Grup 4

La llegenda de l’elefant i el riu Ter

En Bombet, el petit geni que vivia al Pla dels Socs, va tornar a la seva caseta amagada entre els canyissars. Aquell dia havia estat jugant amb la Llúdriga Caterineta i el borinot Jaumet, els seus millors amics. S’ho passaven molt bé jugant a curses, fent bromes als cucs de terra, transformant una flor lila en una flor taronja gràcies a la seva vareta màgica multicolor. Sí, en Bombet era feliç! Tot i el seu aspecte de nen d’onze anys i la seva mida petita, ningú no sabia quina edat tenia. Tothom el coneixia i l’estimava, perquè malgrat les seves trapelleries, era molt feiner i endreçat. Sobretot això darrer. Li agradava tenir la seva casa neta i polida, i els seus vestits de tots colors estaven penjats dins d’un armari a la seva caseta, en perfecte estat, a punt per fer-los servir.

Aquell dia però, en Bombet ja va veure que hi havia alguna cosa que no anava a l’hora. La porta de casa era oberta, i de seguida va ser evident que algú hi havia entrat… i l’havia desendreçat!!!

Les petjades al terra aviat van esborrar el misteri. Aquelles petites marques indicaven unes ungles llaaaargues i conegudes, que només podien ser de la Sargantana Tana. En Bombet va mirar arreu i, sota el llit, va veure aquell tupè de color negre, tan estrany i tan característic. La Tana era l’única sargantana que coneixia amb pèl al cap i els llavis, galtes i ungles pintats. Algun dia li preguntaria com havia aconseguit aquell tupè, però avui, no.

Aquell vespre estava massa enfadat:

-Tana! Què hi fas aquí! I per què has desendreçat casa meva! Aquest matí m’he passat hores netejant-la i posant-ho tot al seu lloc!

-Deixa’m! No vull sortir! Hi ha un monstre! -va respondre la Tana!

-Au, deixa’t estar de romanços i surt! Dóna la cara! -va continuar en Bombet, que perdia l’humor quan algú li desendreçava la casa

La Tana va treure el caparró i en Bombet va poder-li veure aquella mata de cabell tan curiosa, i les galtes i els llavis de color rosa.

-Et dic que hi ha un monstre! L’he vist! Al riu! Té les orelles grosses! Ullals! I a sobre l’esquena hi duu un ànec de coll verd lligat amb una corda!

En Bombet va pensar que la Tana s’havia begut l’enteniment, i quan era a punt d’esbroncar-la es va sentir un esgarip, com una trompeta però diferent…

-Uaaaaah!!!

I en Bombet va tremolar com un fulla. La Sargantana Tana, sempre tan embolicaire, aquella vegada tenia raó!

Passat el primer ensurt, en Bombet va proposar a la Tana d’anar a veure què passava. Semblava un crit d’auxili i venia del riu. La Tana s’hi va negar en rodó, perquè li feia pànic acostar-se a la riba del Ter, però havia de dissimular, li feia vergonya dir-ho i no ho volia reconèixer. Així, adquirint un posat arrogant, va dir:

– Ui! Ara no puc! Tinc coses més importants a fer! He d’anar a… mmmmm… a fer-me la manicura! No tinc temps de salvar ningú.

Mentre discutien si anar-hi o no anar-hi i la importància de la manicura, alguna cosa començava a passar… De sobte, al bell mig de la cabana, va sorgir una llum encegadora en forma d’estrella. Una llum intensa, verda, amb reflexos daurats, que sortia del no res. En Bombet i la Tana van quedar petrificats. Lentament, la llum es va anar difuminant i va deixar a la vista un ànec collverd. El més sorprenent de tot era que el coll li brillava.

