Grup 2

Els amics del pomer

dragó Blauet

Feia molt de temps que no plovia, i l’aigua que queia a bots i barrals va sorprendre a tots els habitants de les Deveses. Les gotes d’aigua, que ho negaven tot, feien fugir les formigues I amagar-se els petits pardals, netejaven les plantes polsoses i feien brillar les flors com si tinguessin pedres precioses en lloc de pètals.

El que estava més content de tots era el vell pomer bord. Malgrat que vivia a la vora del riu i que l’aigua mai no faltava a les seves arrels, se sentia brut i empolsegat, i l’aigua de pluja li va semblar un regal deliciós. A més, quan plovia com aquell vespre, amb el soroll escandalós dels trons i la llumenera espetegant dels llampecs, sentia que les gotes que s’empassava eren diferents, una mica màgiques. Tot i que potser aquella màgia era alguna cosa que només ell s’imaginava. Tenia tantes ganes que algun fet extraordinari l’ajudés a tornar a recuperar el do de fer créixer pomes sucoses de les seves flors…

La tempesta escandalosa ara havia convidat un vent furiós a la festa. Les branques del pomer, primes i flexibles, ballaven esbojarrades i divertides fins que, esgotat, va tancar els ulls. Uns ulls que als caminants els semblaven dos nusos del tronc.

L’endemà el sol va tornar a treure el nas i el pomer va saber que les gotes de la tempesta nocturna no eren màgiques i que ell continuava sent un pomer bord. Es va sentir tan trist que va decidir que aquella primavera no trauria cap fulla i que cap flor no guarniria les seves branques.

Passaven les setmanes i les erugues, els cucs i les formigues que vivien entre les seves arrels o amagades entre el seu tronc, es van preocupar. Si no feien alguna cosa, el pomer s’assecaria a poc a poc,.

Tots els animals que vivien en el pomer es van reunir urgentment perquè patien per la vida del pomer i estaven molt preocupats pel seu futur. Si el pomer moria, ells es quedarien sense casa i els costaria molt trobar un altre arbre tan savi i atent com ell.

Necessitaven algú molt especial, que fos capaç d’ajudar l’arbre a tornar a ser com abans, un arbre alegre i feliç. Després de pensar molt, l’eruga va tenir una idea: qui millor els podia ajudar era la fada Pixallits. Els altres animals no ho acabaven de veure gaire clar, però l’eruga els va explicar que una vegada a ella se li van trencar tres potetes i l’ única que la va poder salvar va ser la fada Pixallits amb una poció màgica feta de plantes medicinals. Com no tenien cap altra idea, van decidir provar-ho.

La fada Pixallits era molt simpàtica, amable i una mica múrria, ja que li agradava enfilar-se a l’esquena dels ocellets i fer-los pessigolles. També li agradava amagar-se perquè els seus amics l’haguessin de buscar. Vivia amagadeta al mig de les herbes dels camins i al Pla dels Socs.

Dos representants de cada família d’animals van anar a buscar la fada “Pixallits”, els altres es van quedar cuidant el pobre pomer. Fent una filera, amb l’eruga al davant, van arribar fins a casa de la fada.

La fada els va rebre amb la seva vareta màgica feta de canya de bambú. Primer de tot l’eruga li va presentar tots els seus amics i li van explicar que necessitaven la seva ajuda per salvar el pomer.

La fada s’ho va pensar un moment, no ho tenia gaire clar i va decidir anar a veure el pomer per saber si era veritat. Quan van arribar al costat del pomer, es va adonar que estava molt malament, molt prim i dèbil, ben despullat, no li havia sortit cap fulla ni cap flor, i això que era la primavera i els altres arbres estaven ben florits! La fada va preguntar al pobre pomer per què estava així i ell, amb una veu molt dèbil i delicada, li va respondre:

-He vist que la pluja no m’ha tornat la màgia de les meves pomes, si no serveixo per a res és millor que em mori…

-Com és que vas perdre la màgia? va preguntar la fada.

Al pomer ja no li quedava ni força per respondre-li, i els animals li van explicar que feia molt de temps que l’aigua del rec estava contaminada per culpa de les deixalles que hi tiraven els humans, i això va fer que les pomes es tornessin bordes.

La fada va veure que el pomer necessitava la seva ajuda i dir que sí, que els ajudaria, però que no era tan fàcil com semblava, perquè necessitava dues coses: algunes plantes medicinals i un dia de tempesta, perquè el poder de la poció màgica el donaven els colors de l’arc de Sant Martí.

