbrinaven que volien dir aquelles lletres fins que un dia el senyor Calim anava pel carrer per trobar-se amb en Joan i la Maria per fer una xocolata i pel camí es trobaren un nen que els va dir:

– Aquest anell que vostè porta l’he vist en un altre lloc.

– Vols dir que tu has vist aquest anell, marrec?

– Sí senyor, home, i tothom sap que aquest anell és màgic, vigili si li veuen posat.

El senyor Calim va marxar capficat cap a la cafeteria amb els seus amics que l’esperaven. No entenia que volia dir aquell nen que s’havia trobat, però per altra part sabia perfectament del que estava parlant…

CAPÍTOL 11 – ANNA MANSO

… Llavors, en aquell precís instant, en el moment just en el que el nen va pronunciar la darrera lletra de la frase, de cop i volta el senyor Calim ho va recordar TOT.

Va recordar que el dia que va trobar l’anell amb el símbol del Lleó van començar els seus mal de caps. Com els desigs que concedia l’anell li havien trasbalsat la vida., com l’amistat amb la Maria i el Joan s’havia malmès per culpa de l’anell de la punyeta, i com se li va ocórrer la manera d’amagar-lo, fent aquella juguesca amb el Joan, que va amagar l’anell tan ben amagat que no el van trobar mai més. És clar que el Joan no era l’únic responsable que l’anell no hagués tornat a aparèixer…

El senyor Calim, finalment va recordar els darrers desigs que va demanar-li a l’anell: “No vull saber res més de tu, un cop amagat, quedaràs oblida’t fins que en tingui una gran, gran, gran necessitat. I de tot el que m’has concedit, només vull conservar un desig: veure el món de color, com si fos un pintor”.

EL MISTERI ES COMENÇA A ACLARIR, PERÒ SE N’OBRE UN ALTRE: QUINA ÉS LA GRAN NECESSITAT? PER QUÈ HA TORNAT A APARÈIXER ARA L’ANELL? TORNARÀ A CAUSAR UN GRAN TRASBALS A LA VIDA DEL SENYOR CALIM? TORNARÀ A PERDRE L’AMISTAT DEL JOAN, LA MARIA I LA DELS NENS I NENES DE LA CLASSE DE QUART? I… QUIN PAPER TENEN AQUESTS NOIS I NOIES? PERQUÈ SÓN ELS ÚNICS ALS QUE EL SENYOR CALIM PODIA VEURE DE COLORS?

CAPÍTOL 12 – ESCOLA VEÏNAT

Però ara el senyor Calim necessitava més que mai la força de l’anell. La seva malaltia avançava dia a dia i no volia marxar d’aquest món sense tornar a veure als seus amics de la infància. La primera senyal de la seva malaltia,  va ser quan va notar que el seu do que li havia fet tant feliç durant tota la seva vida anava minvant dia a dia, al principi va pensar que era cosa de l’edat però després un metge li va confirmar que l’hi quedava poc temps de vida.

Una tarda com moltes altres, el senyor Calim prenia xocolata amb els seus amics, va ser quan la Maria els va explicar una història que ells desconeixien . La Maria els va explicar que l’anell era de la seva àvia i que…

Quan la Sra. Mercè (avia de la Maria) era petita, al seu pare el van destinar a treballar a l’Àfrica durant un temps. Una de les coses que li agradaven més a la Sra. Mercè( nena) era recórrer les dunes que envoltaven casa seva,  en una d’aquestes escapades de la nena per investigar tot aquest territori  es va trobar amb una estranya cova subterrània.

–         Déu ser el cau d’algun animal del desert- va pensar… i tota valenta i encuriosida per saber de quin animal es tractava (l’àvia de la Maria era una nena molt entremaliada) es va endinsar en aquell forat fosc. Mentre s’arrossegava per terra es va topar amb una estranya capseta mig enterrada a la sorra, va sortir corrents a l’exterior per veure que contenia l’estranya capseta, la va obrir i a dins hi havia  un anell i una nota que deia: “l’or d’aquest anell prové d’un planeta situat en una galàxia a molts anys llum de la Terra, qui el posseeixi tindrà en el seu poder tota la saviesa del món i tot el que desitgi ”…

El senyor Calim i en Joan escoltaven a la Maria amb la boca tant oberta que fins i tot se l’havien d’aguantar amb les dues mans perquè no els hi arribés als genolls, els hi va costar molta feina de tancar-la però quan per fi ho van aconseguir…

-Quina història més al·lucinant! pensava que aquestes coses només passaven als contes, va dir en Joan.