L’ànec es va presentar. Era en Llumí, que venia d’una illa molt llunyana amb un mitjà de transport… AL·LUCINANT!!!: un rellotge teletransportador!!. Els va dir que el seu arxienemic havia segrestat la seva xicota i l’havia amagada en un racó del Pla dels Socs. La història de la Tana començava a tenir sentit. Tot i així, no se n’acabaven de refiar. Com podia ser que vivint tan lluny sabés que la Llumina (que així es deia la xicota) era allí?. L’ànec els va explicar que quan es va adonar de la desaparició de la Llumina, va trucar a tothom per descobrir si algú sabia on era. Ningú no en sabia res… També va trucar un munt de vegades a la Llumina i sempre li sortia el contestador automàtic. Per sort, feia pocs dies que havien celebrat la seva festa de compromís i, com que els ànecs no tenen dits, en lloc de regalar-li un anell li havia regalat un telèfon ultramodern, equipat amb un localitzador i tot!! D’aquesta manera va saber amb rapidesa on era la Llumina, i ara necessitava ajuda per rescatar-la. En Bombet ho va tenir clar de seguida; aniria a buscar els seus amics i, juntament amb la Tana, l’ajudarien a salvar-la del monstre d’orelles grosses.

– De cap manera!!! – va dir la Tana – . Em despentinaria el tupè.

Allò ja era massa!!!! En Bombet, tip de sentir les excuses ridícules de la Tan, es va enfadar tant que li va dir que agafaria la vareta màgica i li faria un encanteri per deixar-la calba i sense ungles. Va començar a buscar la vareta, però enmig d’aquell desordre no la trobava i s’anava posant cada vegada més nerviós. La Tana va començar a riure i a riure sense fre, i reia tan i tan fort que li va venir singlot!. En una de les singlotades li va sortir la vareta disparada de dins del tupè, directament cap a l’ull de l’ànec que per sort la va esquivar. I en Bombet, ara enfadat de debò, ja anava a agafar la cua de la sargantana quan…

– PROOOOOU!!! – va dir en Llumí-. Deixeu-vos de baralles i anem cap al riu.

En Bombet es va enrojolar, mort de vergonya. Aquell ànec estrany que els demanava ajuda tenia raó. Va agafar la seva vareta, va respirar fort per oblidar que deixava la casa feta un desastre, i va dirigir-se cap al riu en companyia de l’ànec. Però no havia fet ni dos passos que es va aturar.

-Tana, què fas? Que no has sentit en Llumí?

La Tana s’havia quedat arraulida i quieta.

-Jo… -va quequejar-. Em sento fatal per haver-te desendreçat la casa. No hi ha dret. Tan net i polit que ets tu! Te l’endreçaré una mica i ja vindré. Així, aquell elefant, no ens veurà a tots de cop.

En Bombet no tenia resposta. Les paraules de la Tana sonaven sinceres, i raonables! Però dins seu li coïa un rau-rau, una veueta que li deia que la Tana l’estava enredant i que en realitat estava “escagarrinada” de por. La veu d’en Llumí el va tornar de nou a la realitat.

-La teva amiga té raó, millor si no ens veu a tots de cop.

I tot i que es moria de ganes d’aclarir-li que la Tana i ell no eren amics, precisament, va callar i va seguir aquell ànec enamorat.

Bé, i ja tenim en Bombet i en Llumí travessant les hortes i dirigint-se cap al Pla dels Socs i el riu Ter. No sabien exactament on era la Llumina, podia ser a qualsevol lloc.

Tot i ser entrada de fosc, i que ja feia una mica de fresca, el borinot Jaumet encara no havia anat al seu rusc i encara volava juganer entremig de les plantes, quan de cop i volta va veure en Bombet i l’ànec:

– Ep, companys! On aneu a aquestes hores? Sembleu preocupats. Que n’ha passat alguna de grossa, Bombet? – va preguntar el borinot.

En Bombet li va explicar en poques paraules el problema que tenia en Llumí. També li va demanar la seva ajuda. Segurament ell, que podia volar, des de les altures tindria una visió més àmplia del que hi havia al Pla dels Socs, i així els podria ajudar molt. Evidentment, com que el borinot era molt amatent i complaent, amic dels seus amics, no s’hi va pensar ni un moment i cames ajudeu-me va enfilar un pla per intentar trobar la LLumina i rescatar-la.

