Tots els personatges

L’orquídea abellera

L’orquídia abellera és un personatge multicolor i màgic. És màgic perquè pot ser flor i abella per separat, segons li convingui. Viu al Pla dels Socs. Li agrada viure-hi perquè és un lloc tranquil i amb molta vegetació, però vol conèixer món, especialment Salt: les seves places, monuments, carrers… i també, és clar, la seva gent!

Resulta que l’orquídia va néixer flor, però un dia uns científics la van agafar, la van fusionar amb una abella i la van tornar a plantar al seu lloc. El seu cos va agafar la forma que té ara. D’aquí li ve el nom d’orquídia abellera. Des de llavors té por que la tornin a agafar per experimentar amb ella. Ja li agrada ser tal com és!

Un dia es va adonar que la part que era abella es podia moure i desenganxar-se de la flor. Podia volar i, quan tornava, s’acoblava a la flor. Va ser quan va començar a desitjar conèixer món.

No va mai a cap rusc, ni fa mel. S’alimenta del nèctar d’ella mateixa quan està acoblada. Té moltes abelles amigues i ningú no sap res de la seva màgia. Quan és abella, les seves millors amigues són les plantes i quan és flor, les seves millors amigues són les abelles. A part d’amics, també té enemics. Quan és planta, els seus enemics són els animals herbívors i quan és abella, els humans.

Té por que els humans la trepitgin i l’agafin per experimentar amb ella. També li fa por d’extingir-se si convertissin boscos i prats en camps de conreu.

És multicolor perquè quan està contenta i les coses li surten bé és de colors alegres que van canviant segons la intensitat de la llum del dia (sol, núvol, mig núvol…) i quan està trista o enfadada, és de colors foscos i apagats.

El seu somni és viure en un lloc on tothom s’ajudi.

La fa especial el fet de poder-se transformar quan li interessa.

Ishi, un gos alt i ros

L’Ishi és un gos alt i ros amb el pèl curt i suau. Tothom el troba preciós i tothom el vol acariciar en passar per davant les hortes que ell vigila. Viu allà mateix, dins una caseta de fusta que van fer-li els seus estimats amos, Josep i Alícia. Quan ells treballen l’hort, el deixen jugar sol, o bé permeten que el passegin algunes persones si els ho han demanat amablement. De fet, un nen anomenat Adama el passeja de tant en tant fins al Pla dels Socs, i juga amb ell una estona. Després el torna a les seves hortes perquè continuï amb la seva tasca. És aleshores quan un gat emprenyador i atrevi es riu d’ell perquè torna a estar tancat. Li passa per davant presumint de la seva llibertat, mentre el gos el borda enèrgicament.

A vegades passeja una gosseta de camí cap al Pla dels Socs amb la seva propietària, Flora. El cor li fa un tomb, perquè n’està profundament enamorat i per això faria qualsevol cosa per ella. D’altra banda, quan està sol, en silenci, sent alguns sorolls que el fan pensar en serps i s’espanta. Llavors s’amaga darrere la cabana on els seus amos guarden les eines de l’hort.

Malauradament va néixer amb una afecció pulmonar. Quan el nostre personatge corre molta estona, els mocs li baixen al pit i això li impedeix continuar corrent, tot i que és rapidíssim, tant com un guepard. És un bon gos i sempre ajuda tothm en tot el que pot.

Lila, l’aloja

Les aloges del riu Ter tenen com a missió ajudar els animals i les plantes de les ribes del Ter, sobretot les espècies que estan en perill d’extinció. Tenen mania a les espècies invasores: la canya americana, el cranc de riu americà, la tortuga de Florida…

Si les haguéssim de definir amb dos adjectius,serien: diminutes i valentes.

Les nostres aloges viuen entre les algues que hi ha al fons del Ter, perquè sovint fan festes sota l’aigua amb els seus amics i amigues del riu: peixos, crancs autòctons, llúdrigues, sabaters, capgrossos… Són ésser tan bons que no tenen enemics, senzillament només tenen mania a algunes espècies invasores.