Les formigues, que eren molt treballadores, es van oferir per anar a buscar totes les herbes necessàries. Aquestes herbes eren: menta, romaní, all, ortigues i camamilla. Es van organitzar i van sortir en dues fileres ben llargues a la recerca de totes les herbes.

Algunes de les herbes eren a tocar del riu i cap allà van anar les formigues. Algunes les van trobar de seguida, però d’altres no, i van fer tanta fressa que van despertar en Blanquet, un esplugabous que havia dormit tots els mesos d’hivern i encara no s’havia adonat que la primavera havia arribat. Quan en Blanquet es va assabentar del que li passava, al pomer bord, va tenir moltes ganes de fer-hi alguna cosa.

-Tant de bo pogués donar-vos un cop de mà! Però jo, ja ho veieu, sóc un ocell que no sap ni volar. No sé pas què puc fer pel pomer!.

Les formigues li van dir que potser la fada Pixallits també el podria ajudar a ell, però que ara el que necessitaven era trobar alls salvatges, i que elles eren tan petites que no els podien arrencar.

-Jo amb el bec sí que podré!

I així ho va fer, i també va ajudar-los a cercar la resta d’herbes. Tots plegats van tornar a la vora del pomer, on els esperava la fada i la resta de petits insectes.

Van veure la fada, amoïnada, acariciant l’arbre, i tot de petits insectes volant al seu voltant.

– Heu trobat tots els ingredients? – va demanar la fada.

– Sí, els tenim tots! Sort d’en Blanquet que ens ha ajudat amb els alls, perquè nosaltres soles no podíem – va respondre una formiga.

Les formigues van presentar el seu nou amic a la fada i a la resta dels insectes. El pomer bord tenia els ulls tancats i gairebé no se’l sentia respirar. Les formigues van preguntar preocupades a la fada sobre el seu estat i ella no va poder amagar la seva angoixa.

El pomer havia entrat en un estrany estat en què no sentia res, no podia parlar, no s’hi veia, gairebé no podia respirar. Tots els animalons que s’havien quedat fent companyia a l’arbre estaven molt neguitosos, tenien por que no es tornés a recuperar mai més.

Les formigues van deixar les herbes medicinals davant la fada perquè preparés la cura. No podien perdre ni un minut. La fada va començar a donar instruccions a tots els seus amics: les formigues van començar a tallar la menta i el romaní, en Blanquet a picar l’all amb les ortigues i els insectes a recollir la camamilla que faltava.

La poció de seguida va estar feta i ja només faltava l’arc de Sant Martí.

– Amics i amigues, la poció ja és a punt, ara només ens falten els colors de l’arc de Sant Martí – va dir la fada Pixallits.

Tots miraven el cel, giraven els ulls cap a l’est i cap a l’oest, al nord i al sud, però no veien cap núvol que s’acostés a Salt. A la primavera, el temps podia canviar en qualsevol moment, però ells no podien esperar.

Des de darrera un matolls un estrany animal s’ho anava mirant tot… Era el Dragó-blauet, aquest animaló té el cap de dragó i el cos d’ocell. També té bec, cua de rèptil i una pota de blauet i una altra de dragó. Per moure’s fa servir les ales i les potes. Els seus ulls són grans i blaus.

Amb posat seriós però segur va sortir de darrera els matolls.

– Hola amics! No he pogut evitar escoltar-vos i crec que us podria ajudar – va dir.

– Qui ets tu?- va dir una formiga.

– Doncs jo sóc un animal mig rèptil mig ocell, em van crear els follets de les Deveses que viuen dins un arbre molt gran que està amagat. En aquest arbre els follets fan experiments per ajudar a protegir el Ter i el seu voltant.

La resta d’animals van quedar bocabadats i fascinats alhora. Desconeixien aquell animal i també l’arbre dels follets. Un rere l’altre es van presentar al Dragó-blauet i van explicar el problema que tenien.

– Els meus creadors, els follets, saben molt de ciència i crec que ens podrien ajudar amb aquest últim ingredient.

– Sí? I com ho podrien fer? – va preguntar una formiga.

– Doncs podrien fer que plogués! – va dir el Dragó-blauet.

– Dragó-blauet, hauries de saber que les normes de la mare terra ens prohibeixen alterar el temps, podria ser catastròfic – va interrompre la fada Pixallits

– Doncs així no sé com ens en sortirem – va dir en Blanquet.