-Però com va arribar a la cova subterrània? Va preguntar el senyor Calim.

-La meva àvia un dia me’l va ensenyar i em va dir que quan complís la majoria d’edat me’l donaria i el va tornar a guardar a la capseta, però em va agradar tant l’anell que no em vaig poder estar d’agafar-lo i posar-me’l a la butxaca, després vaig anar a jugar amb la meva cosina a les hortes sense recordar-me que el duia. Quan estava jugant, l’anell em va caure i com ja era fosc, no el trobava i un ocell negre el va agafar amb el seu bec i va sortir volant, segurament li cauria a l’aigua i potser un peix o un cranc l’arrossegaria a la cova. M’he passat tota la meva vida viatjant pel món intentant buscar l’ocell o algun rastre de l’anell sense aconseguir-ho i pensar que el tenia tant a prop… com potser que no sabés mai que l’havíeu trobat vosaltres?

-Perquè va ser durant aquell curs que vas marxar de Salt – va respondre el senyor Calim – serà cosa de l’anell haver-nos retrobat precisament en aquest moment?

La Maria va quedar en silenci durant un moment recordant les paraules d’advertència de la seva àvia el dia que li va ensenyar l’anell.

-Maria, sobretot ves en compte de l’ús que li dones aquest anell, és un anell màgic, que pot despertar el millor que hi ha en tu, com el pitjor.

A la Maria li va venir una tremolor recordant l’avarícia que va sentir feia pocs dies quan li va agafar al senyor Calim i se’l va posar.(la mansió, la piscina, les joies…)i va sentir vergonya, un cop se’l va treure, va tornar a ser aquella persona amable i generosa que havia estat sempre.

Mentrestant a l’escola del poble la senyoreta Bàrbara es va adonar d’un fet molt curiós.

-Com pot ser què no m’hagi fitxat abans en aquest detall- deia mentre començava a revisar unes dades sobre els seus alumnes amb uns ulls com dues taronges

-Ppassa alguna cosa senyoreta? Li va preguntar la Berta (una nena molt desperta de la classe de 4t)

-No , però… per cert Berta, quin dia és el teu aniversari?

-Vaig néixer el 23 de juny del 2.000 durant la nit màgica de la revetlla de Sant Joan, per què?

-No, per res…

La senyoreta Bàrbara tremolant va començar a revisar totes les dades de naixement del seus alumnes i va comprovar molt estranyada, que tots els nens i nenes de quart havien nascut el mateix dia…

El senyor Calim escurant les restes de xocolata de la seva tassa i amb el semblant pensatiu li va preguntar a la Maria.

-Per casualitat te’n recordes quan va ser que vas perdre l’anell?

-Com vols que m’oblidi de la data més important de la meva vida, va ser el 23 de juny del 1.950, durant la nit màgica de la revetlla de Sant Joan, per què?

-No, per res…

CAPÍTOL 13 – ANNA MANSO

VAJA, VAJA, LA NIT DE SANT JOAN… EL MISTERI COMENÇA A DESCABDELLAR-SE. PERÒ HEM D’ESPAVILAR PERQUÈ EL SENYOR CALIM NO TÉ GAIRE BONA SALUT. SEGUR QUE LA PROPERA ESCOLA PODRÀ FER-HI ALGUNA COSA.

CAPÍTOL 14 – COL•LEGI VILAGRAN

La senyoreta Bàrbara va anar a trobar al Sr. Calim i els seus amics per explicar-los el que havia descobert. Va quedar bocabadada en saber que la Maria havia perdut l’anell, precisament, la Nit de Sant Joan.

No creien en tantes casualitats… Tot els encaminava a allà mateix, a una clara direcció, una nit màgica, plena de llum i de color: la pèrdua de l’anell, l’aniversari dels nens de 4t, els colors, la màgia… tot estava relacionat. Van arribar a la conclusió que la solució al problema estava en aquesta nit. Per sort, s’acostava… només faltava una setmana, haurien de pensar de pressa. Ara ja sabien quan havien de solucionar el problema, però els faltava descobrir com fer-ho…

L’endemà el Sr. Calim va anar a l’escola a explicar als nens el que li passava. Quan va arribar, els nens i nenes de 4t estaven fent un mural amb pintures de molts colors. Tots es van posar molt tristos, quan es van assabentar de la malaltia que patia el Sr. Calim i que els metges no podien fer-hi res. De sobte, en David -un noi molt despert- va dir:

-Ja ho sé!!! Estem remenant pots de pintura i el Sr. Calim és aquí, podem demanar un desig!! Demanarem que es posi bo.

