Grup 3

L’encanteri d’en Tonet

A la vila de Salt hi ha qui creu en la màgia i hi ha qui no hi creu. Qui no hi creu pensa que el que explicarem és tan sols una llegenda, una mena de conte, però tots nosaltres sabem que el que va passar va ser de bo de bo.

En Tonet era un noi del poble a qui li agradava passejar per les hortes, les deveses i els aiguadeixos del riu Ter. Un dia se li va fer tard i, quan ja fosquejava, va sentir un murmuri lleu i dolç. Es va amagar darrere uns canyissars i va veure passar la criatura més bella que mai havia vist. Era menudeta, delicada, com màgica, i pul·lulava entre els arbres i l’herba amb gran agilitat tot dansant encisadora. En Tonet va quedar seduït per la seva bellesa i sempre que podia s’escapava i la mirava amagat. Tenia moltes ganes de dir-li que fossin amics, però no gosava, mort de vergonya. I un dia que va tornar-hi, va decidir saludar aquell ésser misteriós, que era la fada Cloe, una fada que era mig d’aigua mig de bosc. La fada va sentir-lo com es movia entre les canyes del riu i, sense voler, va deixar anar una mica de la seva pols màgica. En Tonet va quedar absolutament transformat. En lloc d’un noi ara era un drac, un drac enamorat, perquè aquella pols no només transformava a qui tocava, sinó que també atreia l’amor i el pensament.

D’entrada en Tonet va tenir un gran disgust. Ell volia tornar a ser un noi! Però aviat va veure que no seria tan fàcil. Ara ja no podia parlar, i la fada mai no sabria què havia passat.

Van passar els mesos, i els animals, les plantes i els éssers màgics de les deveses li van posar el nom de Dragosaure i d’una forma natural va encarregar-se de tenir cura de l’espai natural de Salt. L’amor per la fada Cloe, però, va anar augmentant, i les ganes de fer-li saber qui era i què havia passat el van empènyer a prendre una decisió: aprendria a parlar li costés el que li costés. Quan era un noi en sabia, i ara com a drac, en volia tornar a aprendre.

Un dia que tenia molta gana va descobrir el pomer on vivia un picot verd que es deia Pic-Poc.

En Pic-Poc tenia uns poders especials, com comunicar-se amb els humans i saber el que pensen . Menjava formigues, mosques, mosquits i altres insectes; escarabats no, que no li agradaven gens i li feien fàstic. Eren una colla d’animalons empipadors que li envaïen el niu, i no els suportava.

Ja tenim en Dragosaure, que en veure les pomes groguenques, arrodonides i vistoses s’hi acosta per agafar-ne una, sense saber que l’estava observant en Pic-Poc i que llegia els seus pensaments.

En Pic-Poc li va comunicar que estava disposat a ajudar-lo i que sabia la manera com fer que pogués tornar a parlar.

Li va explicar que coneixia una llúdriga, la Boira, que feia temps que vivia al Pla dels Socs.

La Boira sabia parlar i escriure en molts idiomes perquè abans de venir a viure a Salt havia viatjat a molt països. Era poruga, tímida, i simpàtica amb segons qui. Li agradava viure al Pla dels Socs perquè hi tocava el Sol i podia veure els nens i nenes que hi anaven a jugar, la gent que anava a fer berenades, a llegir o a passejar.

Tenia un poder màgic: es convertia en pedra només quan hi havia gent sorollosa a prop seu, i podia parlar amb qui hi anava a llegir o a passejar-hi tranquil·lament.

Els seus amics eren les canyes de bambú i una granota que vivien en el mateix paratge. També les seves tres cosines llúdrigues de pedra de la Plaça de la Vila de Salt. A aquesta plaça s’hi pot anar passant tota vora d’un parc que hi ha al costat de la sèquia Monar.

En Pic-Poc va acompanyar en Dragosaure a veure la Boira i li explicà el problema que tenia.

