Un SALT al passat, el conte

CAPÍTOL 1  – Anna Manso

Un guant. La Rita Fredolica l’havia perdut i portava hores, dies, setmanes buscant-lo. No era un guant qualsevol. Pertanyia al parell de guants peluts de coloraines que duia posats aquell estiu que va conèixer a la fada Berta. Eren els seus guants preferits perquè eren els únics capaços d’escalfar-li els dits i, a més, li recordaven els dies tan divertits i atabalats que havia viscut capgirant la Ciutat Més Freda del Món fins a transformar-la en la ciutat Més Calorosa del Món. Van ser tan sols un parell de dies… però quins dies! Fins i tot una escriptora havia escrit un conte explicant el que havia passat. I un munt de nens i nenes del poble de Salt l’havien llegit i ara, gràcies al bloc «El cove de les paraules», s’havien fet amics. De cop, en pensar en els nens i nenes de 4t de Salt, la Rita va recordar on havia perdut el guant i es va adonar que seria molt difícil recuperar-lo.

La Rita frisava per visitar el poble de Salt, tant, que una nit, mentre mirava estels fugaços amb l’avi Enric Fredolic, va desitjar poder viatjar-hi. Per la nit es va adormir una mica decebuda. El seu desig no havia funcionat. Però així que va tancar els ulls va passar un fet extraordinari: es va despertar a Salt, però a un Salt diferent del que veia a les fotos del bloc, o consultant les pàgines d’Internet. Era el Salt del passat! Va visitar la fàbrica Coma Cros que ara és un centre cultural i la biblioteca Iu Bohigas. Va fer-se amiga d’una nena que treballava a la fàbrica. I va visitar la sèquia Monar. La sèquia era el darrer lloc que recordava abans de tornar-se a despertar. Sí, el guant s’havia quedat allà, tancat dins el somni!

L’endemà va explicar el seu problema a l’avi Enric. El seu avi era un expert en rumiar i pensar bones solucions. De vegades les respostes no eren les que la Rita volia sentir, però sempre eren assenyades i optimistes. Aquesta vegada l’avi es va quedar parat. Va gratar-se la calba. Va netejar-se les ulleres. Va pentinar-se el bigoti i la barba. I va parlar.

-Rita, has de tornar a viatjar al Salt del passat. Has d’aconseguir entrar de nou dins el somni i buscar el guant.

 -I com m’ho faré? I si no torno a somiar-hi mai més? -va preguntar la Rita, preocupada.

 -Tu sola no pots, però l’Anna t’hi pot ajudar.

L’Anna és l’Anna Manso, l’autora del llibre sobre aquell estiu tan boig. La Rita i l’avi van parlar amb ella i l’Anna els va explicar que tenia una màquina màgica per viatjar on fos: els llibres! I entre tots tres van tenir una bona pensada. Gràcies als nens i nenes de Salt escriurien un conte que passés al Salt del passat. La protagonista seria la Rita i ella podria tornar a recuperar el guant.

Per tal d’aconseguir-ho van embolicar a un munt de gent que treballa a la biblioteca Iu Bohigas, com l’Antònia i l’ïngrid. I al Pep. I a la Bàrbara. I als mestres! Però, sobretot, als nens i nenes que van voltar per Salt, mirant, investigant i aprenent com era el poble fa tants anys. Tot era a punt per començar el conte. I així va ser.

 Ahir per la nit la Rita es va ficar dins del llit amb un rau-rau a la panxa. Sabia que quan tanqués els ulls l’Anna escriuria les primeres paraules del conte «Un guant. La Rita Fredolica l’havia perdut i portava hores, dies, setmanes buscant-lo.» A la Rita li va costar agafar el son, però per fi el cansament va poder més que no pas els nervis.

Al moment va obrir els ulls, buscant a l’avi. De primer no el veia, tan sols era capaç de distingir una boira espessa i amb olor de menta.

-Avi Enric! On ets?

-Aquí, al teu costat. Allarga la mà!

La Rita va estirar el braç, fent tentines amb la mà fins que va notar la mà forta i calenta de l’avi.

-Em sembla que som de viatge, dins del somni -va rumiar l’avi en veu alta.

La boira va escampar i una llum feta de tots colors els va envoltar, obligant-los a tancar els ulls, enlluernats. Quan els van tornar a obrir eren dins una fàbrica de telers, rere una pila de roba, amagats.

-Avi, ja hi som! Som a la Coma Cros!

-Reina, aquí només hi ha dones, i nenes i nens! Si em veuen em faran fora. Jo sóc un senyor!

-No hi havia pensat! -va respondre amoïnada la Rita -. Espera’t aquí un moment. Vaig a buscar a la meva amiga, la Teresona.

La Rita va caminar apressada, amb la mirada baixa, dissimulant, tot i que no calia perquè tothom anava a la seva. El soroll, eixordador, la va atabalar. Fins i tot li costava pensar. I de la Teresona res de res. Mentre mirava per tots cantons va topar amb la mirada d’una nena que teixia incansable al seu teler. La Rita s’hi va atansar.

-Perdona, que has vist la Teresona?

-No. Em sembla que està malalta. O sigui que malament. Si no ve, no cobra.

-Ah, vaja… Potser tu em pots ajudar. Em dic Rita i…

-Jo Margarida. I ara no puc parlar o m’esbroncaran.

La Margarida li va explicar a la Rita que acabava el torn d’aquí a deu minuts. I van quedar en veure’s rere la pila de roba on s’havien amagat l’avi i la Rita. En tornar-hi, de camí, la Rita va mirar per tot arreu. Quin món més estrany. Els nens, enlloc d’anar a escola a treballar. I aquelles dones. Quina cara de cansades. Fins i tot li feia una mica de vergonya buscar el seu guant. Però volia recuperar-lo. L’avi i la Rita van esperar uns minuts fins que van sentir passos que s’acostaven. Van treure el cap i… enlloc de la Margarida van veure un senyor amb cara de pocs amics, mirada penetrant i grisa i que caminava tot coix. Amb una veuota greu que s’alçava entre el brogit dels telers els va dir:

-Què hi feu vosaltres dos aquí?!

QUÈ RESPONDRAN L’AVI I LA RITA? I LA MARGARIDA? ELS PODRÀ AJUDAR? EL GUANT ÉS DINS LA FÀBRICA? O EN D’ALTRES? LA RESPOSTA ENS LA DONARAN ELS NENS I NENES DE L’ESCOLA MAS MASÓ!

CAPÍTOL 2 – ESCOLA MAS MASÓ

Tant la Rita com el seu avi van voler donar explicacions de la seva presència allí però el soroll eixordador de les màquines no els va deixar. L’home, que era un dels vigilants de la fàbrica, els mirava fixament i, sense cap mena de miraments, els va dir que l’havien de seguir. L’home va començar a passar al davant i la Rita, espantada, es va agafar ben fort al seu avi. No sabien a on els portaven però l’avi li feia senyals que tot aniria bé. Van sortir d’aquella sala infernal i els van fer pujar les escales que conduïen al despatx de l’amo de la fàbrica.

El vigilant, el senyor “Pere de Can Coberta”, un home fidel i que no fugia dels problemes, va pensar que el millor seria portar aquells dos intrusos amb l’amo i ell ja sabria el que s’hauria de fer. Quan van entrar, van veure que el despatx era a una habitació més aviat fosca, amb una taula plena de papers i una màquina d’escriure i unes prestatgeries plenes de llibres coberts de pols. També es van adonar que en un racó hi havia una petita finestra. La Rita, tan tafanera com de costum, s’hi va acostar i va veure el rec Monar. Aquella imatge li va fer pensar en l’últim record del seu somni, cosa que li va produir una alegria molt gran.

El vigilant els va dir, amb veu molt greu, que havien d’esperar i va sortir tancant l’habitació amb clau i tant la Rita com l’avi van entendre aquella situació. Mentre esperaven, van sentir una sirena.

– Què és això?- va preguntar la Rita a l’avi.

– Deu ser la sirena que avisa del canvi de torn als treballadors.

Segurament la Margarida acabava llavors els seu torn i se n’anava ja a casa. Que farien ells? Mentre es preguntaven això, la Rita va sentir uns copets. Semblava algú que llançava pedres al vidre i va obrir la finestra. Quina sorpresa va tenir quan des de la finestra va veure que la Margarida els havia anat a buscar. I és que, totes les treballadores de la fàbrica anaven plenes que uns desconeguts havien estat descoberts a la fàbrica i portats al despatx de l’amo. En veure’ls, la Margarida els va dir:

-Si voleu sortir del despatx ara és el moment, el meu amic en Pauet us obrirà la porta. Si espereu a l’amo, tindreu problemes perquè és un home molt recte i desconfiat.

I dit i fet, la porta es va obrir en aquell moment i van sortir ràpidament de la cambra, van baixar les escales i van sortir per una porta que donava al carrer. Mentre s’allunyaven de la fàbrica amb pas lleuger, la Rita va pensar que estaven de sort ja que la Margarida era veïna de la Teresona i per tant no s’havia de desviar del camí. I això després de 12 hores de treball ho agrairia. Es mirava de reüll aquella nena perquè tenia les mans malferides pel treball i va pensar que ella era una privilegiada de viure a l’època que viu i de poder anar a l’escola. Van travessar uns camps i van enfilar carrer llarg amunt fins arribar a unes cases molt humils. Després d’acomiadar-se de la Margarida es van apropar a la casa de la Teresona. Van fer un cop a la porta i… Ningú va obrir. Ho van tornar a provar fins que es van adonar que no hi havia ningú en aquella casa.

