Festa de cloenda del Cove de les Paraules

Després de descobrir racons de les Deveses de Salt, de crear personatges, escriure històries intrigants i aventureres i treballar de valent, arriba el dia de la gran trobada.

Us esperem el 29 de maig de 2015 a les 9’30h a la Biblioteca Iu Bohigas de Salt.

Només us caldrà portar les ganes de passar-ho bé!

InvitacioCove15

 

 

Anuncis
Publicat dins de Conte conjunt, Contes a la vora del cove, conte_14_15, projectes | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Setmana 4: hem acabat de llegir La Rita fredolica i creem una caixa d’eines

la caixa d'eines butaca

Nenes i nens del Cove,

ja heu acabat de llegir el llibre La Rita fredolica! L’enhorabona! De debò que estic molt contenta. Ens vam conèixer a la biblioteca Iu Bohigues a mitjans i finals d’octubre i semblava que el moment d’acabar el llibre quedava molt lluny. I el temps ha passat ràpid, volant, a ritme de vareta! Espero que les aventures de la Rita i de l’avi Enric hi hagin ajudat. Jo, quan llegeixo, m’oblido del temps i els meus fills diuen: “la mama ja no hi és. Està llegint”.

Ells dos s’ho han passat molt bé, però em sembla que se’ls ha anat una mica la mà. Però al final tot torna a lloc. Pobre Rita, au, a tornar a passar fred… Però aquest estiu meravellós que ha viscut, ni que sigui per unes hores, no li treu ningú.

Ara us tocarà començar una altra feina, la d’inventar, la d’imaginar. Ho fareu a poc a poc. Primer coneixent de primera mà les Deveses, perquè allà podreu fer que passin les vostres històries. I també perquè la natura i la bona feina dels alumnes de l’institut Vallvera us ajudaran a crear uns personatges fantàstics.

Recordeu la caixa d’eines que us vaig ensenyar o de la que us vaig parlar? Hi duia de tot (he, he, he) i potser us farà falta. Jo la faig servir sempre. Mireu, aquestes darreres pàgines a l’avi Enric i a la Rita els ha passat una transformació molt rara. Ai, sóc una mica bromista i a l’hora d’escriure em sembla que es nota. Com que s’havien tornat una mica bojos vaig  alçar l’antena capta idees i vaig recordar que algú que està boig també se li diu que està com una cabra. Però necessitava alguna cosa més. Vaig treure la canya de pescar idees i vaig remirar els diaris. Allí s’hi parlava d’una malaltia que s’anomenava de les vaques boges, i ho vaig ajuntar tot i van aparèixer les varetes boges i aquest avi i aquesta Rita que es tornen dues cabretes. Antena capta idees, canya per pescar idees,… eines i més eines!

Però segur que a la meva caixa d’eines em vaig deixar alguna cosa. O potser hi ha alguna eina que a vosaltres us pot anar especialment bé i que jo no vaig portar.

Per això US PROPOSO que CREEU LA VOSTRA CAIXA D’EINES PARTICULAR. Penseu en el que necessitareu per imaginar, escriure i treballar els textos i feu una llista d’uns quants objectes. Poseu-vos aquell banyador que us vaig mostrar i llanceu-vos a la piscina per proposar eines per escriure a l’estil de les que us vaig ensenyar. Us les recordo:

Caixa d’eines de l’Anna Manso

1. Un llibre per enganxar-me a la lectura, aprendre paraules i saber com escriuen els altres escriptors

2. Una ràdio amb una antena per captar idees, tant de fora com del meu interior, del que sento, de la meva vida.

3. Una canya sortir a pescar idees quan a l’antena no n’arriben prou.

4. Un diccionari per usar moltes paraules diferents

5.Un banyador per llançar-nos en bomba a la piscina per inventar, divertir-nos i que surtin tantes idees com esquitxades

6-Una goma i un boli vermell per corregir i reescriure el text

7- Un ventall per airejar-nos quan ens bloquegem

8- Un polsim de màgia

Si us animeu podeu FER UNA FOTO I ENVIEU-LA A EBIBLIOTECA@salt.cat PER PENJAR-LA AQUÍ, AL BLOG! Entre tots farem una col·lecció de caixa d’eines fantàstica.CaixaEines

I la meva darrera paraula per la col·lecció de paraules és: ESPURNA, perquè sona suau i alhora té màgia.

Petons d’escriptora fredolica!

Anna Manso

 

 

 

Publicat dins de conte_14_15, Rita fredolica | 22 comentaris

Setmana 3: ens ho passem bé llegint i compartim lectures

o-CHILD-READING-facebookNenes i nens de Salt…

Quina bogeria! L’avi i la Rita han capgirat la ciutat més freda del món. Ara és la més calorosa, i la més estrambòtica, i la més boja i em sembla, em sembla, que la més solitària. Ja heu vist que la gent ha començat a tocar el dos. Ja ho diuen, no sempre plou a gust de tothom, i ara els habitants de la ciutat més freda del món estan desconcertats i incòmodes… La Rita i l’avi no han pensat gaire en ells. La vareta els ha permès fer tot el que volien i estan gaudint amb el seu estiu particular.

Sí, la Rita i l’avi han vist complert els seus desitjos, han fugit de la fada Berta, i s’ho han passat d’allò més bé. Aquests capítols que heu llegit estan plens de situacions en les que la Rita és més feliç que un anís: neda, fa surf, va en barca, pren el sol… Als llibres fer complir els nostres desitjos és molt més senzill que no pas a la realitat, on tot costa una mica més. Allà pots fer-te gran o petit en un segon. Pots saber què pensen les altres persones. Pots entendre-les millor. Pots acompanyar als protagonistes en les seves aventures, o en les petites coses de la vida que et van explicant. Pots volar en globus. Saltar en paracaigudes. Pots ser allò que tu vols. O capgirar una ciutat i convertir-la en la més divertida del món. I ho fas tu sol i sempre que tens un moment per obrir les pàgines del llibre i llegir.

Espero que vosaltres també us ho hagueu passat bé llegint. A mi els llibres em fan gaudir tant com a la Rita aquest estiu que s’ha muntat a mida. I segur que vosaltres també teniu algun llibre especial que us ha fet passar una estona preciosa, inoblidable. Per això US PROPOSO que ens recomaneu llibres. De fet us proposo que RECOMANEU UN LLIBRE a CADA CLASSE del vostre grup. Si sou 4 classes, doncs que penseu UN LLIBRE DIFERENT per a cada classe. Segur que els coneixeu una mica i sabeu què els pot agradar. I si no és així penseu llibres especials que de ben segur agradaran. Podeu dir-nos el títol, l’autor, l’editorial i explicar perquè el recomaneu (no cal enrotllar-se gaire).

Sí, us proposo que a la classe parleu de llibres que us engresquin. Que trieu i remeneu. Que porteu de casa aquell llibre que us fa somiar, el compartiu amb els companys i que el recomaneu a les altres classes del vostre grup del cove. Visca els llibres que ens fan feliços! Visca el Cove de les Paraules!

La meva paraula preferida per la col·lecció de paraules és: mormolar. Perquè em fa pensar en secrets, en paraules dites en veu baixa i perquè té una música que m’agrada: mmmoooorrrmmmoooolaaaarrrr

Ostres, i ja només queda llegir el llibre fins al final!!!! Quina emoció!!!!

 

Anna Manso

Publicat dins de conte_14_15, Rita fredolica | 24 comentaris

Setmana 2: seguim amb la lectura i pensem en el desig de la Rita

Vareta

Hola nenes i nens de Salt,

ara ja ho sabeu… les fades existeixen! La Rita n’ha trobat una, la Berta, li ha pres la vareta i ha aconseguit fer venir l’estiu a la ciutat més freda del món! Tot amb l’ajuda de l’avi Enric fredolic, és clar. Però si no hagués estat per ella, per la seva insistència i tossuderia, res del que passarà hagués passat. Ja veureu, ja… i sobretot, recordeu que han tocat la vareta i quan algú que no es una fada toca una vareta, poden passar moltes coses. Ja callo.

Hi ha qui creu que quan desitges molt una cosa, allò que desitges és més fàcil que passi. Jo no sé si creure-m’ho. Potser sí o potser no. De petita somiava en tenir una vareta, com la Rita i no us enganyaré, no n’he trobat cap, per ara. Però he escrit aquest conte i gràcies a he conegut gent meravellosa que viu a la ciutat de Salt, o a Girona o Amer o d’altres pobles de ben a la vora. També em diuen que fa lectors, que nens i nenes als que els fa una mica de mandra llegir, o als que els costa una mica, s’hi enganxin. Són moltes coses bones que em passen i tot i no ser una vareta jo el trobo una mica màgic.

Els llibres són una mica màgics, sí, perquè quan llegim sabem què pensen i què senten  els personatges dels llibres. Aprenem a entendre a les altres persones. Llegim les paraules i les frases i el nostre cervell i el nostre cor sap què li passa als protagonistes del conte, on viuen, les olors que oloren, els colors que veuen, les capes de roba que cal que es posin per no patir fred… El nostre cervell i el nostre cor treballen d’una forma diferent a com ho fa quan veiem una pel·lícula o juguem a un videojoc. Ho fa d’una altra manera. Ara sabem que la Rita és molt fredolica i ho passa molt malament allà on viu, tant, que remou cel i terra per aconseguir una vareta màgica. I ho sabem perquè hem llegit paraules com termòmetre, bufanda, guant, i les paraules resssonen dins nostre. És com si ens haguéssim calçat les seves sabatilles i veiéssim el món a través dels seus ulls. Per això…

US PROPOSO un joc. Imagineu que sou tant fredolics com la Rita fredolica, imagineu que viviu a la ciutat més freda del món, imagineu i VESTIU-VOS DE FREDOLICS I FEU-VOS UNA FOTO com aquesta que em vaig fer jo fa un temps, vestida de fredolica. FEU-VOS LA FOTO I ENVIEU-LA A EBIBLIOTECA@salt.cat PER PENJAR-LA AQUÍ, AL BLOG!

Anna fredolicaFotografies fredoliques

 

I si a sobre ENS EXPLIQUEU una mica com us ho heu fet, com us heu sentit, què heu descobert sobre com es deu sentir la Rita tan abrigada, ja serà fantàstic!

 

COL·LECCIÓ DE PARAULES:

I seguim amb la col·lecció de paraules. La meva d’aquesta setmana ja la he dit, és: Termòmetre (perquè en realitat són dues, termo (que vol dir temperatura) i metre (que vol dir mesurar). I quan la llegeixo m’imagino que o bé fa molta calor i em prenc un termos on hi duc llimonada ben fresqueta, o que fa fred i em prenc un termos on hi duc llet amb xocolata.

 

 

 

 

Publicat dins de conte_14_15, General, Rita fredolica | 13 comentaris

Setmana 1: comencem la lectura i expliquem com ens sentim

premi

Hola!

Hola nenes i nenes de Salt, hola mestres, hola bibliotecaris i bibliotecàries, hola a tothom que treballa perquè el Cove de les paraules existeixi, creixi i continuï. Avui tots ens hem de felicitar perquè El cove de les paraules ha quedat finalista d’un premi importantíssim! És el Premio Maria Moliner de animación a la lectura. Visca i l’enhorabona a tots! Sí, estic molt contenta. Avui arrenquem aquest blog de nou i ho puc fer escrivint aquesta bona notícia.