Tots van estar-hi d’acord.

– Que el Sr Calim es posi bo…AGRATOF!!!!

Llavors, de l’anell en va sortir una llum brillant i encegadora i els estranys símbols que tenia, es van anar convertint en un text que semblava… UN CONJUR!!!!

“Que pel foc de la foguera

i la llengua del lleó

es compleixi el desig

que demano jo”.

CAPÍTOL 15 – ANNA MANSO

La llum es va apagar i la mestra Bàrbara va córrer a apuntar el conjur a la pissarra. No volia oblidar-lo com per oblidar una sola paraula.

El senyor Calim es va impressionar tant que va haver de seure a una cadira. Aquelles darreres setmanes estaven resultant molt intenses. La pèrdua del seu do, l’estranya coneixença amb els marrecs de la classe de quart, els desigs, la troballa de l’anell, el retrobament amb els seus vells amics d’infantesa, la seva malaltia… anava de debò que podia curar-se? Era tan bonic que l’home es resistia a creure-ho.

Els nens, però, estaven entusiasmats! Tenien claríssim que tan sols calia desxifrar aquell darrer enigma que amagava el conjur. El foc de la foguera era evident que es referia a les fogueres de Sant Joan. Però què devia voler dir la llengua del lleó? Els nens van començar a fer una llista dels llocs on podien trobar un lleó vora de Salt i una de les respostes els va fer els ulls com taronges…

QUIN LLOC DEVIA SER? LA NIT DE SANT TAMBÉ RESOLDRIA EL MISTERI DELS COLORS? CELEBRARIEN ALGUNA COSA MÉS QUE L’ANIVERSARI DE TOTA LA CLASSE? EL FINAL S’ACOSTA, NOMÉS QUEDEN DUES ESCOLES PER PARTICIPAR PERÒ ENCARA QUEDEN MISTERIS PER RESOLDRE. PERFECTE! EMOCIÓ FINS EL FINAL.

CAPÍTOL 16 – COL·LEGI  POMPEU FABRA

– Ja està!!-va dir una de les nenes. El lleó de pedra que hi ha a la font de la Plaça dels Peixos que treu aigua per la boca!.

– És veritat!-van dir tots els altres. Però com hi ha anat a parar allà?. Quin misteri guarda tot plegat?

Escolteu, potser jo us podré ajudar, va dir la senyoreta Bàrbara.

– Jo tenia una veïna molt velleta, la Sra Clara, que l’estimàvem molt, i sempre ens explicava històries. Un dia ens en va explicar una que potser ens ajudarà.

Es veu que quan ella era petita, el dia 23 de juny,  revetlla de sant Joan, era costum fer una foguera molt grossa. Tothom s’hi aplegava. Cantaven, ballaven al voltant de la foguera, tiraven petards,… Feien una gran festa i tothom s’ho passava d’allò més bé.

Un any, en aquestes dades, es va instal·lar un circ al pla dels socs i precisament aquell any tocava fer la foguera en aquest indret.

En plena festa, un lleó del circ angoixat per la gran escalfor que generava la foguera i aprofitant que s’havien descuidat de tancar en clau la seva gàbia, va sortir i va anar a beure aigua del riu Ter.

Mentrestant, un nen petit es va acostar massa al foc  i les flames el van envoltar. Tots cridaven espantats.

El lleó que bevia aigua del riu, de sobte va notar una cosa a la gola que el feia ennuegar. En sentir tants crit s’hi va acostar i quan va ser molt a prop del nen, va intentar treure el que li havia quedat a la gola i va caure sobre el nen un sortidor d’aigua acompanyat de l’anell que en tocar-lo va apagar el foc i va deixar el nen sa i estalvi. Era un anell màgic!

El lleó en veure que tothom s’hi acostava va marxar corrents, però aquella gent, perquè mai se’ls oblidés el que havia passat, van voler fer un homenatge al lleó. Li van dedicar una font a la Plaça dels Peixos i van gravar-hi el símbol d’aquell anell. És per això que sempre he sentit a dir que aquella font és màgica i que guarda un secret.

– Doncs l’insígnia de la font coincideix amb la de l’anell del senyor Calim – va dir un nen molt observador.

– És veritat!- va dir una altra nena

– Això vol dir que aquell nen era el senyor Calim, ell no ho deu recordar perquè era molt petit i ara li falla una mica la memòria. Era aquell anell el que li havia donat tots els poders.

– L’anell, el lleó, la foguera, la nit de sant Joan! Tot són pistes . Van anar reflexionant entre tots.

