Estirar el fil

Hola!

Torno a ser la Rita i avui us escric per dir-vos que em feu molta enveja. A la meva escola no fem res tan emocionant com el que feu vosaltres. Cada dia em llevo i el primer que faig, després de calçar-me les sabatilles folrades de llana que em va regalar l’avi Enric, és consultar la pàgina del Cove de les paraules per veure si hi ha penjada alguna fitxa nova. I n’hi ha!

M’he llegit la fitxa que ha fet l’escola Mas Masó en la que parla del mas Mota, la trobareu  aquí i he tingut un ensurt quan he descobert que s’havien convertit en fantasmes. Però que el gos els havia descobert.  I que uns nens s’havien espantat i havien estat a punt de no poder tornar al present! Buf, quins nervis. També m’ha agradat molt la descripció del mas, del seu entorn. Ah, i la descripció del gos «jove i fidel». I m’he quedat parada en llegir  paraules com «escorcollar», «golfes» i «palplantat».

L’escola Pompeu Fabra ha parlat de Les Bernardes. Trobareu la fitxa aquí. M’ha resultat molt fàcil imaginar-me com és l’edifici ara, perquè n’han fet una descripció molt ben feta, amb molts detalls. Igual que la descripció dels vestits dels personatges de la història del salt al passat. M’ha fet pena el pobre pagès, sort que tot acaba bé. I he rigut imaginant-me la disfressa que s’han empescat per ajudar a saber què volia el pobre home. I mireu, mireu quines paraules: casulla, entreveure, esparracada i agutzil. Quina feinada!

Ja només em falta per llegir el mas Llorenç, la Coma Cros i la Farga. Me’n moro de ganes!

Mentrestant amb l’Anna, us volem proposar un petit joc, per anar fent boca. Aviat haureu d’endinsar-vos en la Ruta de viatge, i sé que l’Anna us ha demanat que us aneu imaginant personatges. Així que podem anar fent estiraments i petits exercicis gimnàstics d’imaginació, per ara agafant forma física. Pel que he llegit a les vostres històries del salt al passat, no us costarà gens ni mica! Però l’Anna, que de tant en tant visita escoles per parlar dels seus contes, diu que hi ha nens i nenes que es pensen que no tenen imaginació, i vol demostrar-vos que d’imaginació en tenim tots. I que el joc, a més de divertir-vos, també és un truc per inventar-se personatges.

El joc és el següent: escriviu a 5 paperets el nom de 5 objectes, noms, oficis, animals, etc. Després escriviu a 5 paperets diferents 5 adjectius. I finalment escriviu a 5 paperets de color diferents 5 adjectius més. Llavors heu d’agafar un paperet amb un nom de personatge i 1 paperet amb un adjectiu d’un color i 1 paperet d’adjectiu d’un altre color. Mireu, jo ho he fet i m’ha sortit això:

Un ratolí escalador i afamegat
Una calaixera xerraire i fredolica
Una fornera endevina i dolça
Un marquès tafaner i tossut
Una pomera gegant i misteriosa

L’Anna diu que només llegint aquesta llista ja li vénen ganes d’escriure i inventar històries! I té raó. Una vegada l’Anna em va explicar que hi ha contes que quan els escriu, al principi, en saps poca cosa, només el començament, o una idea del que passarà, o el nom d’un personatge. I que, com si la història fos un cabdell de llana, el que fa és anar estirant el fil fins fer-ne un jersei… el conte!

I sí, perquè aquesta llista podrien ser uns fils fantàstics per teixir uns jerseis-contes genials, d’aquells que abriguen de debò.

Soles de sabates gastades

Hola Nenes i nens de Salt,

 ja us va explicar la Rita la setmana passada que aquestes cartes us les escriuríem una setmana la Rita i una setmana jo. I aquesta em toca a mi. En tenia moltes ganes perquè friso per explicar-vos coses del meu ofici.