Ja heu llegit que la Rita no ha tingut tanta sort. A ella la notícia de la vinguda del Gran Fred l’ha deixat planxada. Però no s’ha quedat quieta. No, ella ha reaccionat. S’ha posat en marxa per canviar allò que no li agrada de la seva vida. No us diré pas si ho aconseguirà o no (he, he, he), això ja ho descobrireu quan llegiu els capítols que us queden, però com a mínim s’ha arromangat per fer-hi alguna cosa. La recerca de les fades no és fàcil i la Teresa, la fornera i la Caterina, la venedora d’estufes, no han resultat ser tal com la Rita les imaginava. Però la Rita insistirà i seguirà buscant per aconseguir una mica de calor a la ciutat més freda del món. Perquè ella és tossuda de mena malgrat ningú l’entén (excepte l’avi Enric).

“A la Rita fredolica i l’avi Enric fredolic no els entenia ningú. Tothom era feliç vivint a la ciutat més freda del món. Les botigues tenien noms com ara Llibreria Sota zero, Supermercat Congelat o Ordinadors El trineu”.

(Pàgina 10)

Portada Rita ok

Aquest sentiment és el que empeny a la Rita a moure’s. Se sent estranya, fora de lloc. Ningú acaba d’entendre què li passa. Sí, els pares saben que pateix amb el fred, però no se n’acaben de fer el càrrec. I la seva germana Carlota tampoc.

De vegades els llibres ens fan somiar en mons fantàstics. Però potser als personatges dels mons fantàstics els passen les mateixes coses que a nosaltres. I no us ha passat mai que en llegir un conte o un llibre heu pensat: “mira, és el que em passa a mi!”? Doncs a mi sí. I llavors m’he quedat parada, però també contenta de saber que no sóc l’única que se sent d’una manera, o que ha viscut una experiència (dolenta o també bona). Els llibres sempre han estat per mi uns bons amics que m’han fet companyia i que m’han entès. M’han fet sentir menys sola quan de vegades em costava fer amics. Perquè els llibres expliquen la vida. La nostra, la de l’escriptor, la dels amics o coneguts de l’escriptor. Ja us vaig dir que la Rita és una mica la meva germana petita, la Glòria. Ella va marxar a viure a Escòcia i com que és molt fredolica jo pensava: “mare meva, quin fred tindrà, i ningú l’entendrà!”.

prestatges amb llumetes

Per això US PROPOSO que m’expliqueu si us heu sentit mai com la Rita, que no us entén ningú, i que m’expliqueu el motiu. Podeu fer un petit recull per classe i no cal posar el nom de qui explica què. Però així descobrirem que el que explica la Rita, aquest sentir-se que ningú t’entén, no és pas tant estrany.

I per acabar UNA ALTRA PROPOSTA, aquesta us la faré sempre. Entre tots farem LA COL·LECCIÓ DE PARAULES. M’agradaria que apuntéssiu quines són les paraules o petites frases que us hagin agradat més dels capítols que hagueu llegit. Jo també ho faré.

La meva paraula preferida és: escalfor. És llegir-la i sentir una escalforeta dolça dins.

Espero les vostres propostes! I RECORDEU que el dilluns que ve parlaré del que passa al llibre fins la pàgina 45.

Anna Manso

Publicat dins de conte_14_15, General, Rita fredolica | 25 comentaris

Trobada de cloenda del projecte “El cove de les paraules”, del curs 2013/2014

Els nenes i nenes de quart de primària de les escoles de Salt s’han trobat aquest divendres 23 de maig a la Coma Cros per celebrar la cloenda del projecte de “El cove de les paraules” d’aquest curs 2013/2014.

Aquest any, els alumnes de  1r del Grau Superior d’Animació Sociocultural i Turística de l’IES Vallvera de Salt, han creat una ruta màgica per l’edifici de la Coma Cros per descobrir els personatges sorgits de la imaginació de la mainada.

I mentre els uns es trobaven cara a cara amb el mussol Ullviu, el puput Lacky, l’aranya Mimi, en Fangui, el capgròs Taquetes o el gos Jako, els altres compartien els secrets de l’escriptura amb en Pau Joan Hernàndez a la Biblioteca i amb l’Anna Manso a través de la pantalla.

La festa va acabar a l’Auditori de la Coma Cros amb l’entrega de “Les històries del Cove”, el llibre creat de forma conjunta per tot l’alumnat i professorat de quart de primària de Salt. Amb el llibre es poden resoldre els enigmes que ens van deixar els personatges durant la visita, si us animeu podeu provar de resoldre’ls:

  • En què es converteix en Fangui cada vegada que juga amb l’Escripti?
  • Què tenen d’especial les ulleres del Mussol Ullviu?
  • Quan esternuda el Gos Jako?
  • Qui és en realitat la Bruixa? Què tenen en comú amb la Martrukila?

Si necessiteu ajuda per descobrir els enigmes, consulteu les “Històries del Cove”

HistoriesdelCove

 Imatges de la Cloenda

Cloenda2014

Publicat dins de Conte conjunt, conte_13_14, Històries del Cove, projectes | Deixa un comentari

Projecte 2013/14

Ja hem començat el nou projecte d’aquest curs. Podeu veure la seva descripció en aquest enllaç:

Curs 2013/14

Publicat dins de projectes | Deixa un comentari

Trobada de cloenda del projecte “El cove de les paraules”

personatgesAvui tots els nenes i nenes de quart de primària de les escoles de Salt s’han trobat al Teatre Municipal per celebrar la cloenda del projecte de “El cove de les paraules” d’aquest curs.

Gràcies a la màgia dels alumnes de 1r del Grau Superior d’Animació Sociocultural i Turística de l’IES Vallvera de Salt, els han acompanyat una colla de personatges que coneixien molt bé: l’orquídia abellera, l’Ishi, la Lila, el pomer bord, la fada Pixallits, la garsa Angry Hungry, en Blanquet, la Cloe, en Pic-Poc, en Blauet, en Bombet, en Llumí, la Tana, la Boira, en Tonet … i… han conegut un personatge amb qui només s’havien relacionat de manera virtual, “la fada de la wiki”, l’escriptora i guionista Anna Manso que els ha anat guiant per crear aquests personatges i quatre llegendes que ja formen part del folklore de Salt.

Tant els personatges com les llegendes s’apleguen en aquest llibre:

Un cove de llegendescove_llegendes

Licencia Creative Commons

Video

Representació dels alumnes de 1r curs del Cicle formatiu del grau superior de Dinamització socio-cultural de l’Institut Vallvera de Salt.

Presentació dels personatges que han creat els alumnes de 4t de primària de les escoles de Salt en el marc de l’activitat del Cove de les paraules 2013

Imatges de la trobada

Alguns dels personatges

Recull de premsa:

Publicat dins de Conte conjunt, conte_12_13, projectes, Un cove de llegendes | Deixa un comentari

Cloenda del projecte

cove_llegendesEl dia 31 de maig de 2013, a les 10 del matí, tots els nens i nenes de quart de primària de les escoles de Salt esteu convidats al Teatre Municipal de Salt, per participar en la trobada de cloenda del projecte “El cove de les paraules” d’aquest curs 2012/13

Comptarem amb la presència de l’autora de narrativa infantil i juvenil i guionista de televisió Anna Manso, que al llarg del curs ha dinamitzat el projecte a través de la wiki  i ha coordinat l’escriptura conjunta amb tots els nens/es de 4t del nostre municipi.

Aquest projecte és fruit de la col·laboració entre Biblioteca Pública Iu Bohigas, el Servei Educatiu del Gironès i les Escoles del municipi, en el marc del Pla Educatiu d’Entorn de Salt.

Programa de la trobada:

  • 10h.- Arribada al Teatre
  • 10.30h.-  Inici de l’acte. Benvinguda
    • Presentació dels personatges creats pels nens i nenes, a càrrec dels alumnes de primer curs del Grau Superior d’Animació Sociocultural i Turística, de l’IES Vallvera de Salt
    • Intervenció de l’Anna Manso
    • Presentació del llibre i entrega dels exemplars
    • Cloenda de la trobada
Publicat dins de Conte conjunt, conte_12_13, projectes, Un cove de llegendes | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Salt: el medi natural

Ja podeu seguir el resultat de les investigacions sobre el medi natural a Salt i el recull de personatges i llegendes creats al llarg del curs 2012/2013 pels nens i nens de quart, dins el projecte de El cove de les paraules.

deveses1Imatge del llibre: Palmés, Marina ; Ripoll, Ramon ; Masferrer [il.]. Salt : és el meu poble. Salt : Ajuntament de Salt ; Fornells de la Selva : Pedra de Toc 2011

Ho trobareu a la pestanya activitats 2012/13

Publicat dins de conte_12_13, projectes | 2 comentaris

Aquest curs treballarem amb una “wiki”!

devesesNens i nenes de quart de primària de Salt, esteu a punt de començar el nou projecte de “El cove de les paraules“, un projecte que us ajudarà a conèixer el medi natural de Salt i la importància de l’aigua!!!

Visitareu l’exposició “L’aigua al segle XXI”, llegireu el llibre “Oulembe, el saurí”, fareu una visita guiada per conèixer les Deveses de Salt … i … acabareu amb la creació de quatre llegendes que escriureu amb l’ajuda de l’Anna Manso.

Totes aquestes activitats les portareu a terme per mitjà d’una wiki, una mena de llibreta digital on cada escola hi tindrà la seva pàgina i on trobarà els recursos i l’ajuda que necessiti.

Entreu a la “wiki” i fullejeu-latitolEl resultat de les vostres investigacions i els textos que anireu creant els anirem recollint en aquest mateix bloc, per tal de què estiguin a l’abast de tothom.

Fins aviat!

Publicat dins de conte_12_13, projectes | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Trobada amb l’Anna Manso

guant_1Nens i nenes de 4t de primària de les escoles de Salt!

Recordeu que el dia 8 de juny, a 2/4 d’11 de matí, l’Anna Manso us espera a l’Auditori de la Coma Cros.

Ens acompanyaran: l’Anna Manso, escriptora; la Delphine Labedan, il·lustradora i la Sessi Sitjà, dinamitzadora de “El cistell viatger”.

Cliqueu sobre les fotos per veure les imatges de la trobada

trobada_13trobada_12

Programa de la trobada

  • 10.15 a 10.30. Arribada a l’Auditori de la Coma Cros. Mentre les classes van arribant, presentació de la història de la Teresona en PowerPoint.
  • 10.30. Trobada.
    • Presentació de l’Anna Manso (escriptora) i de la Delphine Labedan (Il·lustradora), a càrrec de la Sessi Sitjà
    • Preguntes a l’escriptora
  • 11.15. Presentació del llibre, a càrrec de l’Anna Manso i lliurament dels exemplars als tutors de cada escola
  • 11.30. Cloenda
Publicat dins de Conte conjunt, conte_11_12, el guant màgic, projectes | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Un SALT al passat, el conte

CAPÍTOL 1  – Anna Manso

Un guant. La Rita Fredolica l’havia perdut i portava hores, dies, setmanes buscant-lo. No era un guant qualsevol. Pertanyia al parell de guants peluts de coloraines que duia posats aquell estiu que va conèixer a la fada Berta. Eren els seus guants preferits perquè eren els únics capaços d’escalfar-li els dits i, a més, li recordaven els dies tan divertits i atabalats que havia viscut capgirant la Ciutat Més Freda del Món fins a transformar-la en la ciutat Més Calorosa del Món. Van ser tan sols un parell de dies… però quins dies! Fins i tot una escriptora havia escrit un conte explicant el que havia passat. I un munt de nens i nenes del poble de Salt l’havien llegit i ara, gràcies al bloc «El cove de les paraules», s’havien fet amics. De cop, en pensar en els nens i nenes de 4t de Salt, la Rita va recordar on havia perdut el guant i es va adonar que seria molt difícil recuperar-lo.