CAPÍTOL 3 – Anna Manso

-Avi, tinc gana… – va mormolar la Rita.

-Jo també – va respondre l’avi tocant-se la panxa que feia estona que raucava -. I aquí no sembla que hi hagi ningú. No sé pas què farem, s’està fent fosc.

La Rita, atemorida, va agafar la mà de l’avi. La va notar calenta i forta i l’espant es va fer més petit. Tot li semblava estrany. Als carrers hi havia poca llum, la gent anava vestida amb roba molt gastada, alguns la duien força bruta i hi havia un silenci diferent. Fins que la Rita va comprendre el motiu de la seva estranyesa: els cotxes! No se’n sentia ni un! Per sort no feia gota de fred, era primavera i la temperatura de Salt era ben diferent a la temperatura de la Ciutat Més Freda del Món. De fet la Rita començava a experimentar una sensació deliciosa: calor! Però les bufandes i abrics que duia començaven a fer-li nosa.

-Psss… ei!

Una veu que venia de no se sap on els cridava. La Rita i l’avi Enric es van tombar, provant d’encertar-ne l’origen. Fins que van veure un nen amb la cara bruta i un somriure que et feia oblidar tota la brutícia que lluïa a les galtes.

-La Teresona avui no hi és. Ni ella ni ningú de la seva família. Han marxat al un mas d’uns parents i no tornaran fins demà passat.

-I com saps que busquem a la Teresona? -va preguntar l’avi, encuriosit.

-Us he seguit. He vist com saltàveu per la finestra de la fàbrica. Jo tornava de cal fuster on hi faig d’aprenent. Només em deixa escombrar, però quan sigui gran faré un llit per al pare i la mare. I armaris. I cadires. I taules. I tothom dirà, mira, aquell és el fuster Joan.

A la Rita a l’avi van riure. Aquell nen no devia tenir més de set anys i parlava com una persona gran, tan sols que ho feia amb veu d’espinguet.

-D’on sou? Porteu la roba més rara que he vist en ma vida! -va exclamar en Joan mirant la camisa hawaiana de l’avi Enric.

-És una història molt llarga. I tenim una mica de gana. Els teus pares ens deixarien dormir a casa teva? Qualsevol racó ens estarà bé.

En Joan va entrar escopetejat dins de casa i en va tornar a sortir acompanyat del seu pare, un home que se’ls va mirar com qui mira a dos extraterrestres.

-Vatua l’olla, d’on sortiu vosaltres?

L’avi va explicar que eren dos actors que anaven de camí a Girona i que uns lladres els havien robat els diners que duien a sobre. L’home se’n va compadir i els va convidar a entrar.

-Jo no m’ho empasso això que sou actors. A mi m’explicareu la veritat – va mormolar en Joan a la Rita.

Dins de casa tampoc hi havia gaire més llum que al carrer. Enlloc de bombetes hi havia espelmes i llums d’oli. Aviat se’ls van acostumar els ulls i van poder tafanejar els pocs mobles que hi havia: una taula, cadires de balca i una calaixera. I sota la taula, un estri que la Rita no havia vist mai. S’assemblava a una palangana però metàl·lica i dins contenia carbó.

-És un braser – va xiuxiuejar-li l’avi a cau d’orella.

Per sopar els van servir tan sols un plat de sopa. Però com que tothom va menjar el mateix ja en van tenir prou. A més, estava boníssima. La mare, contenta pels elogis dels convidats, els va dir que la sopa duia pa, all i un pensament de romaní. Els pares d’en Joan van demanar a l’avi que els expliqués una rondalla. Segur que ell que era actor en sabia un munt. L’avi no es va fer de pregar. I va començar:

-Hi havia una vegada una ciutat on hi feia moooolt de fred on hi vivia una nena que es deia Rita. Tothom la coneixia pel nom de Rita Fredolica. I un dia va perdre un guant. No era un guant com els altres. Aquest se l’estimava més. I de cop va recordar que l’havia perdut dins un somni! I…

L’avi va explicar tota la història del guant com si fos una rondalla. I com la Rita i l’avi van entrar dins el somni i van tornar a la ciutat on la nena havia perdut el guant. I com allí un munt de gent els van ajudar a trobar-lo. La família va aplaudir de gust i els va oferir que es quedessin a dormir al menjador perquè no tenien més espai, ni cap llit sobrer. Els deixarien mantes i un coixí per abrigar-se. I així ho van fer.

Quan estaven a punt d’adormir-se la Rita va rumiar en veu alta:

-Quina nit més diferent. Sense tele. Ni ordinador. Ni calefacció. Però m’ha agradat. Avi, expliques els contes com si fossis actor de bo de bo.

I es van adormir. A la Rita li va semblar que no havia passat gaire temps que ja els despertaven. La família d’en Joan es llevaven molt d’hora. La mare treballava rentant roba i el pare d’obrer a una fàbrica. I el Joan calia que anés a escola, al matí, abans de passar-se la tarda fent d’aprenent de fuster. Mentre esmorzaven una torrada amb cansalada la mare els va deixar bocabadats:

-Sabeu? Aquest matí he recordat que la Pepeta, una rentadora amiga meva, fa mesos va trobar un guant de colors. Deia que el guant era màgic i que quan se’l posava la roba es rentava sola. Ningú ens la vam creure perquè la Pepeta és molt bromista, però des de llavors que renta la roba en un tres i no res… I jo us vull fer una pregunta. La rondalla que vau explicar ahir era una rondalla o era una història de veritat?

L’avi i la Rita es van quedar garratibats, sense saber què respondre.

QUÈ CONTESTARAN L’AVI I LA RITA? CONFESSARAN LA VERITAT O EXPLICARAN UN SOPAR DE DURO. ELS PRENDRAN PER BOJOS? O ELS AJUDARAN? TROBARAN LA PEPETA? SERÀ VERITAT QUE TÉ EL GUANT DE LA RITA? I EL GUANT? ÉS MÀGIC? Totes les preguntes les contestaran els nens i nenes de l’Escola Silvestre Santaló!!!!!

Capítol 4 – Escola Silvestre Santaló

L’avi i la Rita van callar. No van contestar la pregunta de la mare d’en Joan. I, de sobte, la Rita va preguntar una altra cosa:

Ara mateix on podríem trobar l’avi i jo a la Pepeta? – va murmurar la Rita.

Jo crec,… penso… estic segura, de què podríeu trobar-la al carrer Àngel Guimerà. – va dir la mare d’en Joan.

Hi ha un problema, nosaltres no sabem on es troba aquest carrer. – va dir l’avi una mica atabalat.

L’avi i jo volem anar a on es troba la Pepeta, a la seva botiga. – va dir la Rita Fredolica.

El pare d’en Joan, en Miquel, sense pensar-ho dues vegades, va fer cas a l’avi Enric i a la Rita i va anar a agafar els cavalls a l’estable per poder-los acompanyar. La Rita i l’avi van muntar amb una mica de por. Quan van arribar allà a on era la botiga de la Pepeta, van veure que estava tancada! I, a més a més, no es veia ningú pel voltant!

En aquell moment l’avi i la Rita li van dir a en Miquel, sense cap vergonya:

Nosaltres ens parem aquí! Moltes gràcies. Pensem que estem a prop del guant i l’hem de trobar. – va comentar la Rita amb determinació.

L’avi i la Rita en aquell moment es sentien molt sols sense la seva família. I com que, a més a més, esperaven i esperaven i no passava res, s’avorrien. Per aquesta raó, van proposar-se de preguntar a la primera persona que passés per allà si sabia alguna cosa d’un guant. Van passar cinc minuts i van veure una noia jove que es dirigia cap a ells. La Rita va agafar de la mà a l’avi Enric i van anar tots dos corrent a preguntar-li:

-Hola, sóc la Rita, i … he vingut per buscar el meu guant! Que l’has vist?

Jo… mmm, sí que tinc un guant entre les meves coses de l’habitació, però no sé si és el vostre… – va dir la noia.

Si us plau, necessito el meu guant, segur que és aquest! El busco des de fa dies! Me’l pots donar per veure si és el meu? Si us plau? – va dir la Rita.

Val, tranquils, si voleu el guant…mm no sé si el trobaré… Però ho miraré!

Gràcies! – van dir tots dos a la vegada.

La Rita i l’avi van anar a casa de la noia a buscar el guant. La noia, amb pressa i una mica nerviosa, va entrar a casa seva i es va dirigir a la seva habitació. Els nostres protagonistes es van quedar a fora de l’habitació i com que tardava molt es van posar molt nerviosos. La noia va sortir al cap de molta estona i va dir:

-Aquí tinc el guant.

La Rita el va agafar i li va agraïr molt que li donés. Era, efectivament, el seu guant. La noia es va posar trista:

-Era un guant meravellós, perquè em feia la feina més agradable! Jo treballo rentant roba i quan em posava el guant la roba quedava neta i seca molt més fàcilment. Em podríeu explicar què passa amb aquest guant? – va dir la noia, que ara sabíem que era la Pepeta que buscaven.