Sé que molts de vosaltres encara esteu enllestint les visites als edificis de Salt. És una bona experiència d’escriptors. Sí, d’escriptors. Molta gent creu que escriure es fa assegut, gastant cul a la cadira i no sempre és així. O ho és, però abans hi ha hagut una feina gastant soles de sabates visitant llocs, o xerrant amb la gent que en sap, o llegint o mirant documents que ens ensenyen coses que després ens serviran per escriure la història.

 Jo visc lluny de Salt. No tant com la Rita, però una mica. I vosaltres sou els meus investigadors! Sense vosaltres no podrem escriure el conte conjunt i la Rita no podrà recuperar el guant màgic. Ningú com els nens i nenes de Salt per explicar com era el Salt de fa tants anys. Per això us animo a PENJAR LES FITXES QUE FALTEN DE LES VISITES ALS EDIFICIS. Tinc tanta curiositat per saber com és i com era el mas Llorenç, el mas Mota, la Coma Cros, la Farga i les Bernardes. Segur que heu fet una feina fantàstica i que heu deixat anar la imaginació, com qui es deixa anar la cua i en cau una mata de cabells llarga fins als peus.

 Aquesta setmana l’escola Silvestre Santaló ha penjat la seva investigació sobre l’hospital, la trobareu aquí. L’han escrit la Daniela i el Mohamed en representació de tots els nens i nenes de 4t de l’escola. M’ha agradat molt la llista d’observacions que han escrit al principi, amb comentaris explicant que abans l’hospital feia por i ara no. I també la història d’aquella visita al metge amb terratrèmol inclòs. I les paraules «encantador», «ruïnós» i els adjectius «vell-bell».

 Quan vaig escriure la història de la Rita Fredolica jo també em vaig documentar. Vaig parlar molt amb la Rita. Vaig investigar com era viure en una ciutat tan freda. Hi ha detalls en els que no hi havia ni pensat. Com ara que, quan fa tant de fred, les mans s’enganxen als poms de les portes. Després vaig haver de fer una feina que s’assembla a la que fan els actors, que s’imaginen que són persones que no són. Va ser a l’hora d’explicar com la Rita se sentia incompresa i la murga de ser de les poques persones fredoliques a la Ciutat més Freda del Món.

 Quan escrivim el conte conjunt haurem de fer el mateix. Haurem de pensar com era viure en un poble sense cotxes, sense fum, sense tele ni internet, en la que els nens, molts, treballaven i alguns no anaven a escola. Un món en el que la gent tenia un parell de sabates i para de comptar. Haurem d’endinsar-nos en el túnel del temps.

 És per això que ens va tant bé llegir les fitxes de les visites que heu fet. I que ens anirà encara millor llegir les vostres investigacions sobre els entorns. A més, heu de saber que EL CAPÍTOL DEL CONTE QUE ESCRIURÀ CADA ESCOLA PASSARÀ EN L’ENTORN QUE L’ESCOLA HAURÀ TREBALLAT. La investigació tindrà el seu fruit en forma d’aventura escrita.

 Ai, quines ganes de llegir i quines ganes d’escriure!

Petons barcelonins de part meva i petons refrigerats de part de la Rita

Anna Manso

Feliç 2012!

Hola!

En primer lloc feliç 2012! Sí, sí FELIÇ! Hi ha crisi (també ha arribat a la Ciutat Més Freda del Món), els grans van amunt i avall amb el front encongit i les celles corrugades de preocupació, però també hi ha un munt de coses bones. Per exemple, aquest bloc, i vosaltres i tota la feina que feu, i els mestres i la gent que treballa a la biblioteca. Una molt bona feina. Que ningú ens digui que no podem celebrar que ha començat un nou any!

L’Anna Manso pensa el mateix que jo, i diu que espera que tots hàgiu entrat al nou any amb molta energia perquè hem de fer un munt de coses plegats. L’Anna i jo parlem sovint i em sembla que de tant en tant deixaré que també escrigui alguna d’aquestes cartes que penjarem al bloc. No vull ser una acaparadora! He, he, he. Però avui em toca a mi, així que continuo.