– Ssshhh! – va fer el Dragó-blauet.

El Dragó-blauet mirava fixament l’arbre i va fer callar a tothom. Tot seguit va mirar els insectes que hi havia sobre l’arbre. L’arbre li estava dient telepàticament que miressin els mosquits, que miressin el cel…

– Mireu!!! – va exclamar el Dragó-blauet assenyalant els mosquits.

– Què passa? Hi ha molts insectes? – va preguntar una formiga.

Mentrestant el Dragó-blauet va començar a volar per mirar el cel. Ja era el vespre i el sol s’estava ponent…

– Amics!!! El cel és vermellós i els mosquits estan molt inquiets i com ja sabeu, això vol dir… dutxa!!! – va exclamar el Dragó-blauet.

– Però com pot ser, si no hi ha cap núvol? – va dir una formiga.

– És veritat! Però necessitem molta pluja… -va dir la fada.

De cop i volta va començar a bufar el vent. Era un vent gèlid, d’aquells que ens recordaven que estàvem a la primavera, l’estació del pas de l’hivern a l’estiu.

La fada Pixallits va picar de mans de contenta. I es va preparar per recollir unes engrunes del poder que necessitava dels colors de l’arc de Sant Martí. El dragonet-blauet, en canvi, es va espantar una mica. Les tempestes mai no li havien agradat. L’esplugabous Blanquet, en canvi, estava content. Ell, a qui li hauria agradat saber volar rabent, el vent el feia imaginar-se que un dia l’enlairaria en un vol que ja no podria aturar i que, potser, podria anar a visitar la seva amiga, l’oreneta, que se’n va cada any a terres càlides quan ve el fred.

I en realitat aquell vent bufava fort, fort, i les branques del pomer bord es van vinclar avall, avall, amunt, amunt, avall una altra vegada.

La fada Pixallits va cridar:

– De pressa, amaguem-nos o aquest vent se’ns endurà!

Tots es van amagar una miqueta per protegir-se, esperant que aquell vent deixés pas a una tempesta de primavera. Va caure un ruixat fort i llarg, amb unes gotes molt grosses que van formar bassals i van omplir els recs de les Deveses.

Els nostres amics van sortir dels seus amagatalls i van dutxar-se feliços i contents. Esperaven veure el sol aviat i, sí, el sol va sortir de seguida. Totes les fulles i les herbes brillaven, tot era bonic!

Van mirar enlaire i es van posar a cantar: – L’arc de sant Martí, la pluja, la pluja, l’arc de Sant Martí, la pluja ja és aquí!

Va sortir un arc meravellós, tenia els colors brillants com mai, era un arc de Sant Martí grandiós!

La fada Pixallits va aixecar la vareta enlaire i va mirar fixament l’arc. Se sentia forta, valenta, alegre, màgica… i va començar a donar ordres:

-Formigues, agafeu una mica de poció i enfileu-vos cap a les branques!. Erugues, quedeu-vos a les arrels i repartiu bé la poció!. Cucs, agafeu-ne i enfileu-vos pel tronc amunt i avall com si el pintéssiu!

Va cridar les seves amigues: les marietes, les papallones, els pardals, i tots junts, amb en Blanquet i el dragó- blauet, van aconseguir que el pomer quedés ben cobert de la poció de les herbes medicinals.

La fada, enfilada damunt d’un pardal, li va escampar moltes vitamines: ferro, calci i potassi.

Quan van acabar estaven tan cansats que es van adormir. Al cap d’una estona, van obrir els ulls i van sentir que el pomer bord deia:

– Gràcies, gràcies! M’heu salvat! Em sento viu! Em sento fort! Sóc feliç!

Al pomer bord li van començar a sortir fulles i flors com als altres pomers. Els seus ulls brillaven d’alegria i tots els animals que l’havien ajudat s’abraçaven contents.

Aviat varen arribar les garses i les orenetes, que volien saber què passava.

La fada, que ja estava més tranquil•la, perquè semblava que la seva màgia havia curat el pomer, es va recordar de l’arbre amagat i dels follets que ella no coneixia i que potser també voldrien ajudar el pomer a tenir unes pomes molt dolces i sucoses. Va cridar el dragó-blauet i li va dir si podia fer servir la seva telepatia per fer que els follets vinguessin.

El dragó, que estava sorprès i meravellat dels poders de la fada, va dir:

-I tant que sí! jo també vull que tots siguem feliços i que el pomer tingui les millors pomes!