Poc a poc es van anar acostant al riu Ter i el borinot els va dir que callessin, que no fessin cap soroll, que semblava que a prop de les aigües hi havia una mica d’enrenou. Mig amagat i tot fent el despistat,el borinot s’hi va anar acostant i va veure una llum estranya i una mica lluent, brillant, viva.

– Caram, quina cosa més estranya, què deu ser? – va dir el borinot

I com que era molt xafarder, s’hi va acostar una miqueta més, i una mica més i encara més……

-Ui, ui, ui … aquí en passa alguna! – va dir en veu petita, només per a ell.

– Xxxt, xxxt….! Què hi fas aquí, borinot entremaliat i trapella? – va dir la llúdriga Caterineta amb un fil de veu, tot i que el va ben espantar.

– Renoi, no m’espantis! Uff! Quin ensurt! No em surt la veu! – tot esbufegant va dir el borinot.

El borinot va explicar a la llúdria la història d’en Llumí i com el seu amic Bombet estava disposat a ajudar-lo. La llúdriga ja sabia alguna cosa més. Aquell vespre encara no havia pogut tornar al seu cau. Al vell mig del riu, a la zona de l’embarcador, hi havia un ésser estrany, molt gros, amb unes orelles enormes. Li costava molt moure’s, però estava molt enfadat i cridava tot fent un rugit una mica insòlit, estrafolari… Era un animal sorprenent, rar… La llúdriga tenia por, però volia tornar al seu cau i, molt decidida, va col·laborar amb el borinot i en Bombet.

L’ésser estrany no es movia del mig de les aigües del riu i, per tant, els amics van arribar a la conclusió que molt a prop d’allà hi havia la Llumina, amagada en algun indret. Sí, sí, ho tenia clar! la Llumina era prop d’allí. Però, on? A la riba nord? A la sud no hi era, perquè ells ho havien inspeccionat tot i no hi havien trobat res. Sota l’aigua no podia ser. Els ànecs poden posar el cap sota l’aigua, però és impossible que sobrevisquin molta estona si no surten. Havien de fer alguna cosa. En Llumí cada vegada estava més nerviós i volia actuar. Calia avançar i prendre decisions ràpides.

I la sargantana Tana, la molt poruga, encara no ha vingut! – va dir en Bombet. Aquesta no la hi perdonava, havia passat prou estona per endreçar casa seva i deu cases més. On era? S’havia amagat? O… potser s’estava repassant les ungles?

En LLumí, en Bombet, el borinot Jaumet i la llúdriga Caterineta van definir el pla d’acció. El borinot seria l’encarregat d’acostar-se al monstre. En Bombet, amb els seus poders màgics, havia d’inventar una poció per endormiscar el monstre i així la llúdriga i en Llumí podrien acostar-se al riu i fins hi tot podrien nedar en les seves aigües. Així doncs, el borinot, amb una “xeringota” molt i mooooollt grossa, plena a vessar de la poció màgica, es va dirigir cap al monstre i el va punxar just a darrere el cul. Ai, ai..! El pobre borinot va estar a punt de sortir despatxat del cop de cua del mosnstre!

– Maleït, caram, quina mala bava que tens! – va exclamar el borinot.

Al cap de poca estona semblava que el monstre s’adormia, i la llúdriga i en Llumí es van dirigir cap a ell, perquè just estava a l’entrada del cau de la llúdriga.

– Segurament la Llumina està amagada dins el meu cau, ja que sempre està sec, és molt tovet i hi guardo alguna cosa per menjar i per passar les èpoques dolentes – va comentar la llúdriga a en LLumí.

Tot d’una, un remolí, com tants d’altres que són habituals en aquesta zona del Ter, va desvetllar el mostre.

– Flist-flast, fliu-flau – aquest era el soroll que feien les orelles del monstre.