La Boira , després de rumiar-hi una estona, va proposar el seu pla:

– Anirem a la Plaça de la Vila, on viuen les meves cosines llúdrigues de pedra, i entre totes t’ensenyarem a tornar a parlar. Jo sola no puc, tinc un problema: fa uns dies em vaig banyar al riu Ter i vaig agafar una bona galipàndria i estic ben afònica. Ens acompanyaran en Pic-Poc, una granota i una canya de bambú molt especial que es converteix en canya- flauta quan rep la pols màgica. Crec que la seva melodia et podrà ajudar a impressionar la Cloe quan hagis après a parlar.

Van començar el recorregut cap a la Plaça de la Vila i es van trobar amb el primer entrebanc: una plaga d’escarabats que els havien estat espiant s’interposaren en el camí de sortida. En Pic-Poc, ben esparverat només de veure’ls, va sentir un fàstic terrible. Va voler fugir volant i, com que no en sabia gaire, el bec li va quedar clavat al tronc d’un salze.

Com superaran el primer contratemps?

La Boira es va petar de riure!

-Què fas Pic-Poc? Tan valent que ets i aquests escarabats empipadors et fan por?

En Tonet va demanar a la Boira que callés, tot i que a ell també se li escapava el riure per sota el nas, i va ajudar en Pic-Poc a desenganxar el bec del tronc del salze.

Mentrestant, la Boira foragitava els escarabats:

-Au, fora d’aquí! Fugiu, fugiu! Que no veieu que som més grans que vosaltres i us podem esclafar!

Els escarabats, atemorits, van tocar el dos, i quan en Pic-Poc ho va veure, va estar d’allò més content.

-Oh, com m’agradaria ser valent com tu amb aquests insectes! -va exclamar.

-Prou, la propera vegada els dius el mateix que jo, però amb veu segura i gruixuda -va aconsellar-li la Boira.

En Dragosaure els va menar la pressa. Tenia moltes ganes d’arribar a Salt i començar la primera lliçó de xerrera humana. Així que va posar un peu als carrers de la vila, va començar a sentir una melangia molt estranya al cor. De sobte va recordar la seva antiga vida com a nen, i va pensar que a casa seva, devien estar molt preocupats. I si s’hi acostava abans d’anar a xerrar amb les llúdrigues, va pensar?

Els seus amics, gràcies a la telepatia d’en Pic-Poc, van comprendre el que sentia el seu amic, i el van seguir.

Era el capvespre i a aquella hora els carrers eren gairebé buits. Tothom ja s’havia arraulit a prop de la llar de foc, perquè, tot i que ja era el mes d’abril, encara feia fresca, potser més del que era habitual.

En Dragosaure es va dirigir cap al carrer de Santa Afra i es va aturar davant una casa petitona però molt bufona. Es va enfilar a l’ampit de la finestra i va mirar embadalit a l’interior de l’estança.

En Pic-Poc i la Boira s’esperaren amb paciència i amabilitat.

Una mica més enllà, tot darrere i mig amagada entre els contraforts i testos d’altres cases, els va anar seguint la Cloe, la fada del bosc.

En Dragosaure va baixar de l’ampit de la finestra i va començar a caminar amb empenta i energia. Volia tornar a parlar i tornar a ser un nen.

Va seguir fins al final del carrer i va agafar el carrer Llarg, que el va portar fins a la plaça de la Vila. Allà l’estaven esperant les llúdrigues, cosines de la Boira.

– Bona nit, nois! On aneu a aquestes hores? – va preguntar l’Ada, la cosina més petita de la Boira.

Les llúdrigues eren molt xerraires i els van explicar les aventures i xafarderies que havien passat els últims mesos a la vila. En Dragosaure estava impacient i volia saber com les seves noves amigues el podrien ajudar.

Les llúdrigues es van reunir en silenci per decidir quina era la millor manera per tornar la veu humana a en Dragosaure.

A en Dragosaure se li va fer l’estona molt i mooooolt llarga, però finalment les llúdrigues van arribar a un acord: cada dia li ensenyarien una paraula nova, i en Pic-Poc li xiuxiuejaria un munt de vegades la nova paraula a l’orella.