La Rita frisava per visitar el poble de Salt, tant, que una nit, mentre mirava estels fugaços amb l’avi Enric Fredolic, va desitjar poder viatjar-hi. Per la nit es va adormir una mica decebuda. El seu desig no havia funcionat. Però així que va tancar els ulls va passar un fet extraordinari: es va despertar a Salt, però a un Salt diferent del que veia a les fotos del bloc, o consultant les pàgines d’Internet. Era el Salt del passat! Va visitar la fàbrica Coma Cros que ara és un centre cultural i la biblioteca Iu Bohigas. Va fer-se amiga d’una nena que treballava a la fàbrica. I va visitar la sèquia Monar. La sèquia era el darrer lloc que recordava abans de tornar-se a despertar. Sí, el guant s’havia quedat allà, tancat dins el somni!

L’endemà va explicar el seu problema a l’avi Enric. El seu avi era un expert en rumiar i pensar bones solucions. De vegades les respostes no eren les que la Rita volia sentir, però sempre eren assenyades i optimistes. Aquesta vegada l’avi es va quedar parat. Va gratar-se la calba. Va netejar-se les ulleres. Va pentinar-se el bigoti i la barba. I va parlar.

-Rita, has de tornar a viatjar al Salt del passat. Has d’aconseguir entrar de nou dins el somni i buscar el guant.

 -I com m’ho faré? I si no torno a somiar-hi mai més? -va preguntar la Rita, preocupada.

 -Tu sola no pots, però l’Anna t’hi pot ajudar.

L’Anna és l’Anna Manso, l’autora del llibre sobre aquell estiu tan boig. La Rita i l’avi van parlar amb ella i l’Anna els va explicar que tenia una màquina màgica per viatjar on fos: els llibres! I entre tots tres van tenir una bona pensada. Gràcies als nens i nenes de Salt escriurien un conte que passés al Salt del passat. La protagonista seria la Rita i ella podria tornar a recuperar el guant.

Per tal d’aconseguir-ho van embolicar a un munt de gent que treballa a la biblioteca Iu Bohigas, com l’Antònia i l’ïngrid. I al Pep. I a la Bàrbara. I als mestres! Però, sobretot, als nens i nenes que van voltar per Salt, mirant, investigant i aprenent com era el poble fa tants anys. Tot era a punt per començar el conte. I així va ser.

 Ahir per la nit la Rita es va ficar dins del llit amb un rau-rau a la panxa. Sabia que quan tanqués els ulls l’Anna escriuria les primeres paraules del conte «Un guant. La Rita Fredolica l’havia perdut i portava hores, dies, setmanes buscant-lo.» A la Rita li va costar agafar el son, però per fi el cansament va poder més que no pas els nervis.

Al moment va obrir els ulls, buscant a l’avi. De primer no el veia, tan sols era capaç de distingir una boira espessa i amb olor de menta.

-Avi Enric! On ets?

-Aquí, al teu costat. Allarga la mà!

La Rita va estirar el braç, fent tentines amb la mà fins que va notar la mà forta i calenta de l’avi.

-Em sembla que som de viatge, dins del somni -va rumiar l’avi en veu alta.

La boira va escampar i una llum feta de tots colors els va envoltar, obligant-los a tancar els ulls, enlluernats. Quan els van tornar a obrir eren dins una fàbrica de telers, rere una pila de roba, amagats.

-Avi, ja hi som! Som a la Coma Cros!

-Reina, aquí només hi ha dones, i nenes i nens! Si em veuen em faran fora. Jo sóc un senyor!

-No hi havia pensat! -va respondre amoïnada la Rita -. Espera’t aquí un moment. Vaig a buscar a la meva amiga, la Teresona.

La Rita va caminar apressada, amb la mirada baixa, dissimulant, tot i que no calia perquè tothom anava a la seva. El soroll, eixordador, la va atabalar. Fins i tot li costava pensar. I de la Teresona res de res. Mentre mirava per tots cantons va topar amb la mirada d’una nena que teixia incansable al seu teler. La Rita s’hi va atansar.

-Perdona, que has vist la Teresona?

-No. Em sembla que està malalta. O sigui que malament. Si no ve, no cobra.

-Ah, vaja… Potser tu em pots ajudar. Em dic Rita i…

-Jo Margarida. I ara no puc parlar o m’esbroncaran.

La Margarida li va explicar a la Rita que acabava el torn d’aquí a deu minuts. I van quedar en veure’s rere la pila de roba on s’havien amagat l’avi i la Rita. En tornar-hi, de camí, la Rita va mirar per tot arreu. Quin món més estrany. Els nens, enlloc d’anar a escola a treballar. I aquelles dones. Quina cara de cansades. Fins i tot li feia una mica de vergonya buscar el seu guant. Però volia recuperar-lo. L’avi i la Rita van esperar uns minuts fins que van sentir passos que s’acostaven. Van treure el cap i… enlloc de la Margarida van veure un senyor amb cara de pocs amics, mirada penetrant i grisa i que caminava tot coix. Amb una veuota greu que s’alçava entre el brogit dels telers els va dir:

-Què hi feu vosaltres dos aquí?!

QUÈ RESPONDRAN L’AVI I LA RITA? I LA MARGARIDA? ELS PODRÀ AJUDAR? EL GUANT ÉS DINS LA FÀBRICA? O EN D’ALTRES? LA RESPOSTA ENS LA DONARAN ELS NENS I NENES DE L’ESCOLA MAS MASÓ!

CAPÍTOL 2 – ESCOLA MAS MASÓ

Tant la Rita com el seu avi van voler donar explicacions de la seva presència allí però el soroll eixordador de les màquines no els va deixar. L’home, que era un dels vigilants de la fàbrica, els mirava fixament i, sense cap mena de miraments, els va dir que l’havien de seguir. L’home va començar a passar al davant i la Rita, espantada, es va agafar ben fort al seu avi. No sabien a on els portaven però l’avi li feia senyals que tot aniria bé. Van sortir d’aquella sala infernal i els van fer pujar les escales que conduïen al despatx de l’amo de la fàbrica.

El vigilant, el senyor “Pere de Can Coberta”, un home fidel i que no fugia dels problemes, va pensar que el millor seria portar aquells dos intrusos amb l’amo i ell ja sabria el que s’hauria de fer. Quan van entrar, van veure que el despatx era a una habitació més aviat fosca, amb una taula plena de papers i una màquina d’escriure i unes prestatgeries plenes de llibres coberts de pols. També es van adonar que en un racó hi havia una petita finestra. La Rita, tan tafanera com de costum, s’hi va acostar i va veure el rec Monar. Aquella imatge li va fer pensar en l’últim record del seu somni, cosa que li va produir una alegria molt gran.

El vigilant els va dir, amb veu molt greu, que havien d’esperar i va sortir tancant l’habitació amb clau i tant la Rita com l’avi van entendre aquella situació. Mentre esperaven, van sentir una sirena.

– Què és això?- va preguntar la Rita a l’avi.

– Deu ser la sirena que avisa del canvi de torn als treballadors.

Segurament la Margarida acabava llavors els seu torn i se n’anava ja a casa. Que farien ells? Mentre es preguntaven això, la Rita va sentir uns copets. Semblava algú que llançava pedres al vidre i va obrir la finestra. Quina sorpresa va tenir quan des de la finestra va veure que la Margarida els havia anat a buscar. I és que, totes les treballadores de la fàbrica anaven plenes que uns desconeguts havien estat descoberts a la fàbrica i portats al despatx de l’amo. En veure’ls, la Margarida els va dir:

-Si voleu sortir del despatx ara és el moment, el meu amic en Pauet us obrirà la porta. Si espereu a l’amo, tindreu problemes perquè és un home molt recte i desconfiat.

I dit i fet, la porta es va obrir en aquell moment i van sortir ràpidament de la cambra, van baixar les escales i van sortir per una porta que donava al carrer. Mentre s’allunyaven de la fàbrica amb pas lleuger, la Rita va pensar que estaven de sort ja que la Margarida era veïna de la Teresona i per tant no s’havia de desviar del camí. I això després de 12 hores de treball ho agrairia. Es mirava de reüll aquella nena perquè tenia les mans malferides pel treball i va pensar que ella era una privilegiada de viure a l’època que viu i de poder anar a l’escola. Van travessar uns camps i van enfilar carrer llarg amunt fins arribar a unes cases molt humils. Després d’acomiadar-se de la Margarida es van apropar a la casa de la Teresona. Van fer un cop a la porta i… Ningú va obrir. Ho van tornar a provar fins que es van adonar que no hi havia ningú en aquella casa.

CAPÍTOL 3 – Anna Manso

-Avi, tinc gana… – va mormolar la Rita.

-Jo també – va respondre l’avi tocant-se la panxa que feia estona que raucava -. I aquí no sembla que hi hagi ningú. No sé pas què farem, s’està fent fosc.

La Rita, atemorida, va agafar la mà de l’avi. La va notar calenta i forta i l’espant es va fer més petit. Tot li semblava estrany. Als carrers hi havia poca llum, la gent anava vestida amb roba molt gastada, alguns la duien força bruta i hi havia un silenci diferent. Fins que la Rita va comprendre el motiu de la seva estranyesa: els cotxes! No se’n sentia ni un! Per sort no feia gota de fred, era primavera i la temperatura de Salt era ben diferent a la temperatura de la Ciutat Més Freda del Món. De fet la Rita començava a experimentar una sensació deliciosa: calor! Però les bufandes i abrics que duia començaven a fer-li nosa.

-Psss… ei!

Una veu que venia de no se sap on els cridava. La Rita i l’avi Enric es van tombar, provant d’encertar-ne l’origen. Fins que van veure un nen amb la cara bruta i un somriure que et feia oblidar tota la brutícia que lluïa a les galtes.

-La Teresona avui no hi és. Ni ella ni ningú de la seva família. Han marxat al un mas d’uns parents i no tornaran fins demà passat.

-I com saps que busquem a la Teresona? -va preguntar l’avi, encuriosit.

-Us he seguit. He vist com saltàveu per la finestra de la fàbrica. Jo tornava de cal fuster on hi faig d’aprenent. Només em deixa escombrar, però quan sigui gran faré un llit per al pare i la mare. I armaris. I cadires. I taules. I tothom dirà, mira, aquell és el fuster Joan.

A la Rita a l’avi van riure. Aquell nen no devia tenir més de set anys i parlava com una persona gran, tan sols que ho feia amb veu d’espinguet.

-D’on sou? Porteu la roba més rara que he vist en ma vida! -va exclamar en Joan mirant la camisa hawaiana de l’avi Enric.

-És una història molt llarga. I tenim una mica de gana. Els teus pares ens deixarien dormir a casa teva? Qualsevol racó ens estarà bé.

