Imaginem…

El món dels secrets: la casa (escola El Gegant del Rec)

Què pot sorprendre a la Rita Fredolica de les cases del Salt del passat? Les masies eren molt grans o força grans. Tenien molts espais tant closos com oberts, animals, camps,… en canvi, les cases dels obrers eren més petites, donaven una sensació de tancament.
Hi havia calefacció? No. Bé, tenien estufes de llenya o xemeneies.
Quina seria l’habitació preferida de la Rita? Pensem que a dalt de la torre de defensa on es guardaven els objectes de més valor… potser tresors???
On es podria amagar el guant? A la pallissa on es guardava el blat de moro, les patates, el gra,….
Hi ha algú de la casa amb qui la Rita podria fer amistat? Amb l’àvia que de ben segur que l’ajudaria a descobrir tots els secrets de la casa i moltes històries que ningú més sap.
Alguna persona, animal o objecte amb el do de la parla o algun altre do de comunicar-se? El pou dels desitjos.
Què us agradaria que la Rita descobrís a la casa o als seus entorns? Els tresors de la Torre de defensa del mas o el pou de la casa de l’obrer.

El reialme de la velocitat: els mitjans de transport (escola El Pla)

Dos arbres centenaris

Dos arbres centenaris situats en una plaça molt concorreguda de Salt, van començar a parlar entre ells, un cop que els treballadors de l’Ajuntament els van deixar tranquils.

Quin dia! Havien aguantat unes hores d’intens dolor mentre els podaven. Cada any era la mateixa història quan arribava el temps de febrer.

Parlaven dels temes quotidians que preocupaven a la gent del poble i sovint els sentien discutir de la manera que els que manaven ho tenien que fer per arreglar els problemes que sorgien del dia a dia. Més tard, van recordar els canvis que havia sofert el poble en els darrers anys al mateix temps com havien evolucionat les maneres de moure’s d’un costat a l’altre de la vila.

El seu lloc de naixement havia estat al costat del riu Ter. La quantitat de barques petites que circulaven per anar de Salt a Bescanó. Va haver un senyor (no se’n recordaven del nom) que volia que es fes un pont que connectés Sant Gregori amb Salt però mai es va dur a terme.

I tampoc oblidaven el soroll de la canalla quan arribaven, sobretot el cap de setmana, aquelles bicicletes engalanades amb cistells per fer la berenada. Les vegades que els dos arbres havien jugat a qui trobava primer diferències entre les bicicletes de nens i la de nenes. Els nens, les portaven amb el quadre triangular mentre les nenes les portaven amb forma d’u oberta per facilitar el pedalar doncs sovint portaven faldilles.

Quina por que vam tenir amb l’incendi! Sort que ens van treure d’aquest lloc i ens van trasplantar al mig del poble! Quin ambient! Era un lloc magnífic! Però, buf! Més soroll! No podíem escoltar la música de l’aigua del riu ni el cant dels ocells!

Però si ho comparem amb ara, també era un paradís! No existien els cotxes! No era com ara! Només la família Rigau (adinerada) tenia un sis-cents vermell que era l’enveja de tot els veïns. La resta de gent, s’havia de conformar amb les velles bicicletes, algun més llest tenia motocicleta, però sobretot el que s’utilitzava més eren les cames. Amunt i avall trepitjant els camins de sorra. Quan es va inaugurar l’antic bus, tot va començar a canviar una miqueta! Ara, era possible anar a la ciutat amb menys temps!

Han passat els anys, ara estem en aquesta plaça plena de vailets jugant!.

Totes les èpoques han estat plenes de coses bones i dolentes però nosaltres hem sobreviscut.

Desprès d’haver repassat el passat, ara parlaven de futur, la gent aniria amb cotxes voladors?, tothom podria agafar un coet i viatjar a diferents planetes? La discussió seria llarga i els dos arbres decideixen deixar-la per l’endemà. Es van desitjar bona nit. Ja no quedava ningú jugant a la plaça, ni veïns parlant de les seves coses.

Demà seria un altre dia però nosaltres continuaríem parlant o bé del passat o bé del futur. Qui sap? Demà en parlarem.