– És un guant misteriós, mmm… però no et puc explicar gaire res més del què saps. Haig de marxar, moltes gràcies Pepeta! Et vindrem a veure. Adéu!

La Rita va caminar molt de pressa i van sortir ràpid del poble. De sobte, es trobaven envoltats de natura i hi havia un riu molt bonic i net. Com que la nostra petita protagonista es va sentir molt cansada va voler acostar-se al riu a rentar-se la cara. L’avi li va dir que anés en compte. De sobte, va ensopegar i va caure al riu! Ella va poder sortir però el guant li havia marxat de les mans. L’aigua del riu anava molt ràpid i el guant va desaparèixer en breus instants. Ja no el podien recuperar!!

Tot i el que els hi acabava de passar l’avi va voler animar a la Rita i li va dir, tot cridant perquè la sentís, que es tranquil·litzés. L’avi creia que recuperarien el guant, fos com fos. Però quan va arribar allà a on es trobava la Rita la va veure desaparèixer!

Capítol 5 – Anna Manso

L’avi Enric, sempre tan tranquil i panxacontent es va desesperar. Mira que n’havia passat d’aventures amb la Rita i ara fa un any, al conte que va viure amb els nens i nenes del curs passat, ell i la Rita també es van separar i no es van trobar fins uns capítols més tard, però imaginar-se-la engolida per l’aigua del riu el va preocupar molt.

-Rita, Rita, on ets? -cridava l’avi.

Tant cridava que un hortolà que fangava l’hort allà a la vora el va venir a socórrer. Quan va saber que era una nena la que havia desaparegut es va posar les mans al cap. Llavors, un grup de nens i nenes que tiraven pedretes a la vora del riu, els van venir a cercar.

-És aquí, amb nosaltres! L’hem treta del riu. Però no tenim res per eixugar-la i està remullada com un enciam acabat de regar!

Es notava que aquells nens eren fills d’altres hortolans dels encontorns de Salt. La Rita i l’avi es van abraçar i l’home que havia ajudat a l’avi es va oferir per dur la Rita a casa seva. Allà van tornar a explicar la mateixa història per no embolicar la troca, que eren actors. Aquest cop la Rita hi va afegir de la seva part.

-Hem perdut un guant molt especial i el necessitem per fer la nostra obra de teatre! Era un guant que feia llum i escalfava!

-Caram, m’aniria molt bé a mi aquest guant. Em congelo les mans a l’hivern quan treballo a l’hort amb els bròquils i les cols.

-Ah, doncs si el trobem li deixarem un dia sencer!

L’home va riure i els va oferir d’ajudar-los a buscar el guant dalt d’un dels seus rucs. Però abans calia acabar la jornada. La Rita es va mirar l’hort embadalida.

-A casa nostra no en tenim d’hort -va explicar l’avi -. Hi fa molt de fred i tota la fruita i la verdura ens l’han de dur de fora.

En Narcís, que així es deia l’hortolà, es va posar les mans al cap. Per ell la terra era la seva vida. També tenia bèsties a casa, gallines i conills, i no li calia anar a la botiga per omplir l’escudella. La Rita li va demanar d’ajudar-lo i tant ella com l’avi s’ho van passar pipa fent anar l’aixada, recollint tomàquets i deixant-los amb cura dins la senalla, regant i cavant… La Rita, trapella, li va preguntar:

-S’imagina que un dia, en el futur, no calgui ajupir-se tant, que hi hagi màquines com les dels telers però per llaurar i cavar i que no calgui tenir rucs i mules?

-I ara, però que dius criatura!!!!

L’home es fer un bon fart de riure i els va dir que avui ja s’havia fet tard, però que podien venir al seu mas a dormir i l’endemà, ben d’hora, donarien un volt amb el ruc per veure de trobar el guant.

-Però espereu-me aquí. Vull anar fins a casa i explicar-ho a la dona. Fa poc vam tenir un ensurt, amb uns lladres, i està una mica espantadissa.

L’avi i la Rita van seure sota un arbre. Estaven tant cansats de treballar que es van mig adormir. Una fressa els va despertar i enlloc de l’hortolà Narcís a qui van veure va ser un home d’aspecte terrible carregant un sac a l’espatlla…

MARE MEVA! QUÈ VOLDRÀ AQUEST HOME? ÉS L’HOME DEL SAC QUE S’ENDÚ ELS NENS I NENES, TAL COM EXPLICAVA LA GENT GRAN, LLAVORS. S’ENDURIA LA RITA? QUÈ HI DUIA AL SAC? I L’HORTOLÀ NARCÍS? ELS AJUDARIA AMB EL GUANT I AMB TOT EL QUE S’EMPESQUIN ELS NENS I NENES DE L’ESCOLA POMPEU FABRA? BUF, NOMÉS ACABEM DE COMENÇAR I QUANTES EMOCIONS!

CAPITOL 6 – Escola Pompeu Fabra

No sabíem si era la nostra imaginació que ens jugava una mala passada, però de cara ens venia un personatge molt estrany, tant sols endevinàvem una ombra, una mica grotesca que es movia com si fes passes curtes, i semblava arrastrar un peu… A mida que s’acostava, vèiem aquell homenot, baix i rabassut, amb un cap gros i molt poc cabell,que li sortia per darrera les orelles. Era gras, i damunt l’esquena es dibuixava una gepa , que suportava un sac molt ple .

Potser de dies hagués passat desapercebut, ja que eren molts els homes que anaven carregats amunt i avall, però en aquells moments a la Rita i al seu avi no els va fer cap gràcia ! Ràpidament van tornar a pensar amb en Narcís. Trigaria gaire en arribar? Els havia convidat a anar a casa seva,….. per què s’hauria avançat? De debò hi havia alguns lladres pels voltants?

Moltes preguntes van passar pels seus caps i, es van quedar garratibats, mirant-se fixament. No sabien si sortir corrents, o donar-li conversa ….per despistar. Així que, quan es disposaven a parlar-li van sentir uns gossos que s’apropaven corrents, darrera uns gats que s’enfilaren ràpidament dalt d’una tanca de pedra.

L’homenot va girar-se per un moment, en sentir-los, va rondinar alguna cosa i tot seguit , va continuar el seu pas tot decidit, sense fer-los el mínim cas! Els va passar pel davant i, amb una veu fosca i greu va dir: Caram ! Quin ensurt aquestes bèsties! Més valdria que les tanquessin ! Encara em faran caure ! Com si no tingués prou problemes!!!!

L’avi i la Rita es van mirar de nou i molt amablement, l’avi li va dir:

-Que el podem ajudar d’alguna manera?

-Sóc el parracaire! Recullo tota mena de trastos vells, sempre se’n pot aprofitar alguna cosa! A més , passo per les cases que em demanen i m’emporto el que ja no volen, fustes velles, quatre claus, ferros rovellats …. tot ho aprofito! Vaig una mica cansat !Tot el dia tragino trastos, i ara tot just vinc de l’hort a buscar quatre cols per sopar… I va deixar el sac a terra, i es posà la mà als ronyons , com per descansar.

Ara, de la vora , no semblava tan mal home. La Rita i l’avi, es disposaven a ajudar-lo quan van sentir unes passes, i tot seguit van veure en Narcís que els cridava:

-Ei! Ei! No us veia ! Veig que ja coneixeu en Pepet de cal selvatà! Potser ell sap alguna cosa del guant que heu perdut?

I tot seguit li van explicar la història de sempre! Que si eren actors, que si el guant era molt important ,etc…I el senyor no va saber què dir, però tot seguit va afegir:

-Si us puc ajudar en alguna cosa, compteu amb mi !I …se’n va anar.

Sense adonar-se eren a la vora del safareig de les dones i, van pensar ….. I si el guant fos allà ? De fet el safareig s’emplenava amb l’aigua del riu cada dia,..! Així que amb en Narcís van entrar-hi però no es veia res!!! Haurien d’esperar l’endemà …

Capítol 7 – Anna Manso

Quan van arribar al mas de l’hortolà Narcís es van quedar amb la boca oberta. Era una masia gran, bonica, vella i viscuda. Però el que més els va agradar va ser la torre que s’alçava a una cantonada de la casa.

-És la torre de vigilància -els va explicar el Narcís -. Ara hi ha algun que altre lladre per aquí, però abans, en temps dels avis, hi havia més perills i calia estar protegit.

-Hi podré pujar? -va saltar la Rita, encantada.

-Compta-hi! -li va prometre el Narcís.

La Isabel, la dona de l’hortolà, els va venir a rebre. Ja els tenia el sopar preparat i els havia preparat un parell de llits a una cambra de convidats. L’avi i la Rita van tornar a quedar amb la boca oberta. Quina casa més gran. Que diferent de la petita casa d’en Joan on havien dormit l’altra nit. Aquí hi havia gossos i gats. I estables amb ases, una vaca, gallines i conills. Al darrere de la casa hi havia un badiu, una eixida tancada. Des de les finestres es podien veure els camps llaurats i, una mica més lluny, l’hort on havien conegut al Narcís.