En Llumí i la Caterineta estaven immòbils, estàtics, morts de por. Els monstre els estava mirant de fit a fit. Què passaria ara? En Llumí va pensar en la Llumina, la seva estimada, i la Caterineta, en la seva filleta, que feia pocs dies que havia nascut i havia anat amb el seu pare a conèixer el riu a les seves aigües més braves.

– Nosaltres, nosal…tres… volíem arribar a un acord amb tu – intentava parlar en Llumí.

– Nosaltres volem que deixis anar la Llumina ! Per què l’has segrestat?- va dir amb veu ferma la Caterineta tota eixerida i valenta.

El monstre mostrava un ensopiment general . Les seves paraules sonaven “soporíferes”, però va aconseguir posar a prova els amics. Els va dir amb paraules trèmules i enganxoses que ell estava profundament enamorat de la Llumina, que la trobava bonica, meravellosa, sorprenent, estupenda i mil coses més.

I que si volien tornar-la a veure haurien de superar unes proves.

Amb una parsimònia exagerada s’anava acostant la Tana, ja no podia dissimular més, feia moltes hores que havia acabat de fer endreça. I ara li “picava” una mica la curiositat.

– Què deuen estar fent en Bombet i aquell “anegot” que ha aparegut aquí? Ja fa molta estona que han marxat? – deia la Tana.

Mentre la Tana s’anava acostant i alhora es produïa la conversa de la llúdriga i l’ànec collverd amb e monstre, en Bombet i en Jaumet (el borinot), que s’estaven esperant una mica més enllà, es van anar apropant.

La Tana ja havia arribat allà on eren ells i s’havia informat de la situació del moment. El monstre es va dirigir cap a la riba i els quatre amics i la Tana ( no podem dir que fos amiga d’en Bombet) el van escoltar amb molta atenció.

La primera prova consistia a muntar un puzle de 500 peces, però faltava una peça. On era? Qui l’havia perdut! El mostre els va donar una pista: “pedra, pedra, llúdriga de pedra”

Quan el monstre va acabar de pronunciar l’última paraula, va obrir els ulls com unes taronges.

– Òndia, quina criatura més elegant ! – va exclamar mentre la mirava embadalit.

Els amics es van arraulir i van començar uns a fer el puzle i els altres a buscar la petita peça que faltava.

La Tana va mirar fascinada aquell gros animal, amb aquelles orellotes, aquella cua tan estranya a la cara, el cos tan enorme i aquella cua tan curta. I de sobte va esclatar a riure, a riure i a riure.

-Ai, ai, ai! Però quina fila que fas! D’on has sortit tu? Ha, ha, ha!

L’elefant, desconcertat primer, ofès després i, finalment, enriolat com la Tana, va respondre-li de la mateixa manera:

-Ha, ha, ha! Jo d’una illa! Però, i tu? Què fas amb aquestes ungles? I què és això que tens damunt del cap?! Ha, ha, ha!

Mentrestant, en Bombet, en Llumí i el borinot provaven d’enllestir el puzle i se’ls miraven de cua d’ull.

La Tana i l’elefant, amb cruiximents a l’estómac de tant riure, van anar aturant les seves riallades i es van explicar la vida. A la Tana, la idea de les proves li va semblar fantàstica.

-Mira que n’arribes a ser de murri! Quina prova tan ximple i tan empipadora! I total, per trobar aquella ànega. Què, vols dir que és tan guapa? Vols dir que jo no ho sóc més?

-He, he, he… -va respondre l’elefant Fanot – és per tenir-los entretinguts. Aquest Llumí es pensa que és un superheroi. I la Llumina és guapa, sí, però ara que t’he vist a tu, caram, no sé què dir-te.

Els dos ximplets es van anar mirant l’un a l’altra, embadalits, fins que una veu els va interrompre.

-Ehem… Ja hem fet el puzle i en Bombet diu que sap on és la peça número 500.