La porta de les rialles: el joc i l’oci (escola El Veïnat)

La Rita al desembre se’n volia anar de vacances. Quan va sortir del dentista va veure un tren que es deia “Rita-express”, va pujar i li va portar a Salt en un tres i no res. Va baixar i va veure que era Salt, però fa 100 anys!!! El tren la va deixar a una fàbrica , era la fàbrica Coma Cros! Va entrar i com que hi havia molta roba es va adormir en unes teles de roba molt suaus.

L’endemà la Rita estava jugant a buscar tresors. Va trobar una nina de roba, era tan bonica que se la va quedar. Estava en una caixa d’or! La Rita se la va guardar. L’endemà dues nenes van veure a la Rita amb la nina i li van dir:

– La nina és nostre, Rita – van dir les nenes.

– Doncs… té – va dir la Rita.

– Gràcies! Adéu!!! – van dir les nenes alhora.

Però les nenes no deien la veritat. Aquelles nenes eren les mentideres del poble, però la Rita no ho sabia. Al dia següent les nenes van veure a la Rita molt trista.

– Què et passa Rita? – van dir les nenes.

– Que no tinc el tresor que vaig trobar! – cridava la Rita.

– La nina? – van preguntar les nenes.

– Sí, la nina – va respondre la Rita.

– Saps que aquesta nina té poders màgics? – van dir les nenes.

– No, no ho sabia, quins són? – va preguntar la Rita.

– El vestit de color verd, és el vestit de l’humor. Les sabates són un patinet màgic i si li pentines el cabell amb una pinta es posa dels color de la pinta, i la pell es transforma segons el continent on estigui. – van exclamar les nenes.

– Que bé!!! Me la podríeu donar? – va dir la Rita.

La nina tenia una cremallera amagada entre els cabells.

– Què és això? – van preguntar les nenes – És una cremallera! – van cridar.

– L’obrim a veure què tindrà a dins? – van preguntar les nenes. – Sí, va! l’obrim nosaltres!

A dins hi havia una carta que deia:

“Aquesta nina és de la Rita!”

Tresona.

Les nenes no van fer cas a la carta de la Tresona, i les nenes se la van emportar a casa seva. Quan se’n van anar a dormir la Tresona va anar a casa seva a treure-li la nina per no haver-li fet cas a la carta que havia fet, i li va portar a la Rita.

El país del fer i desfer: els oficis (escola La Farga)

En Lluís

És el sastre del poble i té una filla que es diu Mariama. Confecciona i inventa vestits per moltes persones del poble.

És un home molt rodonet i baix, acostuma a portar unes ulleres molt petites i graduades per poder enfilar bé l’agulla (tot i que últimament li fa la Mariama perquè li falla la vista). Comença a tenir els cabells blanquinosos i sempre que pot s’escapa a la cuina a menjar algun pastisset. A la Teresa, la seva dona, no li fa gaire gràcia i té por que s’engreixi encara més.

Tot i que ell volia ser pastisser (és un gran llaminer) va haver de fer primer d’aprenent i després de sastre per seguir el negoci familiar. El seu besavi ja era el sastre del poble, el seu avi i el seu pare també.

Té molts clients perquè té molta imaginació; quan era solter va estar vivint una temporada a París i això l’ha influït per confeccionar dissenys atrevits i moderns que solen agradar a la clientela.

Té molt bona relació amb la seva filla Mariama i juguen molt sovint a fer de dissenyadors. D’aquesta manera ell va transmetent el seu ofici a la seva filla i està molt content perquè la nena té idees molt originals i un gran talent.

La Mariama

La Mariama és una nena de 8 anys, molt maca i divertida. Té uns ulls verds brillants i és molt alta i prima. Té una llarga cabellera rossa i a vegades s’hi fa trenes molt boniques.

És filla del sastre del poble i té molta imaginació. Juga, somia i s’imagina confeccionant vestits per a totes les persones del poble; des dels més rics i que tenen més diners als més pobres. Ella faria vestits elegants i amb estampats de colors per a tots. Però sap que no ho podrà fer mai, perquè només els sastres són els encarregats de fer els vestits de disseny.

Sempre porta una cinta mètrica que li rodeja el coll de color groc i vestits molt bonics que pensa ella mateixa i que fan juntament amb els seus pares.

A la Mariama no li agrada gens posar-se el didal al dit, quan ha de cosir intenta no posar-se’l però sempre s’acaba punxant!