En Joan va entrar escopetejat dins de casa i en va tornar a sortir acompanyat del seu pare, un home que se’ls va mirar com qui mira a dos extraterrestres.

-Vatua l’olla, d’on sortiu vosaltres?

L’avi va explicar que eren dos actors que anaven de camí a Girona i que uns lladres els havien robat els diners que duien a sobre. L’home se’n va compadir i els va convidar a entrar.

-Jo no m’ho empasso això que sou actors. A mi m’explicareu la veritat – va mormolar en Joan a la Rita.

Dins de casa tampoc hi havia gaire més llum que al carrer. Enlloc de bombetes hi havia espelmes i llums d’oli. Aviat se’ls van acostumar els ulls i van poder tafanejar els pocs mobles que hi havia: una taula, cadires de balca i una calaixera. I sota la taula, un estri que la Rita no havia vist mai. S’assemblava a una palangana però metàl·lica i dins contenia carbó.

-És un braser – va xiuxiuejar-li l’avi a cau d’orella.

Per sopar els van servir tan sols un plat de sopa. Però com que tothom va menjar el mateix ja en van tenir prou. A més, estava boníssima. La mare, contenta pels elogis dels convidats, els va dir que la sopa duia pa, all i un pensament de romaní. Els pares d’en Joan van demanar a l’avi que els expliqués una rondalla. Segur que ell que era actor en sabia un munt. L’avi no es va fer de pregar. I va començar:

-Hi havia una vegada una ciutat on hi feia moooolt de fred on hi vivia una nena que es deia Rita. Tothom la coneixia pel nom de Rita Fredolica. I un dia va perdre un guant. No era un guant com els altres. Aquest se l’estimava més. I de cop va recordar que l’havia perdut dins un somni! I…

L’avi va explicar tota la història del guant com si fos una rondalla. I com la Rita i l’avi van entrar dins el somni i van tornar a la ciutat on la nena havia perdut el guant. I com allí un munt de gent els van ajudar a trobar-lo. La família va aplaudir de gust i els va oferir que es quedessin a dormir al menjador perquè no tenien més espai, ni cap llit sobrer. Els deixarien mantes i un coixí per abrigar-se. I així ho van fer.

Quan estaven a punt d’adormir-se la Rita va rumiar en veu alta:

-Quina nit més diferent. Sense tele. Ni ordinador. Ni calefacció. Però m’ha agradat. Avi, expliques els contes com si fossis actor de bo de bo.

I es van adormir. A la Rita li va semblar que no havia passat gaire temps que ja els despertaven. La família d’en Joan es llevaven molt d’hora. La mare treballava rentant roba i el pare d’obrer a una fàbrica. I el Joan calia que anés a escola, al matí, abans de passar-se la tarda fent d’aprenent de fuster. Mentre esmorzaven una torrada amb cansalada la mare els va deixar bocabadats:

-Sabeu? Aquest matí he recordat que la Pepeta, una rentadora amiga meva, fa mesos va trobar un guant de colors. Deia que el guant era màgic i que quan se’l posava la roba es rentava sola. Ningú ens la vam creure perquè la Pepeta és molt bromista, però des de llavors que renta la roba en un tres i no res… I jo us vull fer una pregunta. La rondalla que vau explicar ahir era una rondalla o era una història de veritat?

L’avi i la Rita es van quedar garratibats, sense saber què respondre.

QUÈ CONTESTARAN L’AVI I LA RITA? CONFESSARAN LA VERITAT O EXPLICARAN UN SOPAR DE DURO. ELS PRENDRAN PER BOJOS? O ELS AJUDARAN? TROBARAN LA PEPETA? SERÀ VERITAT QUE TÉ EL GUANT DE LA RITA? I EL GUANT? ÉS MÀGIC? Totes les preguntes les contestaran els nens i nenes de l’Escola Silvestre Santaló!!!!!

Capítol 4 – Escola Silvestre Santaló

L’avi i la Rita van callar. No van contestar la pregunta de la mare d’en Joan. I, de sobte, la Rita va preguntar una altra cosa:

Ara mateix on podríem trobar l’avi i jo a la Pepeta? – va murmurar la Rita.

Jo crec,… penso… estic segura, de què podríeu trobar-la al carrer Àngel Guimerà. – va dir la mare d’en Joan.

Hi ha un problema, nosaltres no sabem on es troba aquest carrer. – va dir l’avi una mica atabalat.

L’avi i jo volem anar a on es troba la Pepeta, a la seva botiga. – va dir la Rita Fredolica.

El pare d’en Joan, en Miquel, sense pensar-ho dues vegades, va fer cas a l’avi Enric i a la Rita i va anar a agafar els cavalls a l’estable per poder-los acompanyar. La Rita i l’avi van muntar amb una mica de por. Quan van arribar allà a on era la botiga de la Pepeta, van veure que estava tancada! I, a més a més, no es veia ningú pel voltant!

En aquell moment l’avi i la Rita li van dir a en Miquel, sense cap vergonya:

Nosaltres ens parem aquí! Moltes gràcies. Pensem que estem a prop del guant i l’hem de trobar. – va comentar la Rita amb determinació.

L’avi i la Rita en aquell moment es sentien molt sols sense la seva família. I com que, a més a més, esperaven i esperaven i no passava res, s’avorrien. Per aquesta raó, van proposar-se de preguntar a la primera persona que passés per allà si sabia alguna cosa d’un guant. Van passar cinc minuts i van veure una noia jove que es dirigia cap a ells. La Rita va agafar de la mà a l’avi Enric i van anar tots dos corrent a preguntar-li:

-Hola, sóc la Rita, i … he vingut per buscar el meu guant! Que l’has vist?

Jo… mmm, sí que tinc un guant entre les meves coses de l’habitació, però no sé si és el vostre… – va dir la noia.

Si us plau, necessito el meu guant, segur que és aquest! El busco des de fa dies! Me’l pots donar per veure si és el meu? Si us plau? – va dir la Rita.

Val, tranquils, si voleu el guant…mm no sé si el trobaré… Però ho miraré!

Gràcies! – van dir tots dos a la vegada.

La Rita i l’avi van anar a casa de la noia a buscar el guant. La noia, amb pressa i una mica nerviosa, va entrar a casa seva i es va dirigir a la seva habitació. Els nostres protagonistes es van quedar a fora de l’habitació i com que tardava molt es van posar molt nerviosos. La noia va sortir al cap de molta estona i va dir:

-Aquí tinc el guant.

La Rita el va agafar i li va agraïr molt que li donés. Era, efectivament, el seu guant. La noia es va posar trista:

-Era un guant meravellós, perquè em feia la feina més agradable! Jo treballo rentant roba i quan em posava el guant la roba quedava neta i seca molt més fàcilment. Em podríeu explicar què passa amb aquest guant? – va dir la noia, que ara sabíem que era la Pepeta que buscaven.

– És un guant misteriós, mmm… però no et puc explicar gaire res més del què saps. Haig de marxar, moltes gràcies Pepeta! Et vindrem a veure. Adéu!

La Rita va caminar molt de pressa i van sortir ràpid del poble. De sobte, es trobaven envoltats de natura i hi havia un riu molt bonic i net. Com que la nostra petita protagonista es va sentir molt cansada va voler acostar-se al riu a rentar-se la cara. L’avi li va dir que anés en compte. De sobte, va ensopegar i va caure al riu! Ella va poder sortir però el guant li havia marxat de les mans. L’aigua del riu anava molt ràpid i el guant va desaparèixer en breus instants. Ja no el podien recuperar!!

Tot i el que els hi acabava de passar l’avi va voler animar a la Rita i li va dir, tot cridant perquè la sentís, que es tranquil·litzés. L’avi creia que recuperarien el guant, fos com fos. Però quan va arribar allà a on es trobava la Rita la va veure desaparèixer!

Capítol 5 – Anna Manso

L’avi Enric, sempre tan tranquil i panxacontent es va desesperar. Mira que n’havia passat d’aventures amb la Rita i ara fa un any, al conte que va viure amb els nens i nenes del curs passat, ell i la Rita també es van separar i no es van trobar fins uns capítols més tard, però imaginar-se-la engolida per l’aigua del riu el va preocupar molt.

-Rita, Rita, on ets? -cridava l’avi.

Tant cridava que un hortolà que fangava l’hort allà a la vora el va venir a socórrer. Quan va saber que era una nena la que havia desaparegut es va posar les mans al cap. Llavors, un grup de nens i nenes que tiraven pedretes a la vora del riu, els van venir a cercar.

-És aquí, amb nosaltres! L’hem treta del riu. Però no tenim res per eixugar-la i està remullada com un enciam acabat de regar!

Es notava que aquells nens eren fills d’altres hortolans dels encontorns de Salt. La Rita i l’avi es van abraçar i l’home que havia ajudat a l’avi es va oferir per dur la Rita a casa seva. Allà van tornar a explicar la mateixa història per no embolicar la troca, que eren actors. Aquest cop la Rita hi va afegir de la seva part.

-Hem perdut un guant molt especial i el necessitem per fer la nostra obra de teatre! Era un guant que feia llum i escalfava!

-Caram, m’aniria molt bé a mi aquest guant. Em congelo les mans a l’hivern quan treballo a l’hort amb els bròquils i les cols.

-Ah, doncs si el trobem li deixarem un dia sencer!

L’home va riure i els va oferir d’ajudar-los a buscar el guant dalt d’un dels seus rucs. Però abans calia acabar la jornada. La Rita es va mirar l’hort embadalida.

-A casa nostra no en tenim d’hort -va explicar l’avi -. Hi fa molt de fred i tota la fruita i la verdura ens l’han de dur de fora.

En Narcís, que així es deia l’hortolà, es va posar les mans al cap. Per ell la terra era la seva vida. També tenia bèsties a casa, gallines i conills, i no li calia anar a la botiga per omplir l’escudella. La Rita li va demanar d’ajudar-lo i tant ella com l’avi s’ho van passar pipa fent anar l’aixada, recollint tomàquets i deixant-los amb cura dins la senalla, regant i cavant… La Rita, trapella, li va preguntar:

-S’imagina que un dia, en el futur, no calgui ajupir-se tant, que hi hagi màquines com les dels telers però per llaurar i cavar i que no calgui tenir rucs i mules?

-I ara, però que dius criatura!!!!

L’home es fer un bon fart de riure i els va dir que avui ja s’havia fet tard, però que podien venir al seu mas a dormir i l’endemà, ben d’hora, donarien un volt amb el ruc per veure de trobar el guant.

-Però espereu-me aquí. Vull anar fins a casa i explicar-ho a la dona. Fa poc vam tenir un ensurt, amb uns lladres, i està una mica espantadissa.

L’avi i la Rita van seure sota un arbre. Estaven tant cansats de treballar que es van mig adormir. Una fressa els va despertar i enlloc de l’hortolà Narcís a qui van veure va ser un home d’aspecte terrible carregant un sac a l’espatlla…

MARE MEVA! QUÈ VOLDRÀ AQUEST HOME? ÉS L’HOME DEL SAC QUE S’ENDÚ ELS NENS I NENES, TAL COM EXPLICAVA LA GENT GRAN, LLAVORS. S’ENDURIA LA RITA? QUÈ HI DUIA AL SAC? I L’HORTOLÀ NARCÍS? ELS AJUDARIA AMB EL GUANT I AMB TOT EL QUE S’EMPESQUIN ELS NENS I NENES DE L’ESCOLA POMPEU FABRA? BUF, NOMÉS ACABEM DE COMENÇAR I QUANTES EMOCIONS!

