La Teresona

La Teresona. Un Salt al passat

Aquesta és la història d’una nena de Salt que cap allà el 1909 va entrar a treballar a la fàbrica Coma Cros. Aquest ha estat un treball d’investigació que va començar quan, en desmantellar la fàbrica, es va trobar una nina de drap en un forat de la paret d’una sala que ara és la sala infantil de la biblioteca Iu Bohigas i Bas. Una senyora molt gran ens va explicar que ella també havia treballat a la fàbrica i que sabia de qui era la nina. A partir d’aquí es va anar estirant el fil fins que es va saber tota la història de la propietària de la nina, la Teresona.

adaptació del conte

Document allotjat a “issuu.com”. Cliqueu sobre la imatge

Quan va néixer, a la Teresona, li van posar el nom de Teresa, com la seva àvia, la seva besàvia, la seva mare i la seva padrina. Però només deien Teresa a la seva mare. A l’àvia li deien Teresina, a la besàvia, Tereseta, i a la seva padrina, la Nena. Si no, amb tantes Tereses, s’haurien fet un embolic.

El seu pare, l’Anton, era de Salt de tota la vida, i el seu avi, el pare del seu pare, també. L’avi tenia una fusteria. Hi treballaven ell, el seu fill gran, un mosso i l’aprenent, un noi de dotze anys que ja feia dos anys que feia d’aprenent.

El pare de la Teresona, l’Anton, feia de pagès al Sitjar. No va voler treballar a la fusteria. Al cap i a la fi, qui l’heretaria seria el seu germà gran.

La Teresa, la mare de la Teresona, treballava a la fàbrica, a la Coma Cros. Hi treballaven moltes dones. Hi teixien roba. Els telers feien molt, moltíssim soroll. Dins la fàbrica calia parlar cridant. La gent gran deia que, si treballaves molts anys a la fàbrica, acabaves sorda. De fet, totes cridaven molt per parlar, fins i tot fora de la fàbrica. Treballaven moltes hores sense descansar, encara que els fes mal el cap, estiguessin malaltes o es trobessin malament. Treballaven tant que fins i tot algunes dones donaven a llum les seves criatures a la fàbrica, entre els telers. Embolicaven el nadó amb roba, el posaven en un racó i després continuaven treballant. El germà petit de la Teresona va néixer així.

La Coma Cros funcionava amb l’electricitat que feia la central del Molí amb la força de l’aigua de la sèquia Monar. Era una mica més amunt de la fàbrica, i encara hi és, i funciona.

La Teresona tenia un germà gran, una germaneta petita i el germanet que va néixer a la fàbrica. Eren sis de família. Com que entre el pare i la mare no guanyaven prou cèntims amb les seves feines, a més de treballar a la Coma Cros, la Teresa també feia bugades. Anava als safareigs i, a més de rentar tota la roba de casa, feia la bugada dels amos de la fàbrica Mulleres i dels senyors de Can Tarrés.

La Teresona, és clar, ajudava la seva mare quan podia, que era molta roba per només dues mans! Rentar roba era una feina molt dura, sobretot a l’hivern, quan s’havia de trencar el gel del safareig a cops de pala i, de tant de fred, se’ls tallaven les mans i se’ls omplien de penellons. Aleshores la Teresona pensava que seria formidable tenir màquines que fessin les feines, que rentessin la roba, els plats, que freguessin…

A vegades, la Teresona ajudava la seva mare a portar els coves de roba neta a les cases dels senyors. Allà veia els fills dels amos i les joguines que tenien. Mai no les hi van deixar. Ella no en tenia, de joguines. Els reis només portaven mitjons i jerseis, a casa seva. Ah! I una caixa de colors per al seu germà gran, en Joan, que anava a escola! No a l’escola dels fills dels amos, eh!, que ells anaven a la Salle.

Quan la Teresona va fer vuit anys, va entrar a treballar a la fàbrica per ajudar els pares. Va ser llavors que es va fer la nina amb draps vells que va trobar per terra, la que van trobar en el forat de la paret quan van desmuntar els telers i tota la fàbrica Coma Cros.

Treballava de dilluns a dissabte. Entrava a les sis del matí i plegava a les dues. S’emportava de casa un tros de pa a la butxaca del davantal, que es menjava quan tenia gana, sense deixar de treballar.

Un dia, però, va demanar permís a l’encarregat per fer festa. Va ser el dia que va anar fins a Girona amb el seu pare i el seu germà gran. Van anar a visitar l’avi, que era a l’hospital. La Teresona estava trista per l’avi, que estava molt malalt, pobret!. El viatge amb autobús va ser fantàstic! La Teresona no havia anat mai amb autobús, només dalt d’un carro. Anava tan de pressa que feia una mica de por i tot.

Això d’anar amunt i avall a tanta velocitat li va agradar molt, a la Teresona. Va ser aleshores quan li van venir aquelles ganes boges de córrer en plegar de la fàbrica per veure passar el tren d’Olot, el que sortia de Girona a les dues en punt.

Després se n’anava de dret a buscar el pa i a dir hola a la seva amigueta, la filla de la botiga, la Teresineta, i a quedar amb ella per trobar-se després a la plaça on la Teresona anava cada tarda. Mentre jugava amb la seva amiga es cuidava dels seus germans petits i de les criatures de la veïna, i així guanyava alguns cèntims més, que sempre en feien falta, a casa.