Però tot i ser més gran no hi havia calefacció, és clar. Però enlloc seu hi havia estufes de llenya i una gran llar de foc a la cuina. Van sopar i així que van acabar l’avi i la Rita es van aixecar de la taula per recollir les escudelles i netejar una mica. En Narcís va riure en veure l’avi fent feines de casa:

-Què fas bon home? Això són coses de dones! Au, seu.

L’avi no el va voler contradir per no fer-lo enfadar i va pensar que hi havia coses del passat que no li agradaven gota, com ara aquesta. Aviat se’n van anar a dormir. Estaven molt cansats i van adormir-se a mig dir-se “bona ni…zzzz”.

La Rita va obrir els ulls pensant-se que era de dia però el silenci, la foscor i el fred eren de negra nit. Per què s’havia despertat llavors? Va sentir un soroll, petit, com un xiuxiueig. Es va aixecar del llit, es va abrigar amb un dels seus tres abrics i va sortir de puntetes de l’habitació, per no despertar a l’avi que roncava dolçament al seu costat.

La casa semblava una senyorassa adormida, que en moure’s fa cruixir el llit. Se sentien els roncs de l’avi, els ronxets de la senyora Isabel, el nyic-nyic d’una finestra mal tancada, els grunys d’un dels gossos que somiava adormit… però, també, aquell xiuxiueig. La Rita va parar l’orella. Sí. Ho tenia clar, venia de dalt, de la torre. Va enfilar les escales de la torre amb el cor accelerat com una màquina de vapor. Va obrir la porta i…

QUÈ HI VA VEURE? ERA UNA PERSONA? ERA UN ANIMAL? ERA ALGUN OBJECTE ESTRANY EL QUE XERRAVA? QUIN MISTERI HI HAVIA A LA TORRE DE VIGILÀNCIA? LA CASA DELS HORTOLANS POTSER NO ERA UN MAS COM ELS ALTRES? I EL GUANT? SERIA AL SAFAREIG? EL MISTERI DE LA TORRE HI ESTAVA RELACIONAT? O POTSER NO. Tot de preguntes que contestaran els nens i nenes de L’ESCOLA EL GEGANT DEL REC.

Capítol 8 – Escola Gegant del Rec

Va obrir la porta i … es va trobar un follet entremaliat i ric que molt fluixet deia:

-Sóc el follet més afortunat del món, sóc el follet més afortunat del món,…

No parava de repetir aquestes paraules mentre remenava les monedes i les joies d’or. De cop i volta es va adonar que la Rita el mirava palplantada a la porta. El follet va fer un somriure burlesc i va pensar que la Rita seria la seva joguina per una nit. La Rita li va preguntar si sabia on podia trobar un guant de coloraines i el follet li va respondre:

-Si el guant vols trobar, un joc hauràs de guanyar, en el Mas del Senyor Sitjar!

Dit i fet la Rita va acceptar. Llavors el follet verdós i amb les orelles punxegudes es va posar el dit a la boca per pensar la primera pista. Amb veu molt suau i riallera va dir:

-Si a la sala vas el teu guant trobaràs.

La sala estava a la primera planta. La Rita va començar a baixar les escales amb molt de compte per no ensopegar perquè eren molt dretes i de reduïdes dimensions. Tot era fosc i havia d’aprofitar la petita obertura de les espitlleres per no caure escales avall. L’escalfor de la llar de foc li va fer veure que ja havia arribat. Llavors amb la poca claror va començar a buscar el seu guant. No el va trobar per enlloc. Al mig de la sala hi havia una gandula, la Rita cansada es va asseure i va començar a gronxar-se. De sobte va sentir unes paraules com si no fos la única persona que hi havia en aquella sala. Espantada es va acostar a la claror i va poder veure com la cadira li deia la segona pista:

-Si no esta aquí vol dir que esta allà, on un animal et parlarà i el guant allà segurament estarà.

La Rita ja començava a passar-s’ho bé. Els jocs de les endevinalles sempre li havien agradat. Aquesta pista estava xupada. L’únic lloc de la casa on hi havia animals només podia ser a prop de les quadres.

Sense pensar-ho dues vegades, la Rita va passar per davant de la cambra on dormia l’avi que encara roncava. Per un dels grans finestrals va poder veure els camps de conreu. Llavors es va adonar que la nit ara s’havia tornat clara amb un cel ben estrellat i una lluna plena i ja no feia gens de fred. Voldria dir això que la sort l’acompanyava? Va baixar les escales i es va trobar al mig del pati interior. A la Rita li començava a encantar aquesta olor a camps de conreu. Va passar per davant del celler, del porxo on es guardava el carro, les eines, la palla i el menjar del bestiar. Per fi, al seu davant hi havia les quadres dels animals, el galliner i les conilleres. Sense saber com es va trobar als seus peus un conillet blanc com la nata. Es va treure la jaqueta i va abrigar al seu nou amiguet. Era tan suau que quan se’l va posar a prop de la galta el conillet li va xiuxiujar la tercera pista:

-Si el teu guant vols recuperar per la pallissa has de passar.

Va pujar fins a la segona planta on hi havia la pallissa. El sostre era fet amb bigues de fusta cobertes de teules. Era com unes golfes on es guardava el blat de moro, les patates, el gra i el menjar de guardar. Quan va tancar la porta es va dur un ensurt tan gran que una mica més i es desmaia. Hi havia l’avi com hipnotitzat amb una caixeta a les mans…

Capítol 9 – Anna Manso

La Rita va veure de seguida que l’avi no hi era del tot. Era ben clar que el follet l’havia encantat.

– Avi -va preguntar-li la Rita, atemorida – quina caixeta més bonica, que la puc veure?

-No -va saltar l’avi enfadat, mentre abraçava la caixeta ben fort – és meva, ell me l’ha regalat!

La Rita li va seguir la veta.

-Avi, només vull mirar un moment. No cal que me la donis, obres la tapa i jo miro.

L’avi, va obrir la tapa i la Rita hi va veure… el guant! El seu guant de coloraines. Aquell guant amb els dits vermell, marró, verd, negre i lila que tanta escalfor li donava i que li recordava a l’estiu que ella i l’avi van aconseguir fer fugir el Gran Fred. La Rita va allargar la mà per agafar-lo i en fer-ho l’avi va tancar la caixa amb un cop sec com de martell enfeinat.

-T’he dit que és meu! I és meu! I com que no em fas cas me’n vaig! Me’n torno a casa!

-Avi, no te’n pots anar sense mi -va respondre la Rita, alarmada.

-Ets una mocosa, una llenguallarga, una nena desobedient!

A la Rita, en sentir aquelles paraules li va tremolar el cor, els llavis i les parpelles. Dues llàgrimes grosses i panxudes van rodolar-li galta avall. Aleshores l’avi va allargar la mà, estranyat per aquelles dues llàgrimes i en tocar-les va despertar i va tornar a ser l’avi Enric Fredolic.

-Què m’ha passat? On sóc?

-Un follet t’ha encantat. I t’ha donat el guant, el tens aquí dins!

L’avi va obrir la caixa i el guant havia desaparegut! Enlloc seu hi havia una carta escrita amb un pergamí vell que feia olor de pa florit.

«Era un guant massa bonic per deixar-lo en l’oblit. Ara que l’he trobat el tindré ben amagat. Però si el guant voleu trobar us haureu de BELLUGAR! Amunt i avall, en ruc, en tren, en barca, en cotxe o en cavall!»

L’avi i la Rita estaven molt cansats i per molt que van llegir i rellegir el missatge no entenien res del que hi deia. Què volia dir? On havien de bellugar-se? I com? Com que les idees no rutllaven van ficar-se dins el llit i van pensar que l’endemà, l’hortolà i la seva dona els podien donar un cop de mà.

A l’hora d’esmorzar la Rita, com qui no vol la cosa, va preguntar si per casualitat aquell mas tenia alguna llegenda que li poguessin explicar. Els hortolans els van contar la història del follet de les golfes, un esperit amb ganes de fer la guitza, que amagava els objectes perduts i no els tornava fins dies després… o mai.

-Però només és una història de les que expliquen les àvies a la vora del foc, perquè els nens desin les coses a lloc. No és pas veritat! -Va saltar l’hortolà Joan.

L’avi Enric va demanar com es bellugava la gent de Salt per anar d’un lloc a l’altre i els hortolans els van explicar que hi havia barques que creuaven el riu, el tren d’Olot, ricatxos que tenien cotxes i ruquets com el seu.

La Rita va demanar si els podia dur dalt del ruquet a donar un volt per veure si trobaven el guant i l’home els va dir que sí. Quan l’avi i la Rita van veure el ruquet tots dos van tenir un ensurt. Aquell ruc tenia els mateixos ulls i el mateix somriure trapella que el follet de les golfes!

QUÈ FARAN? PUJARAN DALT DEL RUC? ANIRAN EN BARCA? I EN TREN? O POTSER EN COTXE? EL FOLLET ELS FARÀ MÉS MALES PASSADES? PER QUÈ EL VOL EL FOLLET EL GUANT DE LA RITA? A ON ELS DURÀ AQUELL ANAR I VENIR PER TOT ARREU? Misteris i més misteris que resoldran els nens i nenes de l’ESCOLA EL PLA! Això sí, després de Setmana Santa. Bones vacances!!!!