– Tinc una idea- va dir un nen molt despert. Hem de convèncer el senyor Calim perquè ens acompanyi.

Van anar a trobar-lo per posar-lo al corrent del que estava passant i  la nit del 23 de juny, tots els nens i nenes de quart acompanyats del senyor Calim, van a la Plaça dels Peixos on feien la foguera i al punt de la mitja nit entre foc llum i petards, el senyor Calim va acostar l’anell a la boca del lleó i tots  a la una, concentrats en el desig, que el senyor Calim es posés bé, van dir:

Que pel foc de la foguera

i la llengua del lleó

es compleixi el desig

que demano jo.

I en aquell moment va sorgir de la llengua del lleó un raig de llum que va fer un remolí al voltant del senyor Calim i  el va fer trontollar. Quan va tornar en si és quan es van adonar que havia recuperat la salut.

– Ara recordo tota la història que m’heu explicat – va dir emocionat el senyor Calim.

I tots els nens i nenes es van posar a cridar i aplaudir de contents, mentre al senyor Calim li queien unes llàgrimes d’emoció.

CAPÍTOL 17 – ANNA MANSO

Entre llagrimot i llagrimot el senyor Calim va recordar-ho tot, el lleo, la font, com va perdre l’anell, com el va tornar a recuperar dins la cova, els desigs, com va demanar al Joan que amagués l’anell, i tots aquests anys gaudint del do extraordinari de poder veure l’ànima de les persones acolorida.

Es va sentir immensament agraït perquè aquells marrecs de nou i deu anys l’haguessin ajudat tant i tant. I agraït perquè la sort, l’atzar o el destí li havia plantat al davant aquella classe de nenes i nens de quart, guiats per la mestra Bàrbara.

Estava tan i tan content que va pensar que per celebrar-ho…

QUINA CELEBRACIÓ PENSAVA FER EL SENYOR CALIM? EL CONTE S’ACABA I LA HISTÒRIA, FETA I TRENADA PER TOTS ELS NENS I NENES DE QUART DE SALT ES TANCARÀ LA SETMANA QUE VE AMB UN FINAL TAN BONIC I EXTRAORDINARI COM TOTA LA RESTA DE CAPÍTOLS. AI, QUINA EMOCIÓ…

FINAL-ESCOLA MARE DE DÉU DEL ROSER
Estava tan i tan content que va pensar que per celebrar-ho organitzaria una gran festa a la Plaça dels Peixos, justament el mateix dia de la Festa Major de Salt, el 25 de juliol. Va demanar ajuda a la senyoreta Bàrbara i l’endemà mateix van començar els preparatius. Van decidir que seria una festa oberta a tot el poble, tothom hi estava convidat.
Quan va arribar el gran dia, la plaça estava plena de gom a gom. Feia molt de goig, amb tot de globus penjant dels arbres i garlandes de molts colors. Van fer venir un circ, es va llogar una orquestra, van preparar una gimcana i van muntar paradetes amb dolços i begudes.
El senyor Calim va poder comprovar que estava del tot recuperat. Tot ell era ulls que ho observaven tot sense deixar-se cap detall.
Els alumnes de 4t, protagonistes d’aquesta meravellosa història, van apadrinar la font de la Plaça dels Peixos i es van comprometre a tenir-ne cura sempre més. El senyor Calim es va emocionar molt i quan va poder parlar va dir aquestes paraules d’agraïment:
“Ha sigut el dia més feliç de la meva vida. Mai oblidaré aquesta experiència viscuda amb vosaltres. Gràcies amics!”
Va ballar amb tots els nens i nenes fins molt tard i aquella nit va arribar a casa molt cansat però alhora molt i molt content. Gràcies a aquella colla de vailets i vailetes havia recuperat el seu do.
Quan estava a punt d’adormir-se va veure una claror a la finestra; de cop i volta es va obrir i un remolí se’l va endur al món màgic dels colors.
A partir d’aquell moment el senyor Calim tornava cada any el dia de la revetlla de Sant Joan, però només el podien veure aquells qui sabien el seu secret, els nens i nenes de 4t i la senyoreta Bàrbara

COMIAT – ANNA MANSO

El conte s’ha acabat. No cal afegir cap paraula perquè és perfecte. Tan sols vull donar les gràcies als i les mestres, als nens i nenes i a totes les persones de la Biblioteca de Salt que ho han fet possible.

Enhorabona escriptors i escriptores de Salt!

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Conte conjunt, conte_09_10, El secret dels colors, projectes, Rita fredolica i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.