El cau de les màquines: les fàbriques (escola Mas Masó)

La Rita, només d’arribar a la fàbrica Coma Cros del passat, s’atabala i queda ben sorpresa: dones amunt i avall fent cara de pomes agres i de cansades, patrons vigilant el treball de les obreres, nens i nenes de no més de deu anys treballant sense descans als telers, sorolls eixordadors de les màquines… I el més sorprenent, sembla que ningú té temps per mirar-la i prestar-li uns instants d’atenció.

En veure la situació i l’ambient fred i distant, la Rita comença a buscar el guant pels telers i, com que no el troba per enlloc, decideix demanar ajuda a una nena que ha tret la vista del teler durant mil·lèsimes de segon i s’ha adonat de la presència de la Rita. La nena, que es diu Margarita, accedeix a ajudar la Rita ja que, precisament, acaba el seu torn de treball de dotze hores en deu minuts. Busquen i rebusquen per tots els racons de la fàbrica però no troben res. Al final, la Margarita explica a la Rita que la única opció que queda és demanar ajuda al patró de la zona, un home amb cara de pocs amics, mirada penetrant i grisa i que sembla que camina coix. Tanmateix, la Margarita dóna un bon consell a la Rita, anar molt amb compte perquè d’aquest patró s’expliquen històries que fan venir esgarrifances!!!!!!!!!

MOLTA SORT RITA!

La terra fantàstica: la pagesia (escola Pompeu Fabra)

La Rita viu a una ciutat molt freda i de vida de pagès no n’hi ha gaire. Què és el que més li cridaria l’atenció?

De segur que seria veure un hort, i poder observar dia a dia com creixen les plantes, hortalisses i verdures, i com canvia de colors, i plantes cada estació. També li cridaria molt l’atenció les que feien servir, els seus noms, les seves formes i sobretot, la seva gran utilitat. Segurament a la ciutat més freda del món no hi ha hortes com les que tenim a Salt,i les verdures que mengen allà deuen venir d’altres llocs llunyans, …

Què voldria fer de nou?

Pensem que voldria plantar algunes llavors i cuidar-les, veure-les créixer! Potser aniria a buscar planter a casa d’algun pagès, i ella mateixa amb aquestes eines de formes tan curioses fangaria, regaria,…….i al final, les provaria! Mmmmmm!

Té ganes de conèixer gent?

Sí, i tant! Sobretot el vell hortolà que li explicarà com ha de cuidar l’hort. En quins mesos ha de sembrar les llavors, i quines plantes són les idònies per a cada estació. També li ensenyarà a observar el cel i l’entorn, per saber quan convé plantar o no .I la seva muller,que feia una sopa barrejada molt calentona ,de 21 bull que escalfava la panxona i li feia tornar a recuperar les forces

Ah!I els nens i nenes que a l’estiu s’anaven a banyar vora el riu, i triaven pedretes planes per fer-les saltironar per damunt l’aigua!!

Hi ha personatges que puguin posar-li problemes? O que vulguin ajudar-la?

Sí, potser algun lladregot de cols i bròquils, que li trencaria la tanca de l’hort cada vegada que tingués ganes de menjar-ne…O potser, l’home del sac, que abans sempre n’hi havia algun pel carrer, i deien que s’emportava els nens i nenes entremaliats!

Però si de debò tingués problemes , nosaltres feríem el possible per anar a ajudar-la! Ara que sempre n’hi ha de bona gent, de segur que, els hortolans, li trobarien un lloc per amagar-la, potser en un rebost, en un amagatall sota l’escala….. o fins i tot, en la barraqueta de l’hort!

I el guant? On s’ha ficat?

Potser se’l va deixar vora la sèquia Monar, però si corria per tot Salt , i no sap on , podria ser en qualsevol lloc…I si estigués a l’edifici de Les Bernardes, ben amunt, dalt de la torre, o bé, en la sala , al costat esquerre de la capella (sala d’actes) on era l’antic cementiri de les monges? … I si fos al safareig de les dones , potser hi anava a rentar ? I si fos a l’hort? Potser hi va quedar plantat com una albergínia , i la Rita no el veia ?

En quins embolics es pot ficar a pagès?

Que els pagesos li demanin ajuda i no en sàpiga prou.
Que es posi a fangar a l’hort , i quedi coberta de fang fins al coll…
Que alguns personatges no la creguin si els explica que en l’actualitat, moltes de les feines que fan, estan molt més mecanitzades, que hi ha tractors, multicultors, i que alguns dels animals que per a ells eren imprescindibles, ara ja no ho són ….