CAPITOL 6 – Escola Pompeu Fabra

No sabíem si era la nostra imaginació que ens jugava una mala passada, però de cara ens venia un personatge molt estrany, tant sols endevinàvem una ombra, una mica grotesca que es movia com si fes passes curtes, i semblava arrastrar un peu… A mida que s’acostava, vèiem aquell homenot, baix i rabassut, amb un cap gros i molt poc cabell,que li sortia per darrera les orelles. Era gras, i damunt l’esquena es dibuixava una gepa , que suportava un sac molt ple .

Potser de dies hagués passat desapercebut, ja que eren molts els homes que anaven carregats amunt i avall, però en aquells moments a la Rita i al seu avi no els va fer cap gràcia ! Ràpidament van tornar a pensar amb en Narcís. Trigaria gaire en arribar? Els havia convidat a anar a casa seva,….. per què s’hauria avançat? De debò hi havia alguns lladres pels voltants?

Moltes preguntes van passar pels seus caps i, es van quedar garratibats, mirant-se fixament. No sabien si sortir corrents, o donar-li conversa ….per despistar. Així que, quan es disposaven a parlar-li van sentir uns gossos que s’apropaven corrents, darrera uns gats que s’enfilaren ràpidament dalt d’una tanca de pedra.

L’homenot va girar-se per un moment, en sentir-los, va rondinar alguna cosa i tot seguit , va continuar el seu pas tot decidit, sense fer-los el mínim cas! Els va passar pel davant i, amb una veu fosca i greu va dir: Caram ! Quin ensurt aquestes bèsties! Més valdria que les tanquessin ! Encara em faran caure ! Com si no tingués prou problemes!!!!

L’avi i la Rita es van mirar de nou i molt amablement, l’avi li va dir:

-Que el podem ajudar d’alguna manera?

-Sóc el parracaire! Recullo tota mena de trastos vells, sempre se’n pot aprofitar alguna cosa! A més , passo per les cases que em demanen i m’emporto el que ja no volen, fustes velles, quatre claus, ferros rovellats …. tot ho aprofito! Vaig una mica cansat !Tot el dia tragino trastos, i ara tot just vinc de l’hort a buscar quatre cols per sopar… I va deixar el sac a terra, i es posà la mà als ronyons , com per descansar.

Ara, de la vora , no semblava tan mal home. La Rita i l’avi, es disposaven a ajudar-lo quan van sentir unes passes, i tot seguit van veure en Narcís que els cridava:

-Ei! Ei! No us veia ! Veig que ja coneixeu en Pepet de cal selvatà! Potser ell sap alguna cosa del guant que heu perdut?

I tot seguit li van explicar la història de sempre! Que si eren actors, que si el guant era molt important ,etc…I el senyor no va saber què dir, però tot seguit va afegir:

-Si us puc ajudar en alguna cosa, compteu amb mi !I …se’n va anar.

Sense adonar-se eren a la vora del safareig de les dones i, van pensar ….. I si el guant fos allà ? De fet el safareig s’emplenava amb l’aigua del riu cada dia,..! Així que amb en Narcís van entrar-hi però no es veia res!!! Haurien d’esperar l’endemà …

Capítol 7 – Anna Manso

Quan van arribar al mas de l’hortolà Narcís es van quedar amb la boca oberta. Era una masia gran, bonica, vella i viscuda. Però el que més els va agradar va ser la torre que s’alçava a una cantonada de la casa.

-És la torre de vigilància -els va explicar el Narcís -. Ara hi ha algun que altre lladre per aquí, però abans, en temps dels avis, hi havia més perills i calia estar protegit.

-Hi podré pujar? -va saltar la Rita, encantada.

-Compta-hi! -li va prometre el Narcís.

La Isabel, la dona de l’hortolà, els va venir a rebre. Ja els tenia el sopar preparat i els havia preparat un parell de llits a una cambra de convidats. L’avi i la Rita van tornar a quedar amb la boca oberta. Quina casa més gran. Que diferent de la petita casa d’en Joan on havien dormit l’altra nit. Aquí hi havia gossos i gats. I estables amb ases, una vaca, gallines i conills. Al darrere de la casa hi havia un badiu, una eixida tancada. Des de les finestres es podien veure els camps llaurats i, una mica més lluny, l’hort on havien conegut al Narcís.

Però tot i ser més gran no hi havia calefacció, és clar. Però enlloc seu hi havia estufes de llenya i una gran llar de foc a la cuina. Van sopar i així que van acabar l’avi i la Rita es van aixecar de la taula per recollir les escudelles i netejar una mica. En Narcís va riure en veure l’avi fent feines de casa:

-Què fas bon home? Això són coses de dones! Au, seu.

L’avi no el va voler contradir per no fer-lo enfadar i va pensar que hi havia coses del passat que no li agradaven gota, com ara aquesta. Aviat se’n van anar a dormir. Estaven molt cansats i van adormir-se a mig dir-se “bona ni…zzzz”.

La Rita va obrir els ulls pensant-se que era de dia però el silenci, la foscor i el fred eren de negra nit. Per què s’havia despertat llavors? Va sentir un soroll, petit, com un xiuxiueig. Es va aixecar del llit, es va abrigar amb un dels seus tres abrics i va sortir de puntetes de l’habitació, per no despertar a l’avi que roncava dolçament al seu costat.

La casa semblava una senyorassa adormida, que en moure’s fa cruixir el llit. Se sentien els roncs de l’avi, els ronxets de la senyora Isabel, el nyic-nyic d’una finestra mal tancada, els grunys d’un dels gossos que somiava adormit… però, també, aquell xiuxiueig. La Rita va parar l’orella. Sí. Ho tenia clar, venia de dalt, de la torre. Va enfilar les escales de la torre amb el cor accelerat com una màquina de vapor. Va obrir la porta i…

QUÈ HI VA VEURE? ERA UNA PERSONA? ERA UN ANIMAL? ERA ALGUN OBJECTE ESTRANY EL QUE XERRAVA? QUIN MISTERI HI HAVIA A LA TORRE DE VIGILÀNCIA? LA CASA DELS HORTOLANS POTSER NO ERA UN MAS COM ELS ALTRES? I EL GUANT? SERIA AL SAFAREIG? EL MISTERI DE LA TORRE HI ESTAVA RELACIONAT? O POTSER NO. Tot de preguntes que contestaran els nens i nenes de L’ESCOLA EL GEGANT DEL REC.

Capítol 8 – Escola Gegant del Rec

Va obrir la porta i … es va trobar un follet entremaliat i ric que molt fluixet deia:

-Sóc el follet més afortunat del món, sóc el follet més afortunat del món,…

No parava de repetir aquestes paraules mentre remenava les monedes i les joies d’or. De cop i volta es va adonar que la Rita el mirava palplantada a la porta. El follet va fer un somriure burlesc i va pensar que la Rita seria la seva joguina per una nit. La Rita li va preguntar si sabia on podia trobar un guant de coloraines i el follet li va respondre:

-Si el guant vols trobar, un joc hauràs de guanyar, en el Mas del Senyor Sitjar!

Dit i fet la Rita va acceptar. Llavors el follet verdós i amb les orelles punxegudes es va posar el dit a la boca per pensar la primera pista. Amb veu molt suau i riallera va dir:

-Si a la sala vas el teu guant trobaràs.

La sala estava a la primera planta. La Rita va començar a baixar les escales amb molt de compte per no ensopegar perquè eren molt dretes i de reduïdes dimensions. Tot era fosc i havia d’aprofitar la petita obertura de les espitlleres per no caure escales avall. L’escalfor de la llar de foc li va fer veure que ja havia arribat. Llavors amb la poca claror va començar a buscar el seu guant. No el va trobar per enlloc. Al mig de la sala hi havia una gandula, la Rita cansada es va asseure i va començar a gronxar-se. De sobte va sentir unes paraules com si no fos la única persona que hi havia en aquella sala. Espantada es va acostar a la claror i va poder veure com la cadira li deia la segona pista:

-Si no esta aquí vol dir que esta allà, on un animal et parlarà i el guant allà segurament estarà.

La Rita ja començava a passar-s’ho bé. Els jocs de les endevinalles sempre li havien agradat. Aquesta pista estava xupada. L’únic lloc de la casa on hi havia animals només podia ser a prop de les quadres.

Sense pensar-ho dues vegades, la Rita va passar per davant de la cambra on dormia l’avi que encara roncava. Per un dels grans finestrals va poder veure els camps de conreu. Llavors es va adonar que la nit ara s’havia tornat clara amb un cel ben estrellat i una lluna plena i ja no feia gens de fred. Voldria dir això que la sort l’acompanyava? Va baixar les escales i es va trobar al mig del pati interior. A la Rita li començava a encantar aquesta olor a camps de conreu. Va passar per davant del celler, del porxo on es guardava el carro, les eines, la palla i el menjar del bestiar. Per fi, al seu davant hi havia les quadres dels animals, el galliner i les conilleres. Sense saber com es va trobar als seus peus un conillet blanc com la nata. Es va treure la jaqueta i va abrigar al seu nou amiguet. Era tan suau que quan se’l va posar a prop de la galta el conillet li va xiuxiujar la tercera pista:

-Si el teu guant vols recuperar per la pallissa has de passar.

Va pujar fins a la segona planta on hi havia la pallissa. El sostre era fet amb bigues de fusta cobertes de teules. Era com unes golfes on es guardava el blat de moro, les patates, el gra i el menjar de guardar. Quan va tancar la porta es va dur un ensurt tan gran que una mica més i es desmaia. Hi havia l’avi com hipnotitzat amb una caixeta a les mans…

Capítol 9 – Anna Manso

La Rita va veure de seguida que l’avi no hi era del tot. Era ben clar que el follet l’havia encantat.

– Avi -va preguntar-li la Rita, atemorida – quina caixeta més bonica, que la puc veure?

-No -va saltar l’avi enfadat, mentre abraçava la caixeta ben fort – és meva, ell me l’ha regalat!

La Rita li va seguir la veta.

-Avi, només vull mirar un moment. No cal que me la donis, obres la tapa i jo miro.

L’avi, va obrir la tapa i la Rita hi va veure… el guant! El seu guant de coloraines. Aquell guant amb els dits vermell, marró, verd, negre i lila que tanta escalfor li donava i que li recordava a l’estiu que ella i l’avi van aconseguir fer fugir el Gran Fred. La Rita va allargar la mà per agafar-lo i en fer-ho l’avi va tancar la caixa amb un cop sec com de martell enfeinat.

-T’he dit que és meu! I és meu! I com que no em fas cas me’n vaig! Me’n torno a casa!

-Avi, no te’n pots anar sense mi -va respondre la Rita, alarmada.

-Ets una mocosa, una llenguallarga, una nena desobedient!

A la Rita, en sentir aquelles paraules li va tremolar el cor, els llavis i les parpelles. Dues llàgrimes grosses i panxudes van rodolar-li galta avall. Aleshores l’avi va allargar la mà, estranyat per aquelles dues llàgrimes i en tocar-les va despertar i va tornar a ser l’avi Enric Fredolic.

-Què m’ha passat? On sóc?

