Grup 1

Perill al Pla dels Socs

imatgeEl Pla dels Socs esclatava de primavera: els arbres brostaven en fulles verdes i tendres. Els ocells omplien el cel amb la seva piuladissa. I tota mena de bèsties, petites, mitjanes i grans, es bellugaven amb el neguit que sempre duu l’estació de la creixença. L’orquídia abellera, aquell petit ésser que tant podia ser una abella com una flor delicada i preciosa, s’havia llevat amb la seva forma d’insecte i gaudia de la seva vida a la natura. La primavera li agradava tant! Les flors vessaven de nèctar dolç i fresc, que podia beure quan era una abella. I com a flor, el sol calent sentia que l’alimentava.

Va sobrevolar uns matolls a la recerca d’unes mates de romaní, però una olor molt estranya li va cridar l’atenció. Era una sentor forta, que la va fer esternudar. Què devia ser? Volant, volant , va veure que al peu d’un arbre hi creixien unes plantes molt estranyes, de fulles carnoses, amb unes flors de color blau tan fosc que gairebé semblava negre. L’olor nauseabunda provenia d’aquelles flors que quan el vent les bressolava deixaven anar unes estrelletes blaves que marxaven volant.

L’orquídia abellera-abella, sempre tan golafre de nèctar, va tapar-se el nas. Ni boja no s’abeuraria en aquella flor fastigosa! Va allunyar-se’n tan de pressa com va poder i va desitjar que aquella planta desconeguda no durés gaire. Però l’endemà va descobrir alarmada que no tan sols continuava allà, sinó que cada nova estrelleta que havia escampat pel Pla ara era una mata de flor misteriosa. I el més preocupant és que havia arribat fins a la mateixa riba del riu Ter i començava a tenyir l’aigua de color negrós.

A l’orquídia abellera-abella, aquella fortor li recordava alguna cosa… Aaah! Se li va encendre una llumeta! Aquella forta sentor era la mateixa que feia el laboratori científic d’on ella en va sortir essent una orquídia abellera. Va pensar que les plantes desconegudes podrien haver sortit d’allà i que també devien haver estat manipulades. Ràpidament se’n va anar a la seva flor a pensar… Aquest fet va suposar una desgràcia per a les aloges. Les aloges eren uns éssers petits i amb poders que vivien al riu Ter. El seu somni era que els animals i les plantes del seu entorn poguessin viure en pau i harmonia. Tenien el poder de la súper força, i tenien mania a les espècies invasores. Però n’hi havia una d’especial, la Lila. Tenia el poder de veure a través dels objectes i de fer-se invisible. El seu nom venia del fet que sempre es vestia de color lila.

Aquell matí, mentre les aloges s’estaven acabant d’arreglar per sortir a fer un tomb, el cel es va anar enfosquint. Des del fons del riu van veure passar per fora estrelletes que voleiaven. Preocupades, van sortir de l’aigua per veure què passava. Van observar que a cada costat del Ter hi havien crescut unes plantes horribles que segregaven un líquid negre i viscós que baixava cap al riu. Es van adonar que elles estaven ben tenyides de negre, la Lila i tot. Volent fer ús de la seva súper força, les aloges van anar per arrencar les plantes foranes, però van quedar ben sorpreses quan van veure que no podien, encara que ho intentessin amb totes les seves forces. Així va ser com van descobrir que havien perdut els seus poders. Això de perdre poders, no els havia passat mai, i es van espantar molt perquè… i si mai més no tornaven a tenir-ne!?

Totes les aloges van començar a tapar la sortida del líquid de les plantes invasores. Volien que no segreguessin més líquid, però no van sortir-se’n perquè es continuaven reproduint a través de les estrelletes..

L’orquídia abellera, trista i alhora preocupada – ella que el que més desitjava era viure en un lloc on tothom s’ajudés -, va anar canviant de color fins que va quedar quasi negra. Anava quedant d’aquest color perquè tenia el do de canviar de tonalitats segons el seu estat d’ànim. Passada poca estona va anar quedant envoltada de la planta invasora.

Les aloges ja no sabien què fer. Cada cop sortien més estrelletes de les plantes i s’escampaven, però la Lila va observar una cosa que li va cridar l’atenció: d’una planta fosca i negrosa no en sortia cap estrelleta, i aleshores va reconèixer l’orquídia abellera, perquè no tenia les fulles carnoses i era més petita. Es coneixien perquè l’orquídia abellera vivia tocant al riu i ja totes dues s’havien adonat que eren especials.

Potser ella les ajudaria a trobar una solució?

Ni l’una ni l’altra no s’imaginaven que els científics que havien creat l’orquídia abellera havien anat al riu Ter a la recerca de nous experiments. Estant allà havien vist uns éssers diminuts que voltaven per l’aigua i havien volgut caçar-los per investigar-los. Per això van crear unes plantes que tenyissin l’aigua i fessin sortir les aloges, per atrapar-les.