El mapa del tresor: els carrers, el municipi… (escola Vilagran)

Ara, penseu com si fóssiu la Rita que trepitja per primera vegada el Salt del passat.

On la duríeu? Què voldríeu que veiés? On podria viure aventures?

A la Riba del Ter, a la Comacros, Església de Sant Cugat, a la Pastisseria Margenat, a l’Estació del Tren d’Olot. Podríem jugar als camps, remullar-nos a la sèquia Monar, a la Plaça del teatre.

On s’amagaria el guant?

A la massa d’un pastís del senyor Margenat, a l’estany de la Plaça del teatre, a la guarderia de la Gassol, a la fàbrica Comacros (barrejat amb les teles), sota un banc de l’església de sant Cugat.

Hi fa fred?

Fa més o menys el mateix clima que ara, potser un pelet més de fred.

Amb qui toparia per aquests carrers?

Amb un cisteller, amb el Senyor Margenat,amb el Miquel (personatge de la història que ens vam inventar que feia pudor de sardina i que es treballador de la fàbrica i espia)

La casa dels llibres xerraires: l’escola (escola Dominiques)

Un dia la Rita, va anar a la biblioteca de la seva ciutat, “LA CIUTAT MÉS FREDA DEL MÓN”, a llegir i de passada buscar informació que necessitava per a l’escola. Buscant, buscant, per entre els llibres, va sentir una veu i unes rialles i va començar a investigar d’on venia aquell xivarri … Va obrir aquell llibre que…, i li van sortir uns ulls, una boca i… unes mans que la van agafar molt fort i la van absorbir!

La Rita es va despertar al mig d’una classe, però no era l’any 2012. Era just 102 anys enrere.

Tots els nens la van mirar molt estranyats i el mestre, molt enfadat, li va ordenar que se n’anés a la classe de les nenes.

Molt espantada va seguir el mestre, que la va acompanyar a l’altra punta de l’escola.

Un cop asseguda i mentre observava tots els racons i objectes d’aquella classe, va sentir una veu que deia: -Em pots collir, siusplau?!

Ella, estranyada, va mirar a terra, va collir un llibre, que era l’única cosa que hi havia i ho va explicar a les companyes que tenia al costat. La Remei i l’Enriqueta, que així es deien, van dir que elles no havien sentit res i que era impossible que un llibre parlés. Van tapar el tinter, van endreçar totes les seves coses i se’n van anar al pati a saltar a corda.

La Rita es va quedar amb un pam de nas i va començar a fullejar el llibre tota intrigada.

De cop i volta, va sentir una veueta molt dolça que li deia: -Ja que m’has ajudat, et concedeixo un desig.

La nostra estimada amiga li va demanar si li podia portar el seu guant perdut …

Aconseguirà la Rita el seu guant?

El territori de les mil diferències: la vida quotidiana (escola Silvestre Santaló)

Què trobarà de diferent la Rita de la vida del passat? S’aclarirà? Es divertirà? S’atabalarà? Què podria fer que provoqués alguna aventura? Amb qui podria xerrar i fer amistat? Quins personatges us podeu empescar? I el guant? On podria haver anat a parar?

Vaig viatjar al passat i vaig veure-ho tot molt diferent. Mirava i mirava objectes i paisatges que eren coneguts però que estaven canviats. No hi havia tants pisos, ni tantes carreteres i no hi havia cotxes!

Després d’una estona d’observar-ho tot vaig voler investigar la desaparició del guant. Estava molt nerviós perquè hi havia moltes persones estranyes per mi i feien coses rares. Tot i això em vaig decidir a parlar amb algunes persones de la desaparició del guant i la investigació es va fer cada vegada més emocionant.

Em vaig fer amic d’un nen, en Juan, que tenia uns 7 o 8 anys i que era molt rialler i badoc. La mare del nen, tot carregant un cabàs de carbó per la cuina, ens va dir que ella sí que havia vist el guant. Li varem preguntar a on i ens va respondre que l’havia vist al riu. Em va indicar el lloc i el meu amic i jo varem començar un recerca. En Juan es despistava molt però m’agradava la seva companyia. De sobte, tots dos el varem veure però no el podíem agafar, la corrent d’aigua era massa ràpida. Tot d’un plegat, va desaparèixer!!