El somni de les nostres aloges és que els animals i les plantes del riu Ter puguin viure en pau i harmonia.

L’aloja més atrevida es diu Lila, perquè cada dia al matí, quan es desperta, es posa la roba de color lila. La nostra protagonista té els ulls blaus i estirats, el cabell llarg i ros, el nas xato i les orelles punxegudes. Té dos poders màgics: pot mirar a través de les coses, i així pot identificar les espècies invasores des de sota l’aigua, i es pot fer invisible per poder actuar sense que ningú no la vegi.

No té por de res ni de ningú perquè confia en tots els éssers vius.

El pomer bord

El pomer bord és un personatge savi i molt vell. Viu camí del riu Ter, a tocar d’un rec que porta aigua als horts. Li agrada viure allà perquè mai no li falta aigua. Si és tan savi és perquè ha vist molts animals i moltes persones que passen per aquell camí.

Antigament les seves pomes eren ,però es van tornar bordes perquè l’aigua del rec estava contaminada. Li agradaria poder tornar a fer pomes comestibles per poder alimentar els animals de la zona. Intenta trobar poders màgics per aconseguir-ho, potser l’ajudarà la llum del sol, els animals, l’aigua neta, les seves noves flors…

Com tots els pomers, no és un arbre gaire gran, el seu tronc no és gaire gruixut i té moltes branques primetes. Les seves arrels són llargues, gruixudes i no estan gaire enterrades.

Mira a través de dos forats que té en el tronc, menja a través de les arrels, respira a través de les fulles i toca amb les branques sobretot els dies que fa vent.

Li encanta ballar al ritme de la tramuntana.

En el pomer s’hi amaguen molts caus de diferents insectes com ara formigues, cucs, erugues…

El que més el va ferir fa molts anys va ser la contaminació del rec per culpa de les deixalles que hi tiraven els humans. Però també és veritat que hi ha un grup de persones que intenten recuperar tota la zona de les deveses, per això torna a tenir esperances de recuperar les pomes bones i de poder alimentar als animals.

La Fada Pixallits

La fada “Pixallits” viu a les deveses de Salt. La veiem quan s’acosta la primavera i fins a la tardor. La fada és baixeta i primeta., té la cara arrodonida, els cabells d’un groc molt intens, i porta una corona de flors naturals. Duu uns guants fets de fulles i amb la mà aguanta un trosset de canya de bambú, que és la seva vareta màgica.

A la primavera i a l’estiu va vestida amb un vestit verd i porta unes sabates d’un verd marronós.

A la tardor ja és una mica velleta i no té tanta força per fer màgia. Per això es vesteix amb un vestit marró i els seus cabells es converteixen en uns plomalls blancs molt sedosos.

És simpàtica, amable i molt viva, perquè a vegades, quan ha d’anar a veure els horts, s’enfila a l’esquena dels pardals i de les orenetes i els fa pessigolles. També quan juga amb les marietes i les papallones, la fada vola molt alt i s’amaga a dalt d’un arbre i no la troben.

Viu amagadeta al mig de les herbes dels camins i al Pla dels Socs. Li agrada parar el sol, banyar-se quan plou i escoltar els refilets dels ocells.

També li agrada molt l’arc de Sant Martí perquè té tots els colors i és molt alegre. Li dóna la força per tenir sempre el seu poder i la màgia a punt.

Els seus amics són les papallones, les marietes, les margarides, els pardals i les orenetes.

Els seus enemics són els cotxes i les motos, perquè li tiren pols i pedretes. No li agraden gens els gossos, perquè l’embruten de caca i pipí. A vegades s’enfada amb la gent que la trepitja i li llença brossa i la cendra dels cigarrets.

El seu somni és que tots els hortolans siguin amics i que tota la gent de Salt pugui menjar moltes verdures i fruites. Vol que els saltencs facin servir les plantes medicinals per estar sans i que estimin molt la natura. A la tardor vola amb el seu plomall i vigila totes les places per veure els nens i les nenes, i és feliç quan surt l’arc de Sant Martí.