La Lila va acostar-se a la l’orquídia abellera per preguntar-li si sabia què havia passat. La flor-abella de primer no tenia ganes de parlar, de tan trista que estava, però la Lila, que a més dels seus poders tenia el do de fer-se estimar, va aconseguir que s’animés prou com per xerrar, cantant-li cançons i acariciant-li els cabells. L’orquídia abellera li va explicar el seu origen, i com creia que els científics que l’havien creadat estaven rere aquell fet horrible.

La Lila va pensar que si espiava de prop aquells homes podria trobar una manera per fer que el Ter tornés a ser com abans. Per sort, continuava tenint el poder de ser invisible a voluntat. L’orquídia va oferir-se per acompanyar-la volant fins al laboratori. Ja s’havien allunyat una mica del riu i eren prop de les hortes. Allà un gos alt i ros amb el pèl curt i suau els va fer uns lladrucs força estranys. Semblava que els avisava d’alguna cosa. Lluny van veure uns homes que l’orquídia va identificar com els científics, que agafaven les aloges i se les enduien presoneres.

Caminant per les hortes es van acostar al gos per parlar amb ell. El gos els va comentar que ell, amb el seu excel·lent olfacte, els podia guiar fins al laboratori on experimentaven els científics. A canvi, el gos els va demanar que el deslliguessin de la cadena. La Lila i l’orquídia abellera van dubtar una mica, perquè no sabien si podien confiar en el gos, ja que podria ser una trampa dels científics. Després d’una estona van veure en Josep i l’Alícia, els amos del gos, i la Lila s’hi va acostar i els va preguntar:

– És vostre aquest gos?

– Sí – va contestar l’Alícia.

– I es diu Ishi – va dir en Josep.

La Lila va estar una estona parlant amb ells i finalment va aconseguir convèncer els amos perquè deixessin anar l’Ishi amb la Lila i l’orquídia abellera a buscar el misteriós laboratori dels científics.

De camí cap al laboratori, la Lila i els seus companys van veure entrar els científics en una fàbrica abandonada. Es van adonar que era la fàbrica Coma Cros. De cop i volta, van veure com a un dels científics li queia un paper al terra. La Lila va fer servir el seu poder i es va tornar invisible per anar-lo a buscar. Quan l’orquídia va desplegar el paper es van adonar que era l’experiment que tenien preparat per a les seves amigues aloges. Aquest experiment consistia a transformar les aloges en un nou ésser viu: l’Aloja Llúdriga.

Els tres amics van idear un pla: l’Ishi començaria a bordar per fer sortir els científics del laboratori, l’Orquídia abellera els molestaria tot picant-los amb el seu fibló i la Lila, amb els seu poder d’invisibilitat, entraria al laboratori per ajudar les aloges.

L’Ishi va començar a bordar i va aconseguir fer sortir els científics del laboratori i l’orquídia abellera els va molestar amb les seves picades. Mentrestant, la Lila va entrar al laboratori, però hi va trobar una sorpresa: un dels científics s’havia quedat a dins a vigilar les aloges. La Lila, que era molt enginyosa, va pensar un pla per espantar el científic. Li va començar a xiuxiuejar a l’orella i com que la Lila era invisible i el científic no la veia, es va pensar que s’estava tornant boig i va sortir corrent del laboratori. Ara la Lila ja estava sola dins del laboratori per poder salvar les aloges.

Després que el científic sortís, la Lila va estar buscant les seves amigues per tot el laboratori però no en va trobar cap. Resulta que quan el científic va sortir corrent la Lila va veure com es posava un pot de vidre a la butxaca. I si a dins hi havia les diminutes aloges?

Va sortir del laboratori i va veure com al científic li queia una cosa al terra… S’hi va acostar silenciosament i va veure les seves amigues aloges estirades al terra immòbils i al costat un pot de vidre trencat!!! Què els havia passat?

La Lila va mormolar:

-Aloges! Companyes! Amigues! Desperteu!

L’orquídia abellera i l’Ishi, que havien aconseguit colar-se al laboratori ara que els científics ja no hi eren, van atansar-se a les petites aloges, adormides. L’Ishi va bordar fort, però no va aconseguir despertar-les. L’orquídia abellera se les va mirar i remirar:

-Els deuen haver donat alguna cosa per adormir-les. Aviat es despertaran. Mentrestant podem buscar algun remei, o alguna informació sobre les plantes negres i pudents amb què aquests brètols han contaminat el riu.

L’Ishi es va quedar vigilant les petites aloges i l’orquídia abellera i la Lila van mirar i remirar per tots els racons del laboratori. De llegir no en sabien gota, però sabien olorar i coneixien totes les plantes de Salt. Per això, quan dins d’un pot van trobar unes llavors estranyes, van saber que estaven davant les llavors que buscaven. Van agafar-ne una per endur-se-la i per anar pensant alguna solució.