Capítol 10 – ESCOLA EL PLA

Se’l van tornar a mirar bé el ruquet i efectivament, aquells ulls, aquell somriure era la fisonomia del mateix follet que els havia fet la guitza fins ara. Quin ensurt! Però enlloc de posar-se nerviosos la Rita i el seu avi, van saber dissimular com si no passés res de res. En definitiva, si explicaven que havien conegut un follet i que aquest tenia el guant que buscaven desesperadament i a més hi havia hagut encanteri, els prendrien per beneïts.

En aquell moment, l’hortolà que molt amable els deixava el ruquet es va disculpar un moment doncs un seu company el requeria per un assumpte important de feina del camp.

Un cop l’hortolà era lluny i no podia escoltar res, la Rita va començar a dir:

Quin lloc aquest! No havíem trobat mai un follet que fes trampes amb les endevinalles! Tots els que hem conegut tenen paraula! Sempre compleixen!

No t’amoïnis Rita! Sempre hi ha d’haver l’excepció! Es deu pensar que és un follet divertit, en canvi és el més mal educat que ens hem trobat mai!

De cop i volta, el ruquet es va transformar en el follet!

-Què parleu de mi?- va dir el follet. Jo no sóc mal educat, simplement m’agrada jugar però veig que vosaltres no…………….Sou dos humans molt avorrits!

La Rita i l’avi van fer veure que ni l’escoltaven, que miraven l’horitzó per veure si tornava l’hortolà amo del ruquet.

-Eoooooooooooooooo! Sóc aquí! – Deia el follet. No li agradava gens que el deixessin fora de qualsevol conversa.

-Eoooooooooooooooo! Què us passa? No voleu aconseguir el guant? Us heu cansat de jugar?

La Rita i l’avi Enric es van girar al mateix temps mirant fixament al follet. Van estar uns segons en silenci però al follet li va semblar una eternitat.

La Rita va ser la primera que va començar a parlar: No ens agrada que ens prenguin el pèl! Ens dones pistes però fas trampes! Fas que anem d’un lloc a l’altre posant entrebancs i sense cap tipus de ganes de tornar-nos el guant que et recordo que no et pertany!.

El follet anava a parlar quan l’avi Enric el va interrompre i va dir:

Només jugarem una última vegada sense fer trampes i si encertem l’endevinalla o el que ens demanis ens tornaràs el guant! Estàs d’acord?

El follet que no sabia dir que no a un joc va estar d’acord. Al cap de pocs segons va plantejar la següent qüestió: – Jo us tornaré el guant de coloraines si endevineu quin és el meu nom. De sobte, va treure un rellotge enorme de sorra i el va girar! El temps comença ja!

En aquell moment van veure arribar l’hortolà, el follet tornava a ser el ruquet i nosaltres de manera educada ens vam acomiadar de l’hortolà dient unes excuses per no perdre temps i començar a pensar quin podria ser el maleït nom d’aquell follet entremaliat.

L’endemà, continuant la conversa amb els simpàtics hortolans vam fer sortir de manera dissimulada i discreta el tema dels noms dels follets. Se’n reien aquells homes de les nostres ocurrències però al mateix temps els agradava conversar amb gent nova. El senyor Esteve, que era el més gran de tots, va explicar que des de petit el seu avi li explicava històries de follets però que sempre havia dit que més que follets el que sabia de tot el que passava per Salt, i quan diu tot vol dir de tota mena de classe d’éssers vius era l’arbre centenari que hi havia a l’altre costat de la Sèquia Monar però que només parlava amb els humans si veia que eren de fiar i tenien bon cor.

Ràpidament la Rita i el seu avi, van concloure aquella conversa tant profitosa i van decidir travessar el riu per poder parlar amb l’arbre centenari, era la seva única possibilitat de tornar a recuperar el guant.

CAPÍTOL 11 – Anna Manso

La Rita i l’avi Enric van caminar fins on s’alçava plantat l’arbre centenari, a tocar de la sèquia Monar. Tot i haver conegut una fada i les seves amigues, malgrat feia poques hores que havien xerrat i jugat amb un follet que, fins i tot, havia fet un encanteri a l’avi Enric, tots dos se sentien una mica estranys allà, mirant aquell arbre i esperant que del tronc en sortís una veuarra que els saludés i els digués «Bon dia».

-Avi, els arbres no parlen. Marxem. Ja trobarem el nom del follet en una altra banda – va fer la Rita, mentre estirava l’avi d’una màniga.

-Un moment, un moment. No hi perdem res per provar-ho -va respondre l’avi. Tot seguit es va escurar la gola i amb to solemne va adreçar-se a les fulles, al tronc i les branques que conformaven un arbre majestuós -. Bon dia senyor arbre! Som dos habitants de la ciutat més freda del món i estem de visita. Bé, en realitat estem d’exploració a la recerca d’un guant. El tenim gairebé a tocar i per recuperar-lo només necessitem saber el nom del fullet del mas de l’hortolà Joan. No el sabria pas, vostè?

Les fulles dels arbres es van sacsejar, les branques van bressolar-se i fins i tot el tronc va semblar vinclar-se lleument cap endavant. La Rita va agafar ben fort la mà de l’avi.

-Feia molts anys que ningú em parlava. Tothom va tant ràpid que la gent no es recorda de mi -va respondre una veu profunda i suau que sortia entre la fressa de cascavells que feien les fulles en moure’s.

-Ah, doncs parli, parli que nosaltres l’escoltem -va saltar la Rita encuriosida.

La nena i l’avi van seure a terra i van xerrar una llarga estona amb l’arbre centenari que tenia moltes ganes d’explicar el que veia cada dia.

-Sóc un arbre, no em puc moure i al meu davant tot va molt de pressa. Veig unes màquines espaordidores que en diuen cotxes que van a tota velocitat, tocant la botzina. Per sort gairebé no n’hi ha. De bicicletes tampoc gaires, però vaja, deu n’hi do. Quines ganes de córrer. Dalt d’un cotxe no hi pujaria pas, no em fa vergonya dir-vos-ho. A la barca sí. La barca que du fins a Bescanó es mou una mica com les meves fulles i branquillons quan bufa el vent. De follets no n’he vist pas. És clar que no m’estranyaria que un d’aquests follets fos qui mou els cotxes que duen una petita xemeneia de fàbrica enganxada al cul… Ha, ha, ha!!!!

L’arbre no sabia el nom del follet. De totes maneres cent anys són molts anys i l’arbre se les sabia totes.

-És un follet entremaliat, sí. Però també presumit. Si no ho fos no us hauria demanat pas que endevinéssiu el seu nom. Jo, de vosaltres, l’espiaria. Segur que es deu fer un fart de dir el seu nom en veu alta. La gent d’aquesta mena solen estar enamorats del so del seu nom.

La Rita i l’avi van agrair el consell a l’arbre, van acariciar el seu tronc i sota l’ombra de les seves branques van rumiar un pla. La Rita aviat es va empescar una manera d’atraure al follet.

-L’escola! Hem de buscar una escola. I demanar ajuda a l’hortolà Joan. I ja està! -va saltar la Rita, entusiasmada.

-No entenc res, Rita, potser és que tinc gana… -va fer l’avi sospirant.

Va ser dir-ho i les branques de l’arbre van tornar a moure’s i la veu va dir:

-Bon profit!

De no se sap on van ploure pomes i peres. Amb la panxa plena la Rita es va explicar millor.

-Explicarem a l’hortolà Joan que els nens i nenes de Salt volen inventar-se un conte sobre el follet! Igual que els nens i nenes d’avui! Els «nostres» nens i nenes. El follet ho sentirà i anirà a l’escola a fer el fatxenda. De ben segur que se li escaparà el seu nom!

-Una idea genial, Rita! Ara només cal que trobem una escola -va respondre l’avi.

TROBARAN L’ESCOLA? ELS NENS I NENES ELS AJUDARAN? I L’HORTOLÀ? EL FOLLET ELS SEGUIRÀ LA VETA I PICARÀ L’ESQUER? LES ESCOLES D’ABANS NO EREN COM LES D’ARA… SERÀ TAN FÀCIL TOT PLEGAT? PREGUNTES I MÉS PREGUNTES QUE ENS RESPONDRAN ELS NENS I NENES DE L’ESCOLA MARE DE DÉU DEL ROSER – DOMINIQUES!

Capítol 12 – ESCOLA DOMINIQUES

L’avi Enric i la Rita, amb l’ajuda de l’hortolà, es van presentar al col·legi de les Dominiques, situat molt a prop de la sèquia Monar. Van trucar a la porta i els va obrir una germana que els hi va dir:

– Bon dia tinguin. Què desitgen?

I l’avi va respondre:

– Bon dia germana. Permeti’m que em presenti. Em dic Enric i aquesta noieta tan eixerida que m’acompanya és la Rita, la meva néta.

L’avi Enric, inventant-s’ho, va continuar… – Sóc membre de la comissió de festes i per a la Festa Major d’enguany hem pensat que es podria representar una obra de teatre. Necessitem una història original i creiem que les nenes d’aquesta escola ens podrien ajudar a inventar-ne una.

La germana Puri, que així es deia, els va acompanyar a la classe de les nenes de 7 a 10 anys i els va presentar a la mestra, la germana Àngels, i a les alumnes.

Quan l’avi i la Rita van exposar la idea d’inventar un conte, tota la classe va fer un bot d’alegria, menys una nena que de l’ensurt es va vessar el tinter per sobre.