A la primavera i a l’estiu, amb el seu poder més fort, fa que totes les verdures de les hortes de Salt tinguin moltes vitamines, calci, ferro i potassi. També fa que els pagesos i els que es passegen pels horts estiguin sans.

A la tardor, aprofita el vent i alguna persona que la bufa per volar per les places i tirar-hi moltes vitamines per als nens i les nenes i per a tota la gent de Salt, perquè no es constipin.

A l’hivern no té feina, perquè a les hortes hi ha poques verdures i als carrers i places tampoc no hi ha gaire gent. Té molta fred, perquè s’ha quedat sense cabells, i s’amaga amb les marietes i les papallones. Aprofita els mesos freds per recuperar-se i agafar força per tenir el poder molt fort a la primavera següent.

Angry Hungry, la garsa

Angry Hungry és una garsa malcarada, carnívora i perillosa. Viu en un niu que hi ha en un dels arbres del Pla dels Socs, un bosc que fa molts anys deien que era encantat, i li agrada caçar diferents tipus de preses. És un ocell molt dominant i té moltes amigues garses que l’ajuden a aconseguir tot el que vol. Però per contra, té dos enemics, els humans caçadors i una àguila que de tant en tant li fa la guitza: la persegueix, l’ataca i intenta cruspir-se-la, conscient de la seva força.

És una garsa molt ambiciosa i pretén demostrar que és la millor garsa caçadora de tots els temps. De fet, algunes característiques la diferencien de la resta de les garses, i és que sol caçar amb el mateix mètode que les àguiles. Durant una baralla amb l’àguila enemiga, va perdre una urpa de la pota esquerra. Però tot i els perills que l’envolten, vol seguir vivint en el bosc encantat del Pla dels Socs.

Blanquet, l’esplugabous

El nostre esplugabous es diu Blanquet, perquè és blanc i bonic. És un esplugabous diferent dels altres, perquè sap nedar però no sap volar. Viu a les deveses de Salt. Li agrada viure-hi perquè és un lloc on hi ha molta vegetació i hi toca el sol. Com que no sap volar, menja diferents plantes aromàtiques i remeieres que es troben prop del riu: arç blanc, ortiga i llúpol. A vegades té molta sort i també troba orquídies: mosques grosses i abellera catalana. Com que neda, menja peixos de riu. Els que més li agrada són les carpes. Per caçar-les, les punxa amb el seu bec i les deixa a terra per poder-se-les menjar a poc a poc.

A més, li encanta explorar i descobrir coses del riu Ter amb els seus amics. En Blanquet és amic d’una libèl•lula nerviosa de ratlles negres i grogues que es diu Nogret i d’una oreneta molt intel•ligent. No té cap enemic perquè és bo, estima i ajuda a tots els animals. Cada dia, quan descansa entre els matolls, pensa que li agradaria saber volar per poder explorar millor tot el poble de Salt.

No viu al riu tot l’any. Quan ve l’hivern i la seva amiga oreneta se’n va a terres més càlides i la Nogret també se’n va a València, en Blanquet hiverna fins la primavera en un forat sota terra entremig dels matolls. És en aquell moment que menja cucs de terra que agafa amb el bec.

El problema que té és que no sap volar i li fa molta por de sortir de les deveses de Salt i entrar al poble caminant, ja que trobaria moltes persones, cotxes, edificis… Sí, li agradaria visitar Salt, perquè està cansat d’estar sempre a les deveses, però no s’hi atreveix.

Cloe, la fada

La Cloe és una fada, una fada d’aigua i una fada de bosc alhora. La nostra fada és un esperit lliure de la naturalesa, pot viure a l’aigua i enmig del bosc. De dia viu a l’aigua dolça del riu Ter. Els seus petits torrents, els s

altants d’aigua, els gorgs, les deus i les fonts són els seus espais preferits.

Des de petita ha recorregut el seu curs, que coneix i estima amb bogeria. De nit li agrada ballar a la llum de la lluna i córrer i saltar enmig de les hortes i les deveses de Salt. Aleshores es converteix en una fada del bosc. Li agrada molt cantar quan la lluna ja s’ha enfilat al cel i les seves cantarelles es poden confondre amb

el fregadís de les fulles quan el vent les mou.