Ara tan sols calia esperar que les aloges es despertessin.

Els nostres amics van sortir fora del laboratori per anar a buscar ajuda. Ja era fosc, però una garsa malcarada va passar per allà, i com que necessitaven urgentment ajuda, van decidir cridar-la.

Li van explicar les atrocitats i barbaritats que havien fet els científics amb el Pla dels Socs i els seus habitants i li van demanar que els ajudés a buscar els documents que hi havia dins del laboratori per tal d’evitar la propagació i l’expansió d’aquelles plantes que estaven contaminant el seu hàbitat.

La garsa, que es deia Angry Hungry (perquè sempre tenia gana i estava enfadada), no era una garsa qualsevol, ja que el científics havien fet experiments amb ella. Un dels experiments va ser fer que volés com una àguila. Aquest fet va provocar que es revoltés contra els científics. Ja estava farta que aquells homes experimentessin amb alguns animals del Pla dels Socs, així que va decidir ajudar-los. Angry Hungry, que tenia moltes amigues garses, tot i ser malcarada, va tornar al Pla dels Socs per convocar les altres garses fent una mena de crit similar al que fan les àguiles. Seguidament tots els animals (l’orquídia abellera, l’Ishi, la Lila i les garses) van fer una reunió prop de la Coma Cros per planejar com aconseguir arrencar les plantes invasores, però primer havien d’aconseguir els documents que es trobaven amagats al soterrani del laboratori. Tenien un problema, però: el laboratori era ple de càmeres.

L’Ishi, amb el seu olfacte, va descobrir l’entrada d’un conducte d’aire, i les garses hi van entrar per tal desconnectar i destruir les càmeres que hi havia a dins i així poder donar pas als altres animals…

Formaven un bon equip. Entre tots van aconseguir trobar els papers dels científics i treure’ls d’aquell catau amagat. Sabien que un cop els tinguessin haurien de trobar algú capaç de llegir-los, però així i tot, quan van ser fora tots van esclatar en crits d’alegria. Bé, l’Ishi feia lladrucs d’alegria, les garses grallaven alegres, l’orquídia abellera, la Lila i les aloges sí que cridaven alegres. L’única que es mantenia seriosa era l’Angry Hungry.

La Lila li va preguntar per què se la veia tan malcarada.

-T’has enfadat amb nosaltres? No t’he donat les gràcies, però és que estem tan contentes…

-Ah, no, no és per això… -va respondre la garsa sense canviar la cara seriosa.

-I doncs?…

-Ho sabia! -va exclamar l’Angry Hungry.

I de sobte un xiulet molt fort va travessar el cel en la direcció on estaven reunits. Tots van mirar enlaire. Una àguila gran i majestuosa es dirigia cap a ells volant a tota velocitat. Sense que ho poguessin evitar va atrapar els papers al vol i se’ls van endur, cel enllà.

L’Angry -Hungry, sense dubtar-ho un instant, va anar-li al darrere per intentar recuperar els documents. Quan ja quasi l’havia atrapat, l’àguila els va deixar anar expressament per atacar la garsa mentre els intentava recollir. Durant la baralla, la Lila va demanar a l’Orquídia-abellera que la portés volant fins a l’esquena de l’enemic, on es tornaria invisible i li faria pessigolles durant uns segons. Així la seva amiga malcarada tindria temps de recollir els papers i fugir amb tots els seus amics.

– D’acord, diré als altres que ens amagarem a l’horta de l’Ishi dins la caseta de fusta on guarden les eines de l’hort. Ens trobarem allà quan acabis de fer-li pessigolles – va dir la flor-insecte -.

Dit i fet, la Lila no va parar de fer pessigolles fins que l’àguila, cansada, va aterrar, moment en què la nostra amiga aprofità per escapar. Gràcies a la seva invisibilitat va poder fer-ho fàcilment i sense presses. En arribar a l’horta del gos, va veure amb el seu poder especial que tot el grup era dins la caseta com havien acordat. Va entrar i els va explicar que tot havia estat molt senzill gràcies al treball en equip.

– Ara necessitem algú que sàpiga llegir i ens expliqui què hi diu, als papers- va recordar l’Orquídia-abellera- Coneixeu algú?

– Jo, sí! – va exclamar l’Ishi bellugant la cua d’alegria – Un nen que es diu Adama em passeja de tant en tant. Podríem demanar-li-ho.

– Perfecte! Saps on viu? – demanà la Lila.

– I tant! Seguiu-me!

L’Ishi els va portar fins davant la casa on vivia l’Adama. Van veure que el llum de la seva habitació encara era encès. El gos va bordar i l’Adama, en reconèixer els lladrucs del seu amic, va sortir immediatament per la finestra.