-Un follet t’ha encantat. I t’ha donat el guant, el tens aquí dins!

L’avi va obrir la caixa i el guant havia desaparegut! Enlloc seu hi havia una carta escrita amb un pergamí vell que feia olor de pa florit.

«Era un guant massa bonic per deixar-lo en l’oblit. Ara que l’he trobat el tindré ben amagat. Però si el guant voleu trobar us haureu de BELLUGAR! Amunt i avall, en ruc, en tren, en barca, en cotxe o en cavall!»

L’avi i la Rita estaven molt cansats i per molt que van llegir i rellegir el missatge no entenien res del que hi deia. Què volia dir? On havien de bellugar-se? I com? Com que les idees no rutllaven van ficar-se dins el llit i van pensar que l’endemà, l’hortolà i la seva dona els podien donar un cop de mà.

A l’hora d’esmorzar la Rita, com qui no vol la cosa, va preguntar si per casualitat aquell mas tenia alguna llegenda que li poguessin explicar. Els hortolans els van contar la història del follet de les golfes, un esperit amb ganes de fer la guitza, que amagava els objectes perduts i no els tornava fins dies després… o mai.

-Però només és una història de les que expliquen les àvies a la vora del foc, perquè els nens desin les coses a lloc. No és pas veritat! -Va saltar l’hortolà Joan.

L’avi Enric va demanar com es bellugava la gent de Salt per anar d’un lloc a l’altre i els hortolans els van explicar que hi havia barques que creuaven el riu, el tren d’Olot, ricatxos que tenien cotxes i ruquets com el seu.

La Rita va demanar si els podia dur dalt del ruquet a donar un volt per veure si trobaven el guant i l’home els va dir que sí. Quan l’avi i la Rita van veure el ruquet tots dos van tenir un ensurt. Aquell ruc tenia els mateixos ulls i el mateix somriure trapella que el follet de les golfes!

QUÈ FARAN? PUJARAN DALT DEL RUC? ANIRAN EN BARCA? I EN TREN? O POTSER EN COTXE? EL FOLLET ELS FARÀ MÉS MALES PASSADES? PER QUÈ EL VOL EL FOLLET EL GUANT DE LA RITA? A ON ELS DURÀ AQUELL ANAR I VENIR PER TOT ARREU? Misteris i més misteris que resoldran els nens i nenes de l’ESCOLA EL PLA! Això sí, després de Setmana Santa. Bones vacances!!!!

Capítol 10 – ESCOLA EL PLA

Se’l van tornar a mirar bé el ruquet i efectivament, aquells ulls, aquell somriure era la fisonomia del mateix follet que els havia fet la guitza fins ara. Quin ensurt! Però enlloc de posar-se nerviosos la Rita i el seu avi, van saber dissimular com si no passés res de res. En definitiva, si explicaven que havien conegut un follet i que aquest tenia el guant que buscaven desesperadament i a més hi havia hagut encanteri, els prendrien per beneïts.

En aquell moment, l’hortolà que molt amable els deixava el ruquet es va disculpar un moment doncs un seu company el requeria per un assumpte important de feina del camp.

Un cop l’hortolà era lluny i no podia escoltar res, la Rita va començar a dir:

Quin lloc aquest! No havíem trobat mai un follet que fes trampes amb les endevinalles! Tots els que hem conegut tenen paraula! Sempre compleixen!

No t’amoïnis Rita! Sempre hi ha d’haver l’excepció! Es deu pensar que és un follet divertit, en canvi és el més mal educat que ens hem trobat mai!

De cop i volta, el ruquet es va transformar en el follet!

-Què parleu de mi?- va dir el follet. Jo no sóc mal educat, simplement m’agrada jugar però veig que vosaltres no…………….Sou dos humans molt avorrits!

La Rita i l’avi van fer veure que ni l’escoltaven, que miraven l’horitzó per veure si tornava l’hortolà amo del ruquet.

-Eoooooooooooooooo! Sóc aquí! – Deia el follet. No li agradava gens que el deixessin fora de qualsevol conversa.

-Eoooooooooooooooo! Què us passa? No voleu aconseguir el guant? Us heu cansat de jugar?

La Rita i l’avi Enric es van girar al mateix temps mirant fixament al follet. Van estar uns segons en silenci però al follet li va semblar una eternitat.

La Rita va ser la primera que va començar a parlar: No ens agrada que ens prenguin el pèl! Ens dones pistes però fas trampes! Fas que anem d’un lloc a l’altre posant entrebancs i sense cap tipus de ganes de tornar-nos el guant que et recordo que no et pertany!.

El follet anava a parlar quan l’avi Enric el va interrompre i va dir:

Només jugarem una última vegada sense fer trampes i si encertem l’endevinalla o el que ens demanis ens tornaràs el guant! Estàs d’acord?

El follet que no sabia dir que no a un joc va estar d’acord. Al cap de pocs segons va plantejar la següent qüestió: – Jo us tornaré el guant de coloraines si endevineu quin és el meu nom. De sobte, va treure un rellotge enorme de sorra i el va girar! El temps comença ja!

En aquell moment van veure arribar l’hortolà, el follet tornava a ser el ruquet i nosaltres de manera educada ens vam acomiadar de l’hortolà dient unes excuses per no perdre temps i començar a pensar quin podria ser el maleït nom d’aquell follet entremaliat.

L’endemà, continuant la conversa amb els simpàtics hortolans vam fer sortir de manera dissimulada i discreta el tema dels noms dels follets. Se’n reien aquells homes de les nostres ocurrències però al mateix temps els agradava conversar amb gent nova. El senyor Esteve, que era el més gran de tots, va explicar que des de petit el seu avi li explicava històries de follets però que sempre havia dit que més que follets el que sabia de tot el que passava per Salt, i quan diu tot vol dir de tota mena de classe d’éssers vius era l’arbre centenari que hi havia a l’altre costat de la Sèquia Monar però que només parlava amb els humans si veia que eren de fiar i tenien bon cor.

Ràpidament la Rita i el seu avi, van concloure aquella conversa tant profitosa i van decidir travessar el riu per poder parlar amb l’arbre centenari, era la seva única possibilitat de tornar a recuperar el guant.

CAPÍTOL 11 – Anna Manso

La Rita i l’avi Enric van caminar fins on s’alçava plantat l’arbre centenari, a tocar de la sèquia Monar. Tot i haver conegut una fada i les seves amigues, malgrat feia poques hores que havien xerrat i jugat amb un follet que, fins i tot, havia fet un encanteri a l’avi Enric, tots dos se sentien una mica estranys allà, mirant aquell arbre i esperant que del tronc en sortís una veuarra que els saludés i els digués «Bon dia».

-Avi, els arbres no parlen. Marxem. Ja trobarem el nom del follet en una altra banda – va fer la Rita, mentre estirava l’avi d’una màniga.

-Un moment, un moment. No hi perdem res per provar-ho -va respondre l’avi. Tot seguit es va escurar la gola i amb to solemne va adreçar-se a les fulles, al tronc i les branques que conformaven un arbre majestuós -. Bon dia senyor arbre! Som dos habitants de la ciutat més freda del món i estem de visita. Bé, en realitat estem d’exploració a la recerca d’un guant. El tenim gairebé a tocar i per recuperar-lo només necessitem saber el nom del fullet del mas de l’hortolà Joan. No el sabria pas, vostè?

Les fulles dels arbres es van sacsejar, les branques van bressolar-se i fins i tot el tronc va semblar vinclar-se lleument cap endavant. La Rita va agafar ben fort la mà de l’avi.

-Feia molts anys que ningú em parlava. Tothom va tant ràpid que la gent no es recorda de mi -va respondre una veu profunda i suau que sortia entre la fressa de cascavells que feien les fulles en moure’s.

-Ah, doncs parli, parli que nosaltres l’escoltem -va saltar la Rita encuriosida.

La nena i l’avi van seure a terra i van xerrar una llarga estona amb l’arbre centenari que tenia moltes ganes d’explicar el que veia cada dia.

-Sóc un arbre, no em puc moure i al meu davant tot va molt de pressa. Veig unes màquines espaordidores que en diuen cotxes que van a tota velocitat, tocant la botzina. Per sort gairebé no n’hi ha. De bicicletes tampoc gaires, però vaja, deu n’hi do. Quines ganes de córrer. Dalt d’un cotxe no hi pujaria pas, no em fa vergonya dir-vos-ho. A la barca sí. La barca que du fins a Bescanó es mou una mica com les meves fulles i branquillons quan bufa el vent. De follets no n’he vist pas. És clar que no m’estranyaria que un d’aquests follets fos qui mou els cotxes que duen una petita xemeneia de fàbrica enganxada al cul… Ha, ha, ha!!!!

L’arbre no sabia el nom del follet. De totes maneres cent anys són molts anys i l’arbre se les sabia totes.

-És un follet entremaliat, sí. Però també presumit. Si no ho fos no us hauria demanat pas que endevinéssiu el seu nom. Jo, de vosaltres, l’espiaria. Segur que es deu fer un fart de dir el seu nom en veu alta. La gent d’aquesta mena solen estar enamorats del so del seu nom.

La Rita i l’avi van agrair el consell a l’arbre, van acariciar el seu tronc i sota l’ombra de les seves branques van rumiar un pla. La Rita aviat es va empescar una manera d’atraure al follet.

-L’escola! Hem de buscar una escola. I demanar ajuda a l’hortolà Joan. I ja està! -va saltar la Rita, entusiasmada.

-No entenc res, Rita, potser és que tinc gana… -va fer l’avi sospirant.

Va ser dir-ho i les branques de l’arbre van tornar a moure’s i la veu va dir:

-Bon profit!

De no se sap on van ploure pomes i peres. Amb la panxa plena la Rita es va explicar millor.

-Explicarem a l’hortolà Joan que els nens i nenes de Salt volen inventar-se un conte sobre el follet! Igual que els nens i nenes d’avui! Els «nostres» nens i nenes. El follet ho sentirà i anirà a l’escola a fer el fatxenda. De ben segur que se li escaparà el seu nom!

-Una idea genial, Rita! Ara només cal que trobem una escola -va respondre l’avi.

TROBARAN L’ESCOLA? ELS NENS I NENES ELS AJUDARAN? I L’HORTOLÀ? EL FOLLET ELS SEGUIRÀ LA VETA I PICARÀ L’ESQUER? LES ESCOLES D’ABANS NO EREN COM LES D’ARA… SERÀ TAN FÀCIL TOT PLEGAT? PREGUNTES I MÉS PREGUNTES QUE ENS RESPONDRAN ELS NENS I NENES DE L’ESCOLA MARE DE DÉU DEL ROSER – DOMINIQUES!

Capítol 12 – ESCOLA DOMINIQUES

L’avi Enric i la Rita, amb l’ajuda de l’hortolà, es van presentar al col·legi de les Dominiques, situat molt a prop de la sèquia Monar. Van trucar a la porta i els va obrir una germana que els hi va dir:

– Bon dia tinguin. Què desitgen?

I l’avi va respondre:

– Bon dia germana. Permeti’m que em presenti. Em dic Enric i aquesta noieta tan eixerida que m’acompanya és la Rita, la meva néta.

L’avi Enric, inventant-s’ho, va continuar… – Sóc membre de la comissió de festes i per a la Festa Major d’enguany hem pensat que es podria representar una obra de teatre. Necessitem una història original i creiem que les nenes d’aquesta escola ens podrien ajudar a inventar-ne una.