Tan bon punt va néixer li van posar el nom de Cloe. És menudeta, de gran bellesa i bon cor. Té els ulls verd maragda i una llarga cabellera d’un to lilós que li acaricia els peus.

Sembla una noia, però no ho és; pot aparèixer i desaparèixer en un moment. Va vestida amb pètals de flors i amb teles de color blau, verd,

rosa, lila o daurat. És encara molt jove però el pas del temps no la fa envellir, ens sembla que pot arribar a viure més de mil anys.

La nostra fada és alada, com una papallona. Les seves ales són grogues i ataronjades i desprenen una pols màgica. Aquesta pols aconsegueix fer embogir qualsevol persona que la rebi, atrau l’amor i el pensament.

Això és el que li va passar, al nostre segon personatge, en Tonet. En Tonet era un noi del poble que li agradava passejar per les hortes, les deveses i els aiguadeixos del riu ter. Un dia se li va fer tard i quan ja fosquejava va sentir un murmuri lleu i dolç. Es va amagar darrere un canyissar i va veure passar la criatura més bella que mai havia vist. Era menudeta, delicada, i voleiava entre els arbres i l’herba amb gran agilitat tot dansant encisadora. En Tonet va quedat seduït per la seva bellesa, va perdre la seva personalitat i, no se sap com, es va convertir en un personatge fantàstic: un drac, en Dragosaure.

Mai no ha estat salvatge ni despietat. Durant molts anys ha custodiat el nostre gran tresor: l’espai natural de Salt i les fades que hi viuen.

Pic-Poc, el picot verd

Pic-Poc és un ocell, el picot (o pigot) verd. En Pic-Poc és valent i simpàtic. Té el seu niu en una pomera del Pla dels Socs. Aquesta pomera és molt alta i amb un tronc molt gruixut, té pomes tot l’any. En Pic.Poc és molt amic dels arbres, perquè li deixen fer el niu al seu tronc. Els seus enemics són els escarabats que s’enfilen pel tronc de la pomera, es fiquen al seu niu i el molesten quan dorm. Té dos poders especials, un és poder comunicar-se amb els humans i saber el que pensen i l’altre és augmentar i disminuir de mida.

El problema que té actualment és que quan vola no controla gaire la velocitat i xoca amb tot el que troba davant seu, fins i tot de vegades queda clavat amb el bec a terra. Els avions tan grans que passen per damunt de Salt li fan molta por, perquè l’espanten amb el soroll. Ah, i té un somni, li agradaria convertir-se en humà per poder nedar pel riu Ter!

En Pic-poc no sap què són els avions, ell es pensa que són ocells gegants i monstruosos.

Quan era petit, la seva mare el va ensenyar a volar. Li va costar molt, però ella l’animava, i així en va anar aprenent. Ara està sol, la troba molt a faltar i no la recorda gaire.

En Pic-poc menja formigues, mosques, mosquits i altres insectes; escarabats no, no li agraden gens, li fan fàstic. Li passa com a les persones, que hi ha coses de menjar que no ens agraden gens i d’altres que ens encanten. A en Pic-poc no li agraden els escarabats.

En Pic-Poc ara vola poquet, s’estima més saltar per terra o pels troncs dels arbres. Quan ha de volar, vola ràpidament, però a poca alçada, per això xoca amb els arbres o amb el terra…

El dragó blauet
El dragó blauet és un animal intrèpid, mig dragó mig blauet (ocell). Viu entre el matolls de les ribes del Ter.

Té el cap de dragó i el cos d’ocell, de color blau i taronja. Té bec, cua i una pota de blauet i una altra de rèptil. Per moure’s fa servir les ales i les potes. Els seus ulls són grans i blaus.

Els follets de les deveses van crear aquest animal. Els follets viuen dins un arbre molt gran que està amagat. És el lloc on els follets fan experiments per ajudar a protegir el Ter i el seu voltant. Van decidir donar el poder de la telepatia a en Pic-Poc per així aconseguir que els humans tractessin bé el riu i el seu entorn.