– Deixa de bordar, que despertaràs a tothom! – va demanar el nen.

L’Ishi, amb els papers a la boca, es va posar sobre les potes de darrere intentant que el noi es fixés en els documents.

– Què fas Ishi? – deia el noi.

– Auuuu auuuuuuuu! – udolava l’animal.

L’Adama mai no havia vist l’Ishi així i va pensar que potser se sentia sol. Va baixar cames ajudeu-me per evitar que el gos despertés a tots els veïns. Quan va arribar al seu costat va sentir una veu que deia:

– Ajuda’ns, necessitem que ens diguis què hi diu, en aquests papers!

– Ishi, no sabia que poguessis parlar!!! És al·lucinant!

– Bé, ja t’ho explicaré més endavant. Ens pots ajudar doncs? És urgent! – insistí la veu misteriosa.

– I tant que sí, deixa-m’ho veure – respongué.

En un dels papers, a sota el títol “Solució especial: antídot”, hi havia una llista d’ingredients. Es tractava d’una barreja de canya americana, canya de bambú, julivert, faves, porros i aigua contaminada per l’espècie invasora.

Quan va sentir els ingredients, l’Ishi va dir:

-Les faves, el julivert i els porros els podem agafar d’aquest mateix hort!

-Les canyes, les portarem nosaltres – va afegir l’Angry-Hungry, parlant en nom de les seves companyes garses.

-L’Adama pot portar l’aigua, demana-li-ho, Lila! – digué l’Ishi.

-Tu t’encarregaràs de l’aigua – va sentir que deia la veu misteriosa.

Uns minuts després ja tenien tots els elements necessaris agrupats. El gos els va mastegar tots fins a esmicolar-los tant com va poder i els va anar deixant dins l’ampolla plena d’aigua de la riba del Ter que va portar el nen. La Lila i les altres aloges es van introduir dins la barreja i van remenar-la amb totes les seves forces fins que van aconseguir una solució uniforme.

– L’hem d’escampar per tot el Pla dels Socs, de pressa! – cridà la Lila.

– Jo ho faré, puc córrer a la velocitat d’un guepard. Doneu-me l’ampolla! – va demanar l’Ishi.

Agafant-la amb la boca, es va dirigir cap al Pla dels Socs. El gos anava rapidíssim, però la seva afecció pulmonar, que tenia de naixement i no li permetia córrer gaire estona perquè els mocs li baixaven al pit, va començar a frenar-lo. Decidit a deixar-s’hi la vida si era necessari, va continuar corrent respirant amb dificultat. Va cloure ben fort les dents per foradar l’ampolla i escampar, així, el líquid pertot arreu. Misteriosament, cada vegada respirava millor i la seva velocitat augmentava mentre totes les plantes desapareixien al seu pas. La pudor horrible anava canviant en una olor refrescant que s’apoderava de la zona, i l’aigua recuperava la seva transparència.

Quan el líquid s’havia exhaurit ja no quedava ni rastre d’aquella espècie invasora. El gos va descobrir que ja no es cansava, i estava convençut que aquell meravellós ungüent l’havia curat definitivament del seu problema respiratori. Se sentia amb forces de córrer i saltar tot un dia si calia.

Al cap de poc arribà la resta del grup i tots van contemplar, plens de joia, com el seu Pla dels Socs per fi tornava a ser el que havia sigut, el que era. Es van felicitar per la feina ben feta. Havia estat una gran aventura acabada amb final feliç.

L’Angry-Hungry havia canviat la cara de pomes agres i ara semblava contenta i satisfeta. Va explicar al grup, abans de marxar volant, que a partir d’aleshores protegiria Salt i el seu entorn de nous perills. Sempre estaria alerta juntament amb la resta d’aus del Pla dels Socs, i es col·locaria estratègicament per vigilar el laboratori i controlar la seva activitat.

La Lila i l’Orquídia-abellera van continuar essent amigues per sempre i més endavant l’aloja va animar-la a viatjar i conèixer món, tal com ella sempre havia somiat. Li va agradar tant a l’animal insecte el primer viatge que van fer juntes, i es va animar tant a viatjar que ara ja ha perdut el compte dels viatges que ha fet sola.

L’Ishi i l’Adama van tornar a l’hort i a casa respectivament. El gos, curat de la seva malaltia i el nen, content d’haver conegut personatges tan especials com la Lila. Quan ja tot va haver acabat, la Lila li va explicar que la veu misteriosa era ella, que era amiga de l’Ishi, que entenia el llenguatge dels animals i dels humans, i que tenia dos poders especials.

D’aquesta manera s’acaba l’aventura dels nostres amics, que de ben segur que protegiran el seu estimat entorn per sempre més…

I vosaltres? També el protegireu?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s