El que els havia interromput era l’ànec Llumí, que se’ls mirava impacient per recuperar la seva enamorada. L’elefant Fanot va tornar a posar cara de dolent i enfadat i el va respondre com si tingués males puces:

-Ah, sí? A veure, a on l’he amagada, setciències?

La veritat és que aquella prova era força senzilla per a uns grans coneixedors del Pla dels Socs.

En Bombet de seguida va respondre:

– És ben clar, està amagada on hi ha les llúdrigues de pedra.

– Sí senyor! Ara a veure com us espavileu per anar-la a buscar. Sapigueu que no donaré la prova per bona si no veig tot el puzle acabat.

De seguida va saltar la llúdriga Caterina i es va oferir per anar-la a cercar.

– Sóc molt àgil, deixeu que hi vagi jo, amb quatre gambades tindreu la peça a les vostres mans. Conec el Pla dels Socs fil per randa.

Evidentment, tots hi van estar d’acord. La llúdriga va marxar, fent cops de cua ara cap aquí ara cap allà.

La Tana va aprofitar l’ocasió per picar l’ullet a en Fanot mentre els altres comentaven la jugada tot mirant com la llúdriga Caterina desapareixia a la llunyania.

No van passar ni cinc minuts que van veure que se’ls apropava tot grimpant una boleta peluda de color marró.

– Ja és nostra! Ja la tinc!- va dir la Caterina tota contenta.

Tothom va córrer a felicitar-la i a abraçar-la, fins i tot la Caterineta, que va tenir treballs a esquivar el fibló del borinot Jaumet.

En Llumí no ho podia amagar, estava neguitós, volia veure la seva xicota, sí o sí, i no estava per gaires festes.

– Vinga nois, que encara ens queda camí per fer. I doncs, Fanot? Quina és la següent prova?

– Vaja, jo que em pensava que seria un gran amagatall, veig que no us he fet barrinar gaire el cap. Però a veure com us en sortiu, de la pròxima, ha, ha, ha…, va fer en Fanot amb una veu d’elefant mig endimoniat.

De seguida el monstre va agafar un posat tot fatxenda i els va donar ordres:

– Aquí teniu un sobre amb uns rètols amb els nostres noms escrits: LLUMÍ, JAUMET, BOMBET, CATERINA, TANA i FANOT. Es tracta que trobeu el nom que s’hi amaga. Heu d’escollir una lletra de cada nom i amb totes les lletres escollides podreu formar un nom diferent.

– Apa aquí! No has trobat res més difícil? Tros de carnassa amb orelles! –va dir en Jaumet tot empipat.

En Bombet, amb un somriure als llavis, va dir:

– Això és cosa meva i de la meva vareta. Poseu tots els noms aquí al terra, que els puguem veure tots. “Vara, Vareta, diga’m la lletra”.

De cop i volta, un conjunt de lletres de colors van començar a flotar per l’aire i es va col·locar com si fos un arc de Sant Martí, ara una U, ara una N, ara una I, una A, una M, i quan semblava que ja hi eren totes, dues L mandroses s’hi van afegir en últim moment …. Un total de 6 lletres de tots colors voleiaven pel cel prenent el seu lloc i mostrant el nom amagat…

– Llumina, la paraula és Llumina! – van cridar tots a l’uníson mentre s’abraçaven.

– Voleu fer el favor de comportar-vos! Carai! Que em despentineu el tupè!- va dir la Tana.

A poc a poc l’alegria va anar minvant i van tornar a posar els peus a terra.

– I doncs, Fanot, quina és la darrera prova? Fanot? Fanot? – preguntava en Llumí tot buscant pels voltants.

Tots es van quedar immòbils per un moment, mirant-se les cares els uns als altres…

– On redimonis ha anat, aquest elefantot? – va dir ealgú.

De cop es va sentir una veuota que venia del darrere d’un arbre:

– La darrera prova és un repte, un duel.