En un tres i no res van aparèixer uns follets molt simpàtics que van saludar tots els animals i la fada Pixallits. Estaven contents de poder fer nous amics i de veure la fada tan bonica.

 

El Dragó-blauet els va explicar tot el que havia passat i ells, molt contents d’estar amb tants amics de les Deveses, es van enfilar xiulant i cantant per les branques del pomer per acabar de revitalitzar-lo amb els seus poders.

Enmig de tanta alegria, ningú no s’havia fixat que en Blanquet tenia els ulls plorosos i estava arraulit. En el fons del seu cor desitjava poder volar com tots els ocells. El Dragó-blauet el va veure i de seguida va saber què li passava i li va dir:

-Tranquil Blanquet! Ara que hi som tots, ,ja veuràs com també et podrem ajudar a complir el teu somni.

En Blanquet, però, continuava moix, i el pomer bord va demanar a l’ocell que amb l’ajuda del Dragó-blauet i la fada pugés dalt de les seves branques.

Quan va ser a dalt, el pomer va parlar:

-Mira, què hi veus aquí dalt?

-Les Deveses -va mormolar l’ocell.

-Jo hi veig un lloc ple d’amics disposats a ajudar-te -va respondre el pomer -. Fins que no m’heu ajudat, era conegut com el pomer bord, i ara, aviat em creixeran pomes sucoses i bones. I tot gràcies a vosaltres. Ara et toca a tu deixar que t’ajudem.

L’ocell es va anar eixorivint.

-Potser sí… – va mormolar.

-Escolta la veu de la fada i dels follets. Ells saben el que cal fer perquè compleixis el teu somni i puguis volar, potser des d’aquestes branques velles i alegres, que aviat brostaran.

El pomer va callar i en Blanquet va somriure, agraït. A poc a poc va baixar del pomer i es va atansar als seus amics per saber què calia fer per donar força a les seves ales.

La fada Pixallits li va dir Blanquet que l’únic que necessitava era tenir confiança en ell mateix.

En Blanquet, que els mirava i escoltava atentament, va dir:

– Però com puc tenir confiança en mi mateix, si mani no he pogut volar?

Aleshores van venir les seves amigues, l’oreneta i la Nogret, una libèl•lula amb ratlles negres i grogues, i li van dir que havien sentit dir que volia aprendre a volar, i que havien vingut a ajudar-lo.

En Blanquet va estar molt content de tenir bones amigues. Tots els animals el van animar:

– Atreveix-t’hi! -va dir el Dragó-blauet.

– Ànims, tu ho pots fer! -van dir les formigues.

– A mi també m’ho sembla – va dir l’oreneta.

– Blanquet, has de ser tu mateix, tenir confiança, valor i valentia -va dir el pomer bord.

– Tots creiem que ho pots fer, Blanquet! -va dir la libèl•lula.

– D’acord, si dieu que ho puc fer, ho intentaré! -va dir l´esplugabous Blanquet.

De sobte, la fada Pixallits va tenir una una idea:

– Blanquet, diré unes paraules màgiques i t´enlairaré perquè puguis provar de volar.

Tots els animals, ben emocionats, van acceptar la idea. La fada Pixallits el va enlairar i en Blanquet ho va intentar, però va caure a terra tres vegades seguides.

En aquell moment va sortir la primera poma bona del pomer bord. Tots els animals saltaven i ballaven d’alegria. El pomer va agafar la seva primera poma bona, la més especial, sucosa i desitjada per tots i la va donar a en Blanquet.

-Per a tu, Blanquet, perquè sé que volaràs abans del que et penses -va dir el pomer bord.

En Blanquet saltava i cridava d’emoció i, sense adonar-se’n, va començar a volar per les Deveses de Salt, tot cridant “visca, visca, ho he aconseguit!”.

Mentre en Blanquet volava, el Dragó-blauet, l’oreneta i la libèl•lula, a l’esquena del Dragó-blauet, van seguir en Blanquet per tot Salt i van gaudir d´una bonica posta de sol.

-Blanquet! Blanquet! – cridaven tots els animals.

Finalment, per celebrar que el pomer bord ja feia pomes bones i l’esplugabous ja sabia volar, aquella nit tots els animals de les Deveses de Salt van fer una gran festa. Tots els convidats van menjar les pomes bones del pomer bord, van ballar i van ser amics per sempre més.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s