L’avi Enric Fredolic, va veure que la nena tenia unes orelles molt estranyes i que anava vestida amb una roba molt estrafolària. Va començar a sospitar alguna cosa, però no va dir res per no alarmar la Rita.

Van començar a pensar i pensar… Tothom donava idees menys la nena estrafolària, que tenia por de ficar la pota.

La Rita va comentar que el conte podria anar sobre una nena que havia perdut un guant de coloraines molt estimat … que un follet l’havia robat i amagat… que els hi havia donat pistes per trobar el guant…i que una de les pistes era que la nena havia d’endevinar el nom del follet.

De cop i volta una nena, la Roser, va comentar:

– Ja sé quin podria ser el títol del conte!

– Quin? – van dir tots alhora.

– El follet Guant! –va respondre la Roser.

La nena vestida amb roba estrafolària va exclamar:

– Qui m’ha cridat?

– Caram! Actues molt bé! Podries fer tu de follet! –va dir la germana Àngels.

– És que … sóc jo! Heu endevinat el meu nom!

Immediatament un raig de llum va enlluernar tota la classe i la nena estrafolària es va convertir en follet.

El follet Guant va donar el seu tresor a la Rita, que en recuperar-lo es va posar a saltar d’alegria.

– Per fi! Per fi ja tinc el meu estimat guant!- va cridar exaltada.

Però…quan una estona més tard, ja fora de l’escola, va anar per posar-se’l, va passar una gavina que, atreta pels colors, se’l va emportar….

On anirà a parar el guant?

Capítol 13 – Anna Manso

La Rita i l’avi van sortir a tota màquina de l’escola. Gairebé no els va donar temps d’acomiadar-se de les nenes i les mestres. Ni de dir en veu alta que trobaven molt estrany que els nens haguessin d’anar a una altra escola. I que era divertit veure que les classes, en realitat, tampoc havien canviat tant! Cadires, taules i una pissarra! Tampoc van aturar-se per dir adéu al follet Guant. Tot era córrer, avançar i no perdre ull rere aquella gavina empipadora i enutjosa que els havia pres el guant davant dels nassos.

La Rita començava a cansar-se. Semblava que l’aire no pogués entrar als pulmons. Que el cor fos una màquina de tren com la xiulava una mica més enllà, deixant anar un torterol de fum escandalós.

-Avi, avi… ai, ai, que no puc!

-Ai, ai… una mica més! -va encoratjar-la l’avi, també esbufegant.

Sort que els carrers eren força més tranquils que no pas ara. No hi havia cotxes, ni asfalt, i els únics apressats eren ells dos, els visitants del futur. Així i tot la gavina els anava guanyant metres. De lluny estant van veure com l’au deixava anar el guant i com aquest queia cel avall, voleiant com una fulla gruixuda i pesant mullada per la pluja fins que una nena alta i prima i amb dues trenes rosses el va entomar.

La Rita i l’avi van somriure. Una nena! Segur que els retornaria el guant a l’instant. Van aturar la cursa i van atansar-se fins la nena caminant a poc a poc. Però llavors una veu d’home va cridar fort:

-Mariama! Al taller!

I la nena va arrencar a córrer carrers endins. La Rita i l’avi es van quedar amb un pam de nas.

I ARA QUÈ? TROBARIEN A LA NENA? ARA JA SABEN COM ES DIU I QUE TREBALLA A UN TALLER? DE QUÈ SERÀ EL TALLER? SEMBLAVA BEN BÉ QUE LA GAVINA LI HAVIA DUT EL GUANT? PER QUÈ EL DEU VOLER? MISTERIS I PREGUNTES QUE RESPONDRAN ELS NENS I NENES DE L’ESCOLA LA FARGA.

Capítol 14 – Escola La Farga

L’home que havia cridat a la Mariama era el seu pare, en Lluís. El marit de la Pepeta. Tots dos tenien una sastreria i sortint de l’escola la Mariama els anava a ajudar. La mare dibuixava els patrons, el pare cosia a màquina i la Mariama rentava els vestidets que feien els seus pares i jugava a imaginar que era una gran modista.

La Mariama va començar a rentar un vestit de color beix i de cop es va adonar que el guant era màgic. Cada vegada que rentava un vestit, aquest canviava de color i sortia de color: vermell, verd, blau, taronja, rosa…

Sabeu per què? Perquè la Mariama guardava el guant dins d’un cofre tancat en pany i clau juntament amb els fils dels seus colors preferits i molts didals bonics. La màgia del guant es contagiava dels colors del cofre i cada vegada que la Mariama tocava un vestit, aquest passava a ser un vestit bonic i original.

Quan la gent del poble va veure aquests vestits tan bonics sortint del taller de la Pepeta, tothom volia comprar-los. Tenien por que fossin molt cars, però en veritat costaven igual que els altres.

Quan la Rita i el seu avi van veure tanta gent que entrava al taller, van decidir també treure el cap amb l’excusa que la Rita volia que li tenyissin la bufanda de colors.

L’avi Enric i la Rita, amb uns ulls oberts com unes taronges, al·lucinaven amb el moviment que hi havia dins del taller. Estaven convençuts que el guant no podia ser gaire lluny.

Així doncs, van demanar per parlar amb la Mariama:

Saps alguna cosa d’un guant de coloraines? – Va preguntar la Rita.

Mmmm… – va respondre la Mariama fent-se la despistada.

És que fa temps que l’he perdut i sempre tinc molta fred a les mans.

Si, però és el meu guant preferit i el tinc tancat amb pany i clau dins del cofre dels secrets.

Me’l podries deixar veure?

L’avi, la Rita i la Mariama van anar corrents fins a l’habitació de la nena. Quan van ser davant del cofre la Mariama es va adonar que no trobava la clau i que l’havien de buscar entre les còpies que tenia el seu pare.

Casualment, de lluny, es va sentir una rialla sorneguera i foteta del follet:

M’empesco i em jugo el que vulgueu, que de les cent claus del clauer, serà la última que provareu!

I afegí:

Si així fos, quan el cofre aconseguireu obrir, el guant haurà tocat el dos!

Capítol 15 – Anna Manso

En sentir la veu del follet la Rita i l’avi es van tombar, espantats, però per molt que van mirar i remirar del follet no en van veure ni la punta del barret.

-Avi, fem-li cas, el follet és un entremaliat i li agrada enredar-nos amb bromes pesades, però sempre ha dit la veritat.

-Què vols dir que li fem cas?

-Doncs que ens mirem el manyoc de claus i que triem la que hauríem escollit en darrer lloc.

-Que no Rita, que no. El que vol dir el follet és que provem totes les claus i l’última obrirà el cofre.

La Mariama se’ls escoltava sense dir ni piu. No tenia ganes que aquell parell obrissin la capsa i s’enduguessin el guant. Ja ho sabia, ja, que no era seu, i que el que calia fer, el correcte, era tornar-lo, però mira, no li venia de gust. La Mariama era bona noia, però aquell guant l’havia destarotat. S’havia imaginat de gran, muntant una botigassa de vestits lluents… a Salt, no, no. Potser a Girona, o a Barcelona! Una botiga al passeig de Gràcia, aquella avinguda on explicaven que els rics s’hi passejaven com pel menjador de casa.

Salt li agradava, però el trobava… petit. Els carrers sense asfaltar, aquelles torres d’il·luminació escadusseres, les cases amb un o dos pisos com a màxim i amb alguna botigueta a la planta baixa, els camps de conreu tan a la vora, el Ter,… tot plegat era fantàstic, però la Mariama volia més. I volia que no hi hagués cap presó en mig de la vila, i que enlloc d’un cinema n’hi hagués un munt! Per això no va dubtar ni un segon en dir-los una mentida gran com el mas Llorenç. La Rita i l’avi feien provatures de claus i ella rumiava i rumiava una bona història per convèncer-los que el guant ja no era allí, però la idea no volia venir al cap de la Mariama.

-Casun el follet! Al final tindrà raó! -va remugar l’avi.

La Mariama en sentir parlar d’un follet va trobar la inspiració que li faltava.

-Ai, ai, ai! Quin desastre! Me n’acabo de recordar! Ahir per la nit vaig desvetllar-me en sentir una fressa i en obrir un ull, perquè l’altre el tenia mort de son i no volia obrir-se ni amb fressa ni amb res, doncs això, quan vaig obrir un ull, el dret concretament, doncs vaig veure un follet! Amb el guant!

L’avi i la Rita li van preguntar si el follet era molt entremaliat i si reia fluixet i si parlava fent rodolins, i a tot la Mariama deia que sí. L’avi i la Rita van marxar a cuita corrents, amb tanta pressa que es van oblidar de tornar-li el manyoc de claus. La Mariama, quan se’n va adonar, va pensar que ja trobaria la manera d’obrir el seu cofre dels cinc secrets, i es va quedar tan ampla.

Mentres, la Rita i l’avi van córrer cap a la casa de l’hortolà Joan, amb l’esperança de retrobar-se amb el follet. I tant corrien que van topar de nassos amb un pastís de nata! Bé, un pastís de nata i el noiet que el duia en una safata. La Rita, l’avi i el noiet van quedar estesos a terra i tacats amb nata fins a les orelles!