I fent un salt gairebé olímpic, d’aquells de molta embranzida i poca caiguda, se’ls presentà en Fanot amb un banyador super ajustat que dibuixava a la perfecció allò que molts anys enrere havia estat el cos d’un atleta d’alta competició.

– Ha, ha, ha, ha…

Tots van esclafir a riure, menys la Tana, que en veure aquells sacsons, aquell cos tan ufanós va caure de culs a terra.

– Fiu, fiu! Quina meravella! Quin Déu de l’Olimp! Guapo! Més que guapo!- va dir la Tana.

En Fanot li va respondre amb un somriure d’anunci de dentifrici.

Els altres encara reien veient aquell gegant embotit dins d’aquell minúscul banyador. Si bé no dubtaven que temps enrere li devia quedar de meravella, pensaven que aquell no era el moment de lluir-lo.

– Vinga, va! Prou d’històries, explica’t Fanot! – va dir en Llumí intentant encara aguantar les ganes de riure.

– Llumí, et proposo un duel, sé que ets bon nedador, perquè ets un ànec collverd, però en aquesta prova et faré suar de valent. Et proposo una carrera d’aquí a l’embarcador. Només si ets el més ràpid aconseguiràs la llibertat de la Llumina.

– Fet!

En Llumí no s’hi va pensar gens, ja era a l’aigua esperant el tret de sortida que donaria la llúdriga Caterina fent brandar la seva cua.

– A la una, a les dues i a les tres! – va dir ella

Tots s’esgargamellaven per donar forces a en Llumí, excepte la Tana, que anava seguint el seu heroi des de la riba del riu Ter tot fent saltirons de completa enamorada i repartint petonets a tort i a dret.

El borinot Jaumet seria el que des de les altures diria el veredicte.

Tot d’una, a mitja cursa, PATAM!

– Ai, ai, ai!

En Fanot no parava de cargolar-se dins l’aigua. Des de fora es podia mig sentir entre ofec i ofec:

– Ajudeu-me, si us plau! M’ha vingut rampa a la pota esquerra!

En Fanot no havia acabat de pronunciar la darrera lletra, que la Tana va dir:

– Per amor, el que faci falta!

I en treu una gorra de bany, per no mullar-se el tupè, evidentment, i es llança dins l’aigua per salvar-lo, però, és clar, com que la Tana era tan menudeta i en Fanot era tant i tant elefant, per més que la Tana feia esforços per rescatar-lo, no se’n sortia de cap de les maneres. Des de fora ara es veia una trompa, ara es veia un tupè, ara una pota, ara una ungla. Tots van llençar-se a l’aigua sense pensar-s’ho i amb penes i treballs els van poder treure a la vora. En Fanot no parava d’estossegar i fins i tot li sortia aigua de les orelles. La Tana, en sortir de l’aigua, primer de tot es va treure la gorra, es va clenxinar, va mirar que les seves ungles no haguessin estat víctimes de la catàstrofe i després, un cop pres el seu temps, es va concentrar, va adoptar un posat com d’actriu d’una pel·lícula melodramàtica i va córrer cap en Fanot, se li va llençar al coll fent un salt mortal amb pirueta inclosa, li va mig abraçar la trompa amb els seus diminuts bracets i, tot i l’espectacle, no va poder evitar frenar una llàgrima que li va acariciar les seves galtes rosades.

– Saps què? Tot i això, ets un heroi, ets el MEU heroi! – li va dir.

Al cap d’uns moments, tot es va començar a calmar i el monstre va anar recuperant l’alè.

– Uf! Quin ensurt! Mare meva! Ja em veia a l’altre barri! – va dir espantat en Fanot.

Va tossir una mica, com per col·locar-se la veu la veu a lloc.

– Bé, és evident que haurem de repetir la cursa, és evident que tu, Llumí, no estaves preparat, se’t veia nerviós, poc concentrat…

– I ara! Has estat tu que has parat perquè t’ha vingut rampa! – va dir en Llumí ben indignat.

La resta de companys murmuraven sobre el que estava passant.