Després d’uns mesos de treball intens, en Dragosaure va anar recordant la parla dels humans. Ara ja podia parlar i expressar el que sentia i tenia ganes d’explicar als seus amics.

Un dia, mentre jugava amb en Pic-Poc i la Boira a la riba del riu Ter, va conèixer la Cloe, la fada de l’aigua. En Dragosaure va tenir l’oportunitat d’explicar-li el que havia passat i que ell abans era un nen, que es deia Tonet.

La Cloe se’n va anar molt capficada, sabia que havia de trobar una solució a aquell misteriós problema.

Mentre la Cloe pensava en una possible solució, un matí, quan clarejava, va arribar al Pla dels Socs un grup d’homes amb màquines i camions que feien un soroll horrorós, i que va despertar a tots els habitants de la zona. Tots sortien dels caus espantats i cames ajudeu-me. La Cloe va sortir de l’aigua per veure què passava; segurament la zona natural de Salt estava en perill.

Primer de tot els obrers es van dirigir cap al pomer on en Pic-Poc tenia la seva casa.

– Volen arrencar el Pomer!!!!!!!!

– Això no és possible! – va dir la Cloe

– La meva casa!!! Ara on viuré ? – exclamava en Pic-Poc tot enfadat

– Oh, no pot ser!!– va dir la Boira

– Hem de fer alguna cosa ! – va dir en Dragosaure.

En Pic-Poc estava trist i desanimat, casa seva estava en perill, ell volia continuar vivint allà! Com ho aconseguiria?

Aquell dia va transcórrer enmig de màquines amunt i avall, mesurant i fent anàlisis de la qualitat de la terra. El Pla dels Socs ja no era el mateix. S’havia vist atacat per un estranys.

La nit va ser molt feixuga per als nostres amics , a que van tenir molta feina. No van dormir gens, però l’endemà al matí no hi havia cap màquina que funcionés com calia. Els treballadors estaven desesperats, no sabien què havia passat. La tarda anterior tot funcionava amb normalitat !!!

Els nostres amics sabien que allò que havien fet no estava bé, però calia una solució d’urgència. Ara havien de pensar en una resposta clara: calia aturar-los per sempre!

La Cloe va ser qui va dir-ho en veu alta, però feia estona que a tots la idea els voltava pel cap.

-Si en Dragosaure no fos en Dragosare i tornés a ser en Tonet, podria anar a Salt i aturar aquest desgavell.

-Què et penses, que no ho saben a l’ajuntament? – va respondre el Dragosaure.

-Per això mateix. Has d’anar-hi i fer que la teva família, els teus amics humans, tothom ho aturi -va insistir la Cloe.

-Però com desfarem l’encanteri? -va preguntar en Pic-Poc, tot atabalat.

La Boira feia estona que no deia res, semblava que rumiava. Potser, va pensar en Dragosaure amb esperança, en algun dels seus viatges havia après o vist alguna cosa que ara podria ajudar-los.

La Boira de cop i volta va dir:

-Ja ho tinc! Recordo que una vegada que vaig viatjar a Àfrica hi vaig conèixer un bruixot que m’havia parlat d’un cas semblant. Ell sabia un encanteri que funcionava! A veure, un moment que torno de seguida, he de trobar una cosa molt important.

Tots es van quedar molt sorpresos, es preguntaven on caram podia haver anat la Boira. Al cap d’una estona va tornar i portava una motxilla petita penjada al coll, la va obrir i de dins en va treure una pedra molt brillant, de color verd que tenia forma de cor. La Boira la va agafar amb molta cura i els va ensenyar unes lletres petites que hi havia escrites al darrere i que deien: “PIM, PAM, PUM, APAREIX AL MIG DEL FUM”. – Ara ja ho tenim quasi tot -va dir la Boira-, només ens faltarà una mica de pols màgica. Que en tens,Cloe?

– I tant que sí!