La germana Puri, que així es deia, els va acompanyar a la classe de les nenes de 7 a 10 anys i els va presentar a la mestra, la germana Àngels, i a les alumnes.

Quan l’avi i la Rita van exposar la idea d’inventar un conte, tota la classe va fer un bot d’alegria, menys una nena que de l’ensurt es va vessar el tinter per sobre.

L’avi Enric Fredolic, va veure que la nena tenia unes orelles molt estranyes i que anava vestida amb una roba molt estrafolària. Va començar a sospitar alguna cosa, però no va dir res per no alarmar la Rita.

Van començar a pensar i pensar… Tothom donava idees menys la nena estrafolària, que tenia por de ficar la pota.

La Rita va comentar que el conte podria anar sobre una nena que havia perdut un guant de coloraines molt estimat … que un follet l’havia robat i amagat… que els hi havia donat pistes per trobar el guant…i que una de les pistes era que la nena havia d’endevinar el nom del follet.

De cop i volta una nena, la Roser, va comentar:

– Ja sé quin podria ser el títol del conte!

– Quin? – van dir tots alhora.

– El follet Guant! –va respondre la Roser.

La nena vestida amb roba estrafolària va exclamar:

– Qui m’ha cridat?

– Caram! Actues molt bé! Podries fer tu de follet! –va dir la germana Àngels.

– És que … sóc jo! Heu endevinat el meu nom!

Immediatament un raig de llum va enlluernar tota la classe i la nena estrafolària es va convertir en follet.

El follet Guant va donar el seu tresor a la Rita, que en recuperar-lo es va posar a saltar d’alegria.

– Per fi! Per fi ja tinc el meu estimat guant!- va cridar exaltada.

Però…quan una estona més tard, ja fora de l’escola, va anar per posar-se’l, va passar una gavina que, atreta pels colors, se’l va emportar….

On anirà a parar el guant?

Capítol 13 – Anna Manso

La Rita i l’avi van sortir a tota màquina de l’escola. Gairebé no els va donar temps d’acomiadar-se de les nenes i les mestres. Ni de dir en veu alta que trobaven molt estrany que els nens haguessin d’anar a una altra escola. I que era divertit veure que les classes, en realitat, tampoc havien canviat tant! Cadires, taules i una pissarra! Tampoc van aturar-se per dir adéu al follet Guant. Tot era córrer, avançar i no perdre ull rere aquella gavina empipadora i enutjosa que els havia pres el guant davant dels nassos.

La Rita començava a cansar-se. Semblava que l’aire no pogués entrar als pulmons. Que el cor fos una màquina de tren com la xiulava una mica més enllà, deixant anar un torterol de fum escandalós.

-Avi, avi… ai, ai, que no puc!

-Ai, ai… una mica més! -va encoratjar-la l’avi, també esbufegant.

Sort que els carrers eren força més tranquils que no pas ara. No hi havia cotxes, ni asfalt, i els únics apressats eren ells dos, els visitants del futur. Així i tot la gavina els anava guanyant metres. De lluny estant van veure com l’au deixava anar el guant i com aquest queia cel avall, voleiant com una fulla gruixuda i pesant mullada per la pluja fins que una nena alta i prima i amb dues trenes rosses el va entomar.

La Rita i l’avi van somriure. Una nena! Segur que els retornaria el guant a l’instant. Van aturar la cursa i van atansar-se fins la nena caminant a poc a poc. Però llavors una veu d’home va cridar fort:

-Mariama! Al taller!

I la nena va arrencar a córrer carrers endins. La Rita i l’avi es van quedar amb un pam de nas.

I ARA QUÈ? TROBARIEN A LA NENA? ARA JA SABEN COM ES DIU I QUE TREBALLA A UN TALLER? DE QUÈ SERÀ EL TALLER? SEMBLAVA BEN BÉ QUE LA GAVINA LI HAVIA DUT EL GUANT? PER QUÈ EL DEU VOLER? MISTERIS I PREGUNTES QUE RESPONDRAN ELS NENS I NENES DE L’ESCOLA LA FARGA.

Capítol 14 – Escola La Farga

L’home que havia cridat a la Mariama era el seu pare, en Lluís. El marit de la Pepeta. Tots dos tenien una sastreria i sortint de l’escola la Mariama els anava a ajudar. La mare dibuixava els patrons, el pare cosia a màquina i la Mariama rentava els vestidets que feien els seus pares i jugava a imaginar que era una gran modista.

La Mariama va començar a rentar un vestit de color beix i de cop es va adonar que el guant era màgic. Cada vegada que rentava un vestit, aquest canviava de color i sortia de color: vermell, verd, blau, taronja, rosa…

Sabeu per què? Perquè la Mariama guardava el guant dins d’un cofre tancat en pany i clau juntament amb els fils dels seus colors preferits i molts didals bonics. La màgia del guant es contagiava dels colors del cofre i cada vegada que la Mariama tocava un vestit, aquest passava a ser un vestit bonic i original.

Quan la gent del poble va veure aquests vestits tan bonics sortint del taller de la Pepeta, tothom volia comprar-los. Tenien por que fossin molt cars, però en veritat costaven igual que els altres.

Quan la Rita i el seu avi van veure tanta gent que entrava al taller, van decidir també treure el cap amb l’excusa que la Rita volia que li tenyissin la bufanda de colors.

L’avi Enric i la Rita, amb uns ulls oberts com unes taronges, al·lucinaven amb el moviment que hi havia dins del taller. Estaven convençuts que el guant no podia ser gaire lluny.

Així doncs, van demanar per parlar amb la Mariama:

Saps alguna cosa d’un guant de coloraines? – Va preguntar la Rita.

Mmmm… – va respondre la Mariama fent-se la despistada.

És que fa temps que l’he perdut i sempre tinc molta fred a les mans.

Si, però és el meu guant preferit i el tinc tancat amb pany i clau dins del cofre dels secrets.

Me’l podries deixar veure?

L’avi, la Rita i la Mariama van anar corrents fins a l’habitació de la nena. Quan van ser davant del cofre la Mariama es va adonar que no trobava la clau i que l’havien de buscar entre les còpies que tenia el seu pare.

Casualment, de lluny, es va sentir una rialla sorneguera i foteta del follet:

M’empesco i em jugo el que vulgueu, que de les cent claus del clauer, serà la última que provareu!

I afegí:

Si així fos, quan el cofre aconseguireu obrir, el guant haurà tocat el dos!

Capítol 15 – Anna Manso

En sentir la veu del follet la Rita i l’avi es van tombar, espantats, però per molt que van mirar i remirar del follet no en van veure ni la punta del barret.

-Avi, fem-li cas, el follet és un entremaliat i li agrada enredar-nos amb bromes pesades, però sempre ha dit la veritat.

-Què vols dir que li fem cas?

-Doncs que ens mirem el manyoc de claus i que triem la que hauríem escollit en darrer lloc.

-Que no Rita, que no. El que vol dir el follet és que provem totes les claus i l’última obrirà el cofre.

La Mariama se’ls escoltava sense dir ni piu. No tenia ganes que aquell parell obrissin la capsa i s’enduguessin el guant. Ja ho sabia, ja, que no era seu, i que el que calia fer, el correcte, era tornar-lo, però mira, no li venia de gust. La Mariama era bona noia, però aquell guant l’havia destarotat. S’havia imaginat de gran, muntant una botigassa de vestits lluents… a Salt, no, no. Potser a Girona, o a Barcelona! Una botiga al passeig de Gràcia, aquella avinguda on explicaven que els rics s’hi passejaven com pel menjador de casa.

Salt li agradava, però el trobava… petit. Els carrers sense asfaltar, aquelles torres d’il·luminació escadusseres, les cases amb un o dos pisos com a màxim i amb alguna botigueta a la planta baixa, els camps de conreu tan a la vora, el Ter,… tot plegat era fantàstic, però la Mariama volia més. I volia que no hi hagués cap presó en mig de la vila, i que enlloc d’un cinema n’hi hagués un munt! Per això no va dubtar ni un segon en dir-los una mentida gran com el mas Llorenç. La Rita i l’avi feien provatures de claus i ella rumiava i rumiava una bona història per convèncer-los que el guant ja no era allí, però la idea no volia venir al cap de la Mariama.

-Casun el follet! Al final tindrà raó! -va remugar l’avi.

La Mariama en sentir parlar d’un follet va trobar la inspiració que li faltava.

-Ai, ai, ai! Quin desastre! Me n’acabo de recordar! Ahir per la nit vaig desvetllar-me en sentir una fressa i en obrir un ull, perquè l’altre el tenia mort de son i no volia obrir-se ni amb fressa ni amb res, doncs això, quan vaig obrir un ull, el dret concretament, doncs vaig veure un follet! Amb el guant!

L’avi i la Rita li van preguntar si el follet era molt entremaliat i si reia fluixet i si parlava fent rodolins, i a tot la Mariama deia que sí. L’avi i la Rita van marxar a cuita corrents, amb tanta pressa que es van oblidar de tornar-li el manyoc de claus. La Mariama, quan se’n va adonar, va pensar que ja trobaria la manera d’obrir el seu cofre dels cinc secrets, i es va quedar tan ampla.

Mentres, la Rita i l’avi van córrer cap a la casa de l’hortolà Joan, amb l’esperança de retrobar-se amb el follet. I tant corrien que van topar de nassos amb un pastís de nata! Bé, un pastís de nata i el noiet que el duia en una safata. La Rita, l’avi i el noiet van quedar estesos a terra i tacats amb nata fins a les orelles!

EL CONTE ÉS A PUNT D’ACABAR-SE! TAN SOLS QUEDEN DUES ESCOLES PER PARTICIPAR. AIXÍ QUE L’ESCOLA VILAGRAN HAURÀ D’ANAR ENFILANT L’AGULLA PER EMBASTAR EL FINAL! QUINA BARRA LA MARIAMA! I EL POBRE NOIET DELS ENCÀRRECS DE LA PASTISSERIA QUÈ FARÀ? I EL GUANT? I EL FOLLET? ÀNIMS ALS NENS I NENES DE L’ESCOLA VILAGRAN!

CAPÍTOL 16: COL•LEGI VILAGRAN

Imagineu-vos-els!!!! Tots tres al terra, embadurnats de nata fins a les orelles, i al mig, el pastís destrossat.

-Perdó, perdó, anàvem tan de pressa que no t’ hem vist. Has pres mal?? – Va dir la Rita amb preocupació.

El nen va aixecar el cap i l’avi Enric i la Rita van quedar bocabadats quan van veure aquells ulls brillants i trapelles, i aquelles orelles punxegudes que els recordaven a algú… Tan l’avi com la Rita es van adonar de seguida de qui era en realitat aquell nen, però van dissimular.

-No, no, no… no ha estat res… -va dir el nen,

I tot seguit es va posar a recollir les restes del pastís escampades arreu. Ràpidament, la Rita i l’avi Enric el van ajudar, era el mínim que podien fer.

A l’ aixecar un tros de pastís, la Rita va notar una cosa dura, de metall. Va netejar la nata de l’objecte i es va adonar que era una clau.

-Mira! – Va dir la Rita -T’ha caigut la clau. Guarda-la bé o tindràs problemes per entrar a casa.