M’he llegit les fitxes que han fet les escoles GEGANT DEL REC, COL·LEGI VILAGRAN i L’ESCOLA MARE DE DÉU DEL ROSER, explicant les visites als edificis. Les podeu consultar aquí i us he de dir que m’he quedat bocabadada, sorpresa, encantada. Quina feinada! I quina imaginació! Totes tres escoles han fet una descripció acurada dels edificis i després han imaginat una petita aventura de la classe al Salt del passat. Valen molt la pena. Hi ha un sabotejador que fa olor de sardines, hi ha un noble vestit amb rics teixits, hi ha una funció de teatre amb uns actors vestits d’homes prehistòrics. A l’Anna li ha sortit competència. Tot i que no crec que l’amoïni, tot el contrari, aquesta activitat és per això, per deixar anar la imaginació i escriure.

Tinc MOLTES ganes de llegir la feina de les altres escoles. Vinga, no trigueu! Les petites aventures que us empesqueu ens serveixen per imaginar com és el Salt del passat i per començar a crear personatges. I des de la biblioteca em diuen que millor que no us encanteu perquè després hem de continuar investigant, aquesta vegada els ENTORNS.

L’Anna diu que quan investigueu i feu la fitxa dels entorns, no cal que torneu a inventar un petit conte com haureu fet a la fitxa dels edificis. Només cal que feu una llista, com qui va a comprar. Una llista d’idees. L’Anna en diu el bloc de notes de l’escriptor. Una vegada l’Anna em va enviar una foto del seu bloc de notes i us puc dir que és de color vermell. Allà hi apunta idees per després desenvolupar contes, articles, guions, llibres… Doncs vosaltres heu de fer el mateix. Quan investigueu sobre els entorns apunteu possibles personatges, idees d’aventures, dades curioses, etc.

I aquí us deixo algunes de les coses que més m’han agradat de les fitxes de les visites als edificis:

Saber que el Mas Sitjar era una torre de defensa. El menjar que s’hi serveix i que es menja amb els dits! Aquell atac amb fletxes. I la paraula espitllera.

Descobrir que l’estació del tren d’Olot ara és un centre d’atenció als joves. Conèixer al director de la Coma-Cros i al sabotejador amb olor de sardines (no us en dic el nom perquè llegiu l’aventura). I la paraula petaner.

La foto dels nens i nenes davant del Teatre de Salt. L’observació dels cartells diferents que retolen l’edifici ara i abans. Aquella funció de teatre tan divertida i la paraula estrident.

Ho veieu? Aquest any promet! Ve carregat de descobriments i imaginació.

Repeteixo… FELIÇ 2012! I fins la setmana que ve!

Petons acabats d’estrenar!

Rita Fredolica

Nota: i recordeu d’enviar les fitxes de les visites. Hem de començar a investigar els entorns!

Investigar, buscar bolets i alguna cosa més

Nenes i nens de Salt,

a la meva ciutat hi fa tant fred, però tant, tant, retant, que no s’hi fan bolets. No en creixen. En mengem, però són de cultiu, d’aquells que es fan en hivernacles i d’altres ens arriben en avió i són, és clar, caríssims. Us ho explico per dir-vos que jo, d’anar a buscar bolets, d’anar “a caçar” camagrocs, rossinyols, fredolics i rovellons (els meus bolets preferits) no en tinc ni idea. Però vosaltres sí. I per això l’Anna, quan s’ha embolicat a explicar-me què vol dir DOCUMENTAR-SE, s’ha tret la comparació del barret i m’ha dit que vosaltres ja sabríeu de què va la cosa. Perquè segons ella documentar-se és una barreja d’investigador privat i de boletaire expert. Alça, tu.

A veure si us explico què vol dir “documentar-se” de forma entenedora, perquè aquí l’experta és l’Anna Manso. Però si jo sóc una nena, igual que vosaltres, i ho he entès, tot va prou bé. Som-hi.