Gràcies al seu aspecte té amics rèptils i amics ocells. A part dels dragons i els blauets, s’estima molt els llangardaixos, les salamandres, les garses i les orenetes.

El seu somni es veure el riu sense brutícia perquè tots els seus amics s’hi puguin banyar i hi puguin beure sense cap perill. Sempre vigila el riu i la riba perquè els humans no el malmetin.

Amb el poder de la telepatia aconsegueix enviar a través del pensament bones intencions a tothom que visita les deveses, perquè el que més li agrada en el món es conviure amb tots els éssers vius i sobrevolar el Ter.

En Bombet

En Bombet és un geni. En Bombet és un nen d’onze anys, a qui li agrada molt rondar per les hortes, les deveses i el Pla dels Socs de Salt.

En Bombet és molt i molt petit i sol anar vestit amb robes de molts colors. És una mica entremaliat, burleta i molt juganer, sabeu?, i li agrada molt fer trapelleries. A vegades de bon matí, o a mitja tarda, quan el sol es pon, fa algunes bromes als animals del Pla dels Socs, també a les plantes, però tots l’estimen molt perquè el coneixen des que era petit. En Bombet estima molt tota la zona natural de Salt, aprecia totes les plantes que hi neixen, les silvestres i les conreades pels homes i les dones. En Bombet té bons amics, com l’ànec collverd que es diu Llumí, i la Sargantana Tana. També té una altra amiga, una llúdriga juganera, la Caterineta. Com que ella viu a les aigües del riu Ter, sempre juguen a prop del riu. També hi ha un altre amic molt especial, el Borinot Jaumet, que sempre surt a fer el volt quan el sol ja és ben enfilat a l’horitzó, perquè diu que al matí fa massa fresca.

En Bombet també és molt trempat i feiner, és un amant de l’ordre i l’endreça. Una dia algú va entrar a la seva cabana i hi va deixar unes petjades molt sospitoses. En Bombet s’ha construït una cabana de troncs i fulles en una de les zones més boniques del nostre municipi: el Pla dels Socs.

No només els bruixots tenen la capacitat de realitzar fórmules màgiques i encanteris, en Bombet també. En Bombet té una vareta màgica multicolor. Amb ella pot fer màgia i comunicar-se amb les plantes amb alguns animals.

Llumí, l’ànec coll verd

En Llumí és un ànec collverd, forçut i divertit. El seu coll brilla d’una manera espectacular. Viu en una illa lluny de Salt, i li agrada molt viure-hi, perquè és molt golafre i allà hi ha molta fruita tropical per anar menjat.

En Llumí té un objecte que l’ajuda, un rellotge que pot utilitzar quan necessita fer viatges a través de l’espai, una herència del seu avi.

Salvar la gent el fa sentir orgullós de la seva feina, té molt bon cor. En algunes missions ha salvat molta gent, és la seva feina, el fa estar content i orgullós. Si hi ha una persona en perill, el seu coll verd brillant fa pampallugues, i el rellotge el transporta al lloc on és la persona.

Té un gran enemic, l’elefant Fanot, que no li fa por, però amb qui sovint discuteix. De jove, en Fanot era un nedador olímpic. En sap molt, de nedar, neda molt de pressa, té un cos escultural, és molt guapo i sempre porta perfum a la seva butxaca.

A en Llumí, allò que més li agrada del món és la seva xicota, Llumina, de qui està completament enamorat. Li diu Llina.

L’última trapelleria que ha fet en Fanot ha estat segrestar la Llina i portar-la cap a Salt tot nedant. L’ha lligada a sota la passarel•la de l’embarcador del riu Ter.

El seu gran somni és ser el més ric del món, perquè té un gran problema: ha de pagar una factura! La factura del telèfon, ja que l’utilitza moltíssim per parlar amb la seva xicota. Ara, sort en té del telèfon, perquè com que ella és lluny de l’illa, així es poden comunicar.