Tot d’una al nen li van entrar les presses, i deixant el pastís a mig recollir va marxar pitant tot dient:

-No, no, no, no… no és meva!!! Jo ja tinc la meva clau!! No sé pas de què em parles.

I va deixar la Rita i l’avi palplantats al mig del carrer amb cara de babaus, la clau a la mà i el pastís al terra.

Llavors la Rita es va mirar la clau amb atenció. Era una clau més aviat gran i pesada, d’un metall fi. Tenia forma de cor, decorada amb piquets i estrelles de pedres precioses. Tota ella era de colors llampants, vermell, verd, groc, blau, taronja, rosa, lila… Realment no semblava pas la clau d’una casa normal i corrent, tanmateix aquell nen tampoc semblava un nen normal i corrent…

De sobte la clau es va escapar de les mans de la Rita però no va caure, sinó que flotava suaument en l’aire com una ploma moguda per la brisa. Llavors la clau va començar a brillar. Primer era una brillantor feble que poc a poc es va anar fent més intensa, fins que de les pedres precioses van sortir, com si d’una font es tractés, rajos de tots els colors, formant un arc de Sant Martí immens que va omplir tot el cel. Semblava un camí màgic!!! I duia…. A l’estació del tren d’ Olot!!

Capítol 17 – ANNA MANSO

La Rita i l’avi no s’ho van rumiar ni mig segon. Van alçar un peu i tentinejant primer, i ben segurs i amb els dos peus després, van començar a caminar per aquell sender de colors. A cada pas que feien la Rita i l’avi els agafaven ganes de saltar, cantar i ballar i així ho van fer. Cantant, remenant el cul i fent saltirons van arribar a l’estació del tren d’Olot on un tren els estava esperant. El maquinista els recordava a algú que té les orelles punxegudes.

-Feu el favor de pujar. El tren en direcció a casa la Mariama és a punt de sortir.

-I què hi hem de fer a casa la Mariama, follet? Per què per molt que et disfressis sabem que ets tu -va preguntar la Rita, intrigada.

-Sou un parell d’ànimes de càntir. Aquella nena us ha ben enredat. Jo no tinc pas el guant. El té ella dins la capsa i sou tan toixos que fins i tot la nena s’ha quedat la clau de la capsa!

La Rita i l’avi es van mirar l’un a l’altre, sorpresos. Aquella mossa els havia pres el pèl! El món estava ben capgirat, un follet entremaliat els donava un cop de mà i una nena dolça com un caramel d’anís els en feia una de l’alçada d’un campanar. La Rita i l’avi van pujar dalt del tren que, enlloc d’anar per la via en direcció a Olot, va enlairar-se amunt, amunt, fins a amagar-se entre els núvols.

Des del cel Salt semblava un poble de conte, amb formiguetes caminant entre els carrers. Veien la via ara sense tren, la sèquia Munar, els masos, els camps i els horts per tot arreu, esglésies, cases baixes… un paisatge que no té res a veure amb el poble gran i modern que havien vist a les fotografies i els vídeos que van consultar a Internet.

El tren va aturar-se en un núvol carregat de pluja.

-Hem arribat a casa la Mariama. Baixeu per aquesta corda i anireu a petar al seu terrat. Bona sort i gràcies per fer-m’ho passar tant bé. Estava tan avorrit al mas de l’hortolà Joan que he agraït la vostra visita.

El follet va deixar anar una corda de color blau i la Rita i l’avi van començar a baixar. Però llavors va començar a bufar un vent molt fort i la corda es gronxava d’un cantó a l ‘altre.

-Salta Rita! Salta! -va cridar l’avi- Ja som a tocar de terra!

La Rita es va deixar anar i va aterrar a un carrer polsegós. Segons després l’avi aterrava al seu costat.

-Avi, el vent ens ha desviat.

-No passa res, devem ser molt a la vora.

No es volien perdre, així que quan van veure dues nenes que jugaven amb una nina i van atansar-s’hi per preguntar-los si sabien on vivia la Mariama. Les nenes se’ls van mirar amb uns ulls molt estranys i els van respondre…

NENS I NENES DE L’ESCOLA EL VEÏNAT, TENIU UNA GRAN RESPONSABILITAT, HEU D’ACABAR EL CONTE. HEU DE TANCAR LA HISTÒRIA. QUÈ ELS DIRAN LES NENES? LA RITA I L’AVI PODRAN RECUPERAR EL GUANT? COM TORNARAN A LA CIUTAT MÉS FREDA DEL MÓN? EL FOLLET TORNARÀ A APARÈIXER O POTSER NO? ELS HAURÀ AGRADAT A LA RITA I L’AVI LA VISITA AL SALT DEL PASSAT? MOLTA SORT I MOLTES GRÀCIES A TOTS ELS QUE HEU PARTICIPAT!

CAPÍTOL 18  – ESCOLA EL VEÏNAT

Les dues nenes eren rosses i amb la pell clara. Una d’elles portava un vestit blau amb punts blancs i les sabates blanques i l’altre nena la samarreta blanca i negra, els pantalons negres i les sabates blanques. Elles eren simpàtiques, bones estudiants i tractaven bé a la gent. Elles eren germanes i anaven totes dues a la mateixa classe. L’escola era antiga i tenia sis classes diferents; el menjador, les classes i els lavabos i tenia un pati molt petit.

El cabell de la nina era arrissat i de color groc. Els ulls el tenia grans i de color blau. El vestit era llarg , bonic i de color rosa, tenia les botes de color negre molt bonic.

– Ens podríeu dir la direcció de la casa de la Mariama. Va dir l’avi Enric.

– Si. Van dir les dos nenes.

– Gràcies! Va dir la Rita.

– Teniu, aquesta nina és màgica! – Van dir les nenes.

– Moltes gràcies! Com ho podria agrair?- Va dir l’avi Enric .

– Mmmm…Ja ho sé! Quan trobeu el guant porteu-me a Salt del present si us plau- Van dir les nenes.

– Val però ajudeu-me a trobar-ho- va dir la Rita .

– No, no volem-Van dir les nenes.

– Doncs ho trobarem nosaltres sols- Va dir l’avi Enric i la Rita.

– Doncs doneu-nos la nina!- Van dir les nenes.

– Doncs ja no os porto al present- Va dir l’avi Enric.

– No, si us plau! Us ajudarem- Van dir les nenes.

– Val us ajudarem- Van dir l’avi Enric i la Rita.

La Mariama tenia la casa molt horrible i tenia una habitació molt curiosa, perquè la porta no s’obria de cap manera sense la paraula màgica que només ho sabia la Mariama ,però la porta de la habitació de la Mariama estava en un passadís vell i tenebrós i a sota del sofà hi havien fantasmes i aranyes que espantaven a la Mariama. I al soterrani hi havia trastos molt vells. A la terrassa feia una olor molt misteriosa .

Seguidament la Rita i l’avi Enric van baixar al pis de baix direcció a les habitacions i …

Van trobar la capsa, a l’habitació sota el llit. La Mariama va venir, l’avi Enric i la Rita es van amagar ràpidament i van agafar la clau de la capsa i es van escapar amb la capsa i la clau. Van sortir corrents i li van tancar la porta a la Mariama amb la clau i es van escapar abans que els guàrdies els posessin a la presó. Després van anar a la Coma Cros amb tren i van obrir la caixa i van trobar el guant.

La caixa era molt gran, era daurada amb diamants grocs, brillava molt, aquella caixa era màgica, per dintre era molt fosca i de color negra i havia el guant màgic.

El guant era de colors, vermell, blau, rosa, etc. Un fil havia sortit de la caixa, aquell fil brillava molt i feia una llum potent. El guant era poderós i era molt bonic de coloraines ,era el guant més bonic del món. La Rita va cridar:

– Avi, avi!!! He trobat el guant!!!

Es van posar molt contents i va dir el guant:

Us concediré un desig.

No sabia que el guant parlava, es van quedar bocabadats i van desitjar tornar al poble de més fred del món, la seva llar i hi van viure molt bé. Van recordar l’aventura amb molta emoció els va agradar molt conèixer el poble de Salt i més tard quan la Rita es va fer més gran va escriure un llibre per els nens i nenes de la ciutat més freda del món explicant com era Salt del passat, el poble on van viure l’avi Enric i la Rita la seva aventura tan genial!!!

FI, que vol dir que s’ha acabat.

 

 

Publicat dins de conte_11_12 | 36 comentaris

Una nova sorpresa…

Foto de grup de l’escola Silvestre Santaló

santalo

Publicat dins de Rita fredolica | Deixa un comentari

Una motxilla ben feta

Hola,

avui som totes dues, l’Anna i la Rita, qui us escrivim aquesta darrera carta abans de començar (per fi!) el conte conjunt. Qui tecleja sóc jo, l’Anna, perquè vaig més ràpid i la Rita i jo tenim moltes ganes de dir-vos unes quantes coses.

Abans que res DEMANAR-VOS que així que pugueu PENGEU AL BLOC LES ETAPES DE LA RUTA DE VIATGE QUE FALTEN. Tots plegats les necessitem per empescar-nos històries pel conte i per saber més coses del Salt del passat. La Rita diu que té moltes ganes que la setmana que ve l’enviï a Salt, ni que sigui a través d’un conte. I jo també. Entre tots hem de trobar el guant. La Rita, però, no hi anirà sola. L’avi Enric és un molt bon company de viatge i d’aventures i ens ha demanat d’afegir-se a la història.

Potser alguns de vosaltres heu anat de colònies. Abans d’anar-hi es dóna una carta amb tot el que cal endur-se a la motxilla. Nosaltres també us volem donar una mena de llista per aquesta ruta que farem pels camins de la imaginació.

  1. Una carmanyola plena d’energia per no defallir quan ens encallem
  2. Unes bones sabates per trepitjar sense por a equivocar-se. Quan inventem no ens equivoquem, provem coses diferents i triem
  3. Un sac de dormir per somiar a cor que vols i deixar anar la imaginació
  4. Una llibreta per apuntar idees en qualsevol moment
  5. Bolis vermells per ratllar i assenyalar el que volem canviar i millorar
  6. Una cantimplora de paraules boniques i ben nostres
  7. Un rotlle aïllant que no deixi passar la vergonya
  8. Colònia d’adjectius i descripcions per perfumar el conte
  9. Sabó per netejar-lo de faltes d’ortografia
  10. Una bosseta de cues de pansa per recordar el que han escrit els demés i recollir-ho al nostre capítol
  11. Un mapa per explorar i buscar històries als llocs més insospitats
  12. Una corda perquè sempre va bé per lligar capítols
  13. Una brúixola per no perdre’ns i saber on anem.
  14. Roba de recanvi per poder esquitxar-nos, enfangar-nos i divertir-nos a cor que vols

Crec que no ens hem deixat res. Perquè el més important ja ho teniu, ganes de treballar i de buscar i d’inventar, com han demostrat els nens i nenes de El Pla explicant-nos el reialme de la velocitat i donant veu a uns arbres xerraires, i com tots heu demostrat amb les vostres investigacions.

Ens veiem la setmana que ve, ara ja com a narradora i com a personatge. Estem emocionades, nervioses i contentes.

Petons amb mal de panxa del bo, d’aquell del dia abans del teu aniversari

Rita i Anna

Publicat dins de conte_11_12, Taller d'escriptura | Etiquetat com a | 1 comentari