– No, no i no! No em donaré per vençut! – va fer en Fanot tot creuant-se de braços.

I amb un posat de murri, es va separar del grup i va anar a seure sota un arbre. La Tana se li va apropar .

– Ei! Què et passa?

– És aquest coi d’ànec, que no aixeca un pam de terra i que es pensa que és vés a saber què… i tot per una rampa! Grrr- va dir tot empipat.

Com més xerrava, més morros feia. Sense dir res, la Tana va començar a gratar-li l’esquena suaument amb les seves ungles. Allò el feia tornar boig, era el seu punt dèbil, i la Tana ho va aprofitar.

– Fanot…. guapo… vols dir que val la pena tota aquesta moguda per una ànega? Tens al teu davant una espectacular sargantana- va dir ella tot balancejant els seus malucs i estirant la pota per mirar-se les ungles de lluny.

– Mira, Tana, t’haig de confessar una cosa: mai no havia vist una sargantana tan curiosa com tu, ni tan “glamurosa”, i encara menys me n’havia enamorat. Sí, cada vegada que et veig, sento un rau-rau a dins meu que…. – va acabar, tot deixant anar un sospir.

– I doncs? Què esperes? Deixa que s’emportin la Llumina… Tots dos es van mirar, l’elefant va abaixar el seu enorme cap fins que les orelles li van tocar a terra, i van fer oficial el seu amor fent-se un petó d’aquells que tallen la respiració.

En Fanot va cridar l’atenció d’en Llumí:

– Anegot, vine cap aquí. Et dec una disculpa. Perdona’m, amic. I a la resta, em sembla que em toca donar-vos les gràcies… He estat un tros d’ase – deia avergonyit- vosaltres m’heu salvat la vida! Llumí, la Llumina t’espera al cau de la llúdriga Caterina.

En Llumí encara no havia sentit l’última paraula que ja entrava al cau i en treia la Llumina en braços. Tots van córrer a abraçar-los.

Després de totes les festes, en Fanot li va dir:

-Llumí, què puc fer per tu, per fer-te menys feixuga la vida?

– Home! Ara que ho dius… – va respondre en Llumí tot pensatiu. Tinc una factura de telèfon per pagar…

– No pateixis! Queda saldada!

– Ah! Per cert! Hi ha una cosa que em té encuriosit… Com és que has escollit el Pla dels Socs per amagar la Llumina i no qualsevol altre indret? – va dir en Llumí.

– Coi d’ànec! A més a més de fatxenda, tafaner! No n’has de fer ben res!– va contestar-li ell amb mig somriure.

Quedava ben clar que era el lloc més bonic i més tranquil que l’elefant hauria pogut escollir, envoltat d’hortes, de canyissars, d’erugues processionàries, de música del riu, de cants de tot tipus d’ocells i de mil coses més, que no saps com, però que quan ho veus, quan ho sents, et fan sentir orgullós de viure en aquell indret.

La Tana va aprofitar l’avinentesa per retocar el cabell a la Llumina i per donar-li quatre consells de maquillatge. No entenia com podia anar d’aquella manera, tan desmanegada, si era la protagonista de la història.

I sí, sí, que els dos animalons van donar-se les mans i van ser amics per sempre més.

La llúdriga Caterina, per fi va poder tornar al seu cau i va convidar el borinot Jaumet a fer el cafè. En Bombet, en arribar a casa seva, va veure que realment el temps que havia invertit la Tana a endreçar-la era de premi, i els dos enamorats, en Llumí i la Llumina, no es van separar mai més l’un de l’altra. I, és clar, passat tot aquest calvari, ja us podeu imaginar com treia fum el seu telèfon, no paraven de trucar-se. Això sí, es van quedar a viure al Pla dels Socs, els van agradar molt les aigües tranquil·les del riu Ter. La Tana i en Fanot es van casar i gràcies al rellotge teletransportador que li va regalar en Llumí, com a símbol de la seva amistat, van fer un viatge de noces AL·LUCINANT, que encara no han acabat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s