EL CONTE ÉS A PUNT D’ACABAR-SE! TAN SOLS QUEDEN DUES ESCOLES PER PARTICIPAR. AIXÍ QUE L’ESCOLA VILAGRAN HAURÀ D’ANAR ENFILANT L’AGULLA PER EMBASTAR EL FINAL! QUINA BARRA LA MARIAMA! I EL POBRE NOIET DELS ENCÀRRECS DE LA PASTISSERIA QUÈ FARÀ? I EL GUANT? I EL FOLLET? ÀNIMS ALS NENS I NENES DE L’ESCOLA VILAGRAN!

CAPÍTOL 16: COL•LEGI VILAGRAN

Imagineu-vos-els!!!! Tots tres al terra, embadurnats de nata fins a les orelles, i al mig, el pastís destrossat.

-Perdó, perdó, anàvem tan de pressa que no t’ hem vist. Has pres mal?? – Va dir la Rita amb preocupació.

El nen va aixecar el cap i l’avi Enric i la Rita van quedar bocabadats quan van veure aquells ulls brillants i trapelles, i aquelles orelles punxegudes que els recordaven a algú… Tan l’avi com la Rita es van adonar de seguida de qui era en realitat aquell nen, però van dissimular.

-No, no, no… no ha estat res… -va dir el nen,

I tot seguit es va posar a recollir les restes del pastís escampades arreu. Ràpidament, la Rita i l’avi Enric el van ajudar, era el mínim que podien fer.

A l’ aixecar un tros de pastís, la Rita va notar una cosa dura, de metall. Va netejar la nata de l’objecte i es va adonar que era una clau.

-Mira! – Va dir la Rita -T’ha caigut la clau. Guarda-la bé o tindràs problemes per entrar a casa.

Tot d’una al nen li van entrar les presses, i deixant el pastís a mig recollir va marxar pitant tot dient:

-No, no, no, no… no és meva!!! Jo ja tinc la meva clau!! No sé pas de què em parles.

I va deixar la Rita i l’avi palplantats al mig del carrer amb cara de babaus, la clau a la mà i el pastís al terra.

Llavors la Rita es va mirar la clau amb atenció. Era una clau més aviat gran i pesada, d’un metall fi. Tenia forma de cor, decorada amb piquets i estrelles de pedres precioses. Tota ella era de colors llampants, vermell, verd, groc, blau, taronja, rosa, lila… Realment no semblava pas la clau d’una casa normal i corrent, tanmateix aquell nen tampoc semblava un nen normal i corrent…

De sobte la clau es va escapar de les mans de la Rita però no va caure, sinó que flotava suaument en l’aire com una ploma moguda per la brisa. Llavors la clau va començar a brillar. Primer era una brillantor feble que poc a poc es va anar fent més intensa, fins que de les pedres precioses van sortir, com si d’una font es tractés, rajos de tots els colors, formant un arc de Sant Martí immens que va omplir tot el cel. Semblava un camí màgic!!! I duia…. A l’estació del tren d’ Olot!!

Capítol 17 – ANNA MANSO

La Rita i l’avi no s’ho van rumiar ni mig segon. Van alçar un peu i tentinejant primer, i ben segurs i amb els dos peus després, van començar a caminar per aquell sender de colors. A cada pas que feien la Rita i l’avi els agafaven ganes de saltar, cantar i ballar i així ho van fer. Cantant, remenant el cul i fent saltirons van arribar a l’estació del tren d’Olot on un tren els estava esperant. El maquinista els recordava a algú que té les orelles punxegudes.

-Feu el favor de pujar. El tren en direcció a casa la Mariama és a punt de sortir.

-I què hi hem de fer a casa la Mariama, follet? Per què per molt que et disfressis sabem que ets tu -va preguntar la Rita, intrigada.

-Sou un parell d’ànimes de càntir. Aquella nena us ha ben enredat. Jo no tinc pas el guant. El té ella dins la capsa i sou tan toixos que fins i tot la nena s’ha quedat la clau de la capsa!

La Rita i l’avi es van mirar l’un a l’altre, sorpresos. Aquella mossa els havia pres el pèl! El món estava ben capgirat, un follet entremaliat els donava un cop de mà i una nena dolça com un caramel d’anís els en feia una de l’alçada d’un campanar. La Rita i l’avi van pujar dalt del tren que, enlloc d’anar per la via en direcció a Olot, va enlairar-se amunt, amunt, fins a amagar-se entre els núvols.

Des del cel Salt semblava un poble de conte, amb formiguetes caminant entre els carrers. Veien la via ara sense tren, la sèquia Munar, els masos, els camps i els horts per tot arreu, esglésies, cases baixes… un paisatge que no té res a veure amb el poble gran i modern que havien vist a les fotografies i els vídeos que van consultar a Internet.

El tren va aturar-se en un núvol carregat de pluja.

-Hem arribat a casa la Mariama. Baixeu per aquesta corda i anireu a petar al seu terrat. Bona sort i gràcies per fer-m’ho passar tant bé. Estava tan avorrit al mas de l’hortolà Joan que he agraït la vostra visita.

El follet va deixar anar una corda de color blau i la Rita i l’avi van començar a baixar. Però llavors va començar a bufar un vent molt fort i la corda es gronxava d’un cantó a l ‘altre.

-Salta Rita! Salta! -va cridar l’avi- Ja som a tocar de terra!

La Rita es va deixar anar i va aterrar a un carrer polsegós. Segons després l’avi aterrava al seu costat.

-Avi, el vent ens ha desviat.

-No passa res, devem ser molt a la vora.

No es volien perdre, així que quan van veure dues nenes que jugaven amb una nina i van atansar-s’hi per preguntar-los si sabien on vivia la Mariama. Les nenes se’ls van mirar amb uns ulls molt estranys i els van respondre…

NENS I NENES DE L’ESCOLA EL VEÏNAT, TENIU UNA GRAN RESPONSABILITAT, HEU D’ACABAR EL CONTE. HEU DE TANCAR LA HISTÒRIA. QUÈ ELS DIRAN LES NENES? LA RITA I L’AVI PODRAN RECUPERAR EL GUANT? COM TORNARAN A LA CIUTAT MÉS FREDA DEL MÓN? EL FOLLET TORNARÀ A APARÈIXER O POTSER NO? ELS HAURÀ AGRADAT A LA RITA I L’AVI LA VISITA AL SALT DEL PASSAT? MOLTA SORT I MOLTES GRÀCIES A TOTS ELS QUE HEU PARTICIPAT!

CAPÍTOL 18  – ESCOLA EL VEÏNAT

Les dues nenes eren rosses i amb la pell clara. Una d’elles portava un vestit blau amb punts blancs i les sabates blanques i l’altre nena la samarreta blanca i negra, els pantalons negres i les sabates blanques. Elles eren simpàtiques, bones estudiants i tractaven bé a la gent. Elles eren germanes i anaven totes dues a la mateixa classe. L’escola era antiga i tenia sis classes diferents; el menjador, les classes i els lavabos i tenia un pati molt petit.

El cabell de la nina era arrissat i de color groc. Els ulls el tenia grans i de color blau. El vestit era llarg , bonic i de color rosa, tenia les botes de color negre molt bonic.

– Ens podríeu dir la direcció de la casa de la Mariama. Va dir l’avi Enric.

– Si. Van dir les dos nenes.

– Gràcies! Va dir la Rita.

– Teniu, aquesta nina és màgica! – Van dir les nenes.

– Moltes gràcies! Com ho podria agrair?- Va dir l’avi Enric .

– Mmmm…Ja ho sé! Quan trobeu el guant porteu-me a Salt del present si us plau- Van dir les nenes.

– Val però ajudeu-me a trobar-ho- va dir la Rita .

– No, no volem-Van dir les nenes.

– Doncs ho trobarem nosaltres sols- Va dir l’avi Enric i la Rita.

– Doncs doneu-nos la nina!- Van dir les nenes.

– Doncs ja no os porto al present- Va dir l’avi Enric.

– No, si us plau! Us ajudarem- Van dir les nenes.

– Val us ajudarem- Van dir l’avi Enric i la Rita.

La Mariama tenia la casa molt horrible i tenia una habitació molt curiosa, perquè la porta no s’obria de cap manera sense la paraula màgica que només ho sabia la Mariama ,però la porta de la habitació de la Mariama estava en un passadís vell i tenebrós i a sota del sofà hi havien fantasmes i aranyes que espantaven a la Mariama. I al soterrani hi havia trastos molt vells. A la terrassa feia una olor molt misteriosa .

Seguidament la Rita i l’avi Enric van baixar al pis de baix direcció a les habitacions i …

Van trobar la capsa, a l’habitació sota el llit. La Mariama va venir, l’avi Enric i la Rita es van amagar ràpidament i van agafar la clau de la capsa i es van escapar amb la capsa i la clau. Van sortir corrents i li van tancar la porta a la Mariama amb la clau i es van escapar abans que els guàrdies els posessin a la presó. Després van anar a la Coma Cros amb tren i van obrir la caixa i van trobar el guant.

La caixa era molt gran, era daurada amb diamants grocs, brillava molt, aquella caixa era màgica, per dintre era molt fosca i de color negra i havia el guant màgic.