– Estàs preparat Dragosaure?

– Sí, estic a punt!

I dit i fet! Amb les paraules màgiques i la pols de fada, en Dragosaure va desaparèixer enmig d’un soroll eixordador envoltat d’un núvol de colors i en Tonet, tot estossegant, va aparèixer molt content i espavilat amb la mateixa roba del dia que s’havia transformat.

La Cloe, gairebé va caure de cul de la impressi. Com li agradava, aquell noi! No sabia per què, però no podia treure-li els ulls de sobre, i en Tonet també se la mirava amb una cara… N’estava ben enamorat!

En Pic-Poc va dir que no s’encantessin, que tenien problemes molt grans, que les màquines es posarien en funcionament en qualsevol moment.

En Tonet va córrer cap a casa seva, tothom qui el veia el saludava, li preguntava com es trobava i on havia estat. Ell no els deia cap mentida, però tampoc no els explicava tota la veritat… Quan va arribar al carrer de Santa Afra, ja va sentir en Tob lladrant molt content, segur que sabia que hi anava. Ja davant de la porta, va trucar el timbre i va obrir la seva mare. La pobra dona quasi va caure de l’ensurt. De seguida la resta de la família el va començar a abraçar i a omplir de petons.

En Tonet va necessitar un dia sencer per refer-se i explicar les seves aventures a la família i als amics. Bé, totes no, hi havia una part que la guardava en secret, per a ell.

No es va oblidar d’anar a visitar les tres cosines de la Boira, les llúdrigues de pedra de la plaça de la Vila. Quan el van veure, van quedar una mica parades, elles només coneixien en Tonet quan era en Dragosaure, però quan els va haver explicat la sorprenent transformació, se’n van alegrar molt per ell.

L’endemà al matí el va despertar un cant d’ocell, va obrir la finestra i va veure en Pic-Poc que li recordava que havia de posar fil a l’agulla per aturar les obres del Pla dels Socs. En Tonet va parlar immediatament amb els seus pares, que li van dir que la gent no sabia que hi hagués tant d’enrenou al Pla dels Socs, que els havien dit que només volien arreglar els camins i posar-hi una mica de terra perquè amb les pluges s’hi havien fet molts forats. S’ho van anar a mirar, i en veure el que realment pensaven fer, el vespre d’aquell mateix dia van convocar una reunió de veïns per parlar de l’assumpte. La gent es va indignar, ningú no volia que toquessin ni les deveses ni el Pla dels Socs.

Es va decidir que en Tonet i una representació dels veïns anirien a l’Ajuntament a parlar amb l’alcalde. A més, tothom es va encarregar de fer alguna tasca: penjar pancartes, escriure als diaris, parlar per Ràdio Salt, sortir a la TV de Girona. Després de moltes reunions entre els veïns i l’Ajuntament, les obres es van aturar i les màquines es van retirar del Pla dels Socs.

A més a més, a en Tonet li van donar la feina de vigilant de les deveses. Li agradava molt fer aquesta tasca, perquè així es veien sempre amb la Cloe.

Finalment van fer una gran festa per celebrar-ho al mateix Pla dels Socs. Hi va haver música, jocs per a la mainada i berenar per a tothom, que va pagar l’Ajuntament.

La Boira s’ho mirava alegre des de la vora del riu, una mica amagada entre les herbes, i en Pic-Poc es va posar a dintre el seu niu tranquil i content perquè ja ningú tocaria mai més el seu estimat pomer.

En Tonet estava amagat enmig de les canyes parlant amb la Cloe. Com més es coneixien més s’agradaven. A la Cloe li encantava aquell noi tan eixerit i ple d’energia que havia ajudat a salvar el Pla dels Socs i les deveses.

I tant si creieu en la màgia com si no, diuen que si aneu al Pla dels Socs al capvespre i pareu molt bé l’orella, sentireu una música molt bonica. La fa una canya de bambú molt especial, que acompanya en Tonet quan busca la seva estimada, la fada Cloe.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s