La sargantana Tana Espieta

La Tana és una sargantana especial. És de mida mitjana i d’un color verd marronós, amb una cua llarguíssima que mou de manera nerviosa. Porta un gran tupè sempre molt ben pentinat. Té uns ulls molt grans, rodons i desperts, amb unes pestanyes llarguíssimes. De galtes rosades i llavis molt vermells, sempre va molt ben arreglada, perquè és molt presumida. Les seves potes són curtes i ràpides i acaben amb unes ungles llargues de color fúcsia. Gràcies a elles escala per on vol.

És alegre, simpàtica i amable, però, alerta!, no ens deixem embolicar! És falsa, interessada, mentidera i malcarada, i ho fa tot per aconseguir el que vol. Molt llesta i tafanera, i també valenta.

Li agrada prendre el sol i amagar-se pels forats de la paret de pedra de la cabana on viu, al Pla dels Socs. Odia despentinar-se el tupè i li fa pànic caure al riu, per això mai no s’hi acosta. No té amics, però li agradaria tenir-ne, i somia volar com un ocell.

Abans la Tana vivia en una casa de Salt que tenia jardí. Un dia, com que és tan tafanera, va voler mirar què hi havia dins del forat d’un arbre ple de resina, i va quedar amb el cap ben empastifat. Quan va sortir del forat va xocar amb un gat negre que passava per allà i li van quedar tot de pèls enganxats al cap com si tingués cabellera. Com que li agrada molt el rock, en lloc de mirar de treure-se’ls, se’ls pentina amb un tupè, com l’Elvis.

La senyora de la casa on vivia sempre anava moooooolt maquillada. Com que li agradva molt aquella senyora, la va copiar. Un dia, tipa de l’estrès de la ciutat, li va agafar el maquillatge i va anar a viure al Pla dels Socs per estar més tranquil•la.

Havia sigut molt amiga d’una oreneta, però es van enfadar perquè l’oreneta es va cansar que sempre li tafanegés les seves coses. La gota que va fer vessar el vas va ser que l’oreneta va descobrir que la Tana estava pensant un pla per treure-li les ales i poder volar com un ocell. A la Tana li agradaria molt tenir amics però li costa fer-ne, perquè en el fons és molt tímida i té por de no agradar.

Boira, la llúdriga de pedra del pla dels Socs

La Boira és una llúdriga que viu al Pla dels Socs. Li agrada perquè hi toca el sol i pot veure els nens i les nenes quan juguen, la gent que va a fer-hi berenades, a passejar gossos…

Té uns bigotis llargs que li serveixen per detectar els peixos quan l’aigua del riu baixa tèrbola , unes potes curtes i una cua llarga i juganera.

És poruga, tímida, també simpàtica amb segons qui. Li agrada passar desapercebuda. Té un poder màgic: es converteix en pedra quan hi ha gent sorollosa a prop seu. En canvi pot parlar amb els que van a llegir sota un arbre o a passejar-hi tranquil•lament.

Abans de venir a viure a Salt havia viatjat a molts països, on va aprendre a parlar i escriure en molts idiomes. Es per això que quan veu persones que llegeixen al Pla dels Socs s’hi posa al costat i comparteixen les lectures. Els seus amics són les canyes de bambú, la granota del Pla dels Socs i les seves tres cosines llúdrigues que viuen a la Plaça de la Vila.

Aquestes tres llúdrigues són de pedra i les va esculpir un artista saltenc que es diu Lluís Mateu. Només es poden moure quan la Boira , de nit, les va a visitar.

El somni de la Boira és viatjar pel riu Ter amb les seves cosines i els seus amics. Està molt contenta quan l’aigua baixa neta i la gent respecta el paratge on viu. Té molta por dels caçadors.

Ens agradaria molt que vingués de visita a l’escola, per passar una estona amb ella, per compartir vivències, històries, anècdotes… i per fer-nos amics. Ella ja ens coneix, perquè sovint anem al Pla dels Socs a jugar, a berenar… però com que fem molt de soroll, es transforma en pedra.