El guant era de colors, vermell, blau, rosa, etc. Un fil havia sortit de la caixa, aquell fil brillava molt i feia una llum potent. El guant era poderós i era molt bonic de coloraines ,era el guant més bonic del món. La Rita va cridar:

– Avi, avi!!! He trobat el guant!!!

Es van posar molt contents i va dir el guant:

Us concediré un desig.

No sabia que el guant parlava, es van quedar bocabadats i van desitjar tornar al poble de més fred del món, la seva llar i hi van viure molt bé. Van recordar l’aventura amb molta emoció els va agradar molt conèixer el poble de Salt i més tard quan la Rita es va fer més gran va escriure un llibre per els nens i nenes de la ciutat més freda del món explicant com era Salt del passat, el poble on van viure l’avi Enric i la Rita la seva aventura tan genial!!!

FI, que vol dir que s’ha acabat.

 

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en conte_11_12. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

36 respostes a Un SALT al passat, el conte

  1. alexandra ha dit:

    Hola Anna Manso soc l’Alexandra del Mas Masó.
    Per fi ens hem vist ens hem conegut en persona m’hagradat molt que ens expilques coses interesants.
    Gracies per el llibre i el punt de llibre.

  2. Monika ha dit:

    estem fen tot lo posibble per trobar el teu guant pero aqui fa molta calor aquet es el nostre problema y el teu explicamo sisplau

  3. alexandra ha dit:

    Hola Anna Manso soc l’Alexandra del Mas Maso el conte que he llegit m’hagradat moltisiim.
    😛

  4. Monika ha dit:

    me ha encantat aquet conte .Monika mas maso 4ta

  5. alexandra ha dit:

    Hola Anna Manso soc l’Alexandra del Mas Masó. Estem fent tot el possible per trobar el guant.
    :p

  6. nens i nenes de 4t A de la Farga ha dit:

    Hola Anna i nens i nenes de Salt, acabem de llegir el final del conte. Tenim ganes de tenir el llibre a les nostres mans i també de veure els dibuixos que faran els ilustradors. Ja has pensat com serà la portada? I el títol? I les imatges de l’últim capítol? I la Mariama? I el follet?
    Petons i flors de colors!

  7. NENES I NENS DE 4TB EL PLA ha dit:

    Hola Anna Manso!! Aquest ultim capítol ha estat curt i diferent. Però amb un final molt meravellos.
    Esperem cadascun de les escoles de Salt de 4t tinguin el seu propi conte.
    PETONS A TOTS ELS NENS I NENES QUE HAN PARTICIPAT!!!!!!!

  8. LA CLASSE DE 4TB EL PLA ha dit:

    Hola Anna Manso!! De moment no sabem el final del conte,i tenim moltes ganes de saber-ho.Els nens i nenes de l´escola el Veinat es deuen haver dormit. Anirem nosaltres a despertar-los amb instruments de l´aula de música. Farem molta gresca!!

    Petons de pastissos de xocolata amb nata i maduixetes.

    • annamanso ha dit:

      Oh! Ja ha arribat! Ara mateix! Ha vingut volant! Volant!

      De totes maneres feu gresca per celebrar tota la feinada que hem fet!

      Petons de cascabell

  9. NENES I NENS DE 4TB EL PLA ha dit:

    Hola nens i nenes del Veinat!!!! Estem molt preocupats per vosaltres.No hem pogut llegir l’ultim capítol de la historia.En teniem moltes ganes!!!!!.
    Petons de gelats d’estiu.

  10. SIRA ha dit:

    hola nenes i nenes de l’escola el veinat soc la sira de l’escolael pla de salt volem que el bostre capitol acabi feliç i que la RITA i l’avi ENRIC trobin el guant i capa casa.

  11. Hamza ha dit:

    Hola soc en Hamza de 4tb mágrada molt aquests capitols de les escoles i sobretot el nostre.
    M’agradaria que l’escola del VEINAT acabi el conte molt bé.Esperem que cada escola tingui el seu propi conte.
    ABRAÇADES DE MEL I CONFITURES.
    ESCOLA EL PLA DE SALT.

  12. Sali ha dit:

    Hola Anna Manso aquest conte es molt divertit, aquest follet es molt pesat. La Mariama es bona
    però s’ha tornat boja per el guant màgic de la Rita. Espero que la Mariama torni el guant i es perdoni per haver-lis enganyat. Soc de l’escola el Pla de Salt. Esperem que algun dia vinguis
    a la nostra escola.

    ADEU, petons d’alegria.

    • annamanso ha dit:

      Hola,

      sí, aquest follet és una mica barrut, però al final em sembla que ha donat un bon cop de mà a la Rita i l’avi.
      Jo també tinc moltes ganes de conèixer tots els nens i nenes de 4t.

      Petons amb sal i pebre

  13. Sira ha dit:

    Hola Anna Manso esperem que la Rita i l’avi Enric trobin la clau.I que el procsim capitol acabi
    feliç i bonic.

    Soc la Sira de l’escola el PLA DE SALT.
    PETONS AMB CORS.

    • annamanso ha dit:

      Sira,

      jo també en tinc moltes ganes. Ja falta molt poquet perquè puguem llegir el final del conte, molt poquet.

      Petons amb ulleres de sol de primavera

      • Mariama ha dit:

        Hola Anna Manso aquest conte cada vegada l´avi Enric i la Rita s´acosten a trobar el guant.Espero que trobin el guant magic de la Rita.

        Adeu, petons de mel i confitures

  14. sira ha dit:

    Hola ANNA manso esperem que la Rita i el avi trobin la clau.

  15. alexandra ha dit:

    hola Anna Mansó`soc l’alexandra del mas maso com estas? jo bé i espero que tu estiguis bé com la Rita Fredolica petons que fan saltirons 😛

  16. Asma ha dit:

    hola rita magradat molt el teu conta hi ha ta ajudarem trubar el guay. Adeu.

  17. Jorge ha dit:

    Hola Rita i Anna Manso soc Jorge de 4ta de l’escola Mas Masó… El conte m’agradat molt i es nota que tots els nens i nenes tenen imaginacio

  18. Victoria,Adil i Oumayma ha dit:

    Hola, Anna Manso sóm la Victoria, l’ Adil i l’Oumayma de 4tA de la escola Mas Masó. De moment ens agraden els capitols i volem animar als nens i nenes d’ altres escoles a esforçarse molt, que ho estan fent molt bé.
    Petons calentons de primavera.

  19. david ha dit:

    M’agradat molt el conte perque hi ha moltes aventures i m’agraden molt els contes d’aventures

    jejeje jo soc del mas maso de 4t A vueno adeu 🙂

  20. dani ha dit:

    Hola rita molt interesan el teu conte soc del cole mas maso de salt petons rita i que trobis el teu guant

  21. dani ha dit:

    molt itere sant el teu conte petons rita soc del cole de salt que es diu mas maso nosaltres us ajudarem a buscar el guant petons rita que trobis el teu guant

  22. 4t A escola La Farga ha dit:

    Hola a tots! Ens està agradant la història i estem esperant que la setmana vinent ens toqui! Tenim moltes idees preparades! Estem preparats per tot… ja tenim ganes de veure com queden els dibuixos del llibre!
    Petons, melons i macarrons

  23. Nens i nenes de 4tB EL PLA ha dit:

    Sóm els nens i nenes de 4tB de l’escola EL PLA.
    Trobem molt interessant aquests capítols que hem llegit fins ara. Cada vegada ens estem acostant més per trobar entre tots el guant màgic de la Rita. Estem convençuts que la Rita i l’avi Enric continuaran el seu viatge a la recerca del misteriós guant.
    Petons de bunyols amb nata i xocolata!!!!
    Bona Setmana Santa per tots i totes!!

    • annamanso ha dit:

      Gràcies, i molt bones vacances per a tots vosaltres. Us les heu guanyat pencaires!

      Petons amb una hora més de sol

      Anna

    • Mariama ha dit:

      Hola Ana Manso cada vegada aquest conte es mes divertit,en aquest conte el follet es molt entrmeliat.Al final de aquest conte pot ser que sers molt divertit.

      Adeu.petons satisfets.

  24. Jordi ha dit:

    Hola Anna, som els nens i nenes de l’escola de 4t. A de la Farga… ens està agradant molt el conte que estem fent entre tots. Nosaltres també estem co·laborant per buscar el guant.
    No et preocupis perquè entre tots trobarem el guant misteriós de la Rita!
    Entre totes les escoles de Salt ho aconseguirem!
    Petons de mona de pasqua!

  25. Rosa Ma Cervera ha dit:

    Hola, Anna.Soc la Rosa Ma de l’escola Pompeu Fabra.Nosaltres tampoc hem pogut trobar el guant aquesta vegada, però de segur que ens hi hem acostat una mica més.Estem contents de poder ajudar a la Rita i l’avi.Estarem pendents del que passi.
    Petons de colors

    • annamanso ha dit:

      Gràcies Rosa,

      el conte està quedant molt i molt bé. Té molt nivell!!! Tots en podem estar més que contents.

      Petons satisfets!

      Anna

  26. Victoria ha dit:

    Hola Anna Manso soc la Victoria de l’ escola Mas Masó de Salt. Ala nostra escola fem el posible per ajudar a la Rita i estic segura que les altres escoles de Salt que hi colaboren en la busqueda també.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s