L’Anna diu que documentar-se és buscar, descobrir i saber tot el que cal per escriure un conte. D’aquí ve que parli d’INVESTIGAR. Si va de romans, cal llegir i apuntar un munt de dades sobre l’època romana. Què menjaven, com vestien, quins costums tenien, què somiaven, a què tenien por, com era la gent…

Els llocs on anar a cercar són molts. Es pot anar, és clar… a la BIBLIOTECA! I mirar si hi ha LLIBRES, CÒMICS, DVDS, REVISTES, MÚSICA… el que sigui que tracti el tema que ens interessa. Són les pistes que un bon investigador privat sap trobar sota les catifes. I si no ens aclarim ja sabeu que a la Biblioteca hi teniu unes bibliotecàries i uns bibliotecaris més que fantàstics. També podeu anar a MUSEUS que parli d’aquell tema. Buscar FOTOS antigues. Parlar amb GENT experta, que en sàpiga un niu, o que, si és un tema més actual que els romans, que ho hagi viscut de primera mà, o que recordi algú que ho hagi viscut. I no ens oblidem del pou de pistes més impressionant… INTERNET. Diu l’Anna que una vegada va escriure uns llibres que passaven a països que ella no havia visitat i que a internet hi va trobar blogs on la gent explicava com era viure a aquell país. En el nostre cas vosaltres podeu anar a la biblioteca, mirar les fotos antigues que us han passat, donar una ullada a llibres, visitar els llocs on us duran els mestres, i podeu fer xerrar a la gent gran de Salt i preguntar-los coses del Salt del passat. Fins aquí la feina d’investigador.

Perquè ara és el torn del boletaire. Trobar informació és molt important. Però també cal saber què cal buscar. Perquè estem buscant informació per escriure un conte. Per inventar una història que no existeix. I farem parlar uns personatges inventats. O personatges de debò, reals, històrics, però als que els farem viure fets que no han viscut. O fer-los dir paraules que no han dit mai. O sigui, que NO FEM UN TREBALL PER L’ESCOLA, sinó que ESTEM ESCRIVINT UN CONTE. I és aquí que cal tenir nas de boletaire. Quan anem (bé, aneu) a caçar bolets, heu d’afinar la vista perquè els bolets estan amagats i no es veuen a la primera. I no tots els bolets són bons. I si un sap què buscar i on buscar anirà més per feina. L’Anna diu que els escriptors busquen detalls. Busquen allò que faci que et creguis el conte. Els romans no van en cotxe, ni duen rellotge. I la gent que vivia al Salt del passat no tenien internet (buf, pobres), però tampoc embussos a la carretera (oh, vaja quina sort). Vol dir que no cal escriure deu mil pàgines, sinó apuntar el que ens anirà bé per després escriure. Per ajudar a imaginar-nos el món de la nostra història. El boletaire sap trobar el sòl, el terra, on s’hi fan bolets, i vosaltres podeu trobar alguna dada interessant que ens doni per inventar una aventura!

Quan es va a buscar bolets al principi no veu res. Només fulles, molsa, herba, pedres, troncs… però de bolets res. Després, a poc a poc, la vista s’afina i ja veiem una caputxa groga, un marró diferent,… i quan mireu les fotos antigues i, sobretot, quan aneu a visitar els llocs on us duran els mestres, heu de fer el mateix. Primer passejar, voltar, mirar. I després mirar diferent i ensumar per trobar els bolets amagats. Bé, és una manera de dir! No busqueu bolets, vosaltres, ara! Heu de deixar que alguna cosa us sorprengui. Potser a algú es quedarà parat de descobrir com rentaven roba, d’altres saber que els nens i nenes treballaven, cadascú és diferent i, per tant, podeu trobar moltes coses diferents! És l’avantatge de tenir tants ajudants!

L’Anna diu que us heu d’imaginar que sou dins del conte. Vaja, com si enlloc de mi haguéssiu estat vosaltres el que vau somiar el Salt del passat. I llavors li he contestat que ÉS UNA MICA COM FER D’ACTRIU, O D’ACTOR, que per un moment et penses que ets aquella persona. I l’Anna m’ha dit que sí. Que quan passegeu pels llocs del passat heu de mirar amb ulls del passat. I com que jo sóc una mica despistada li he demanat una petita llista de tot allò que podeu imaginar. Penseu que heu d’imaginar aventures que em poden passar al Salt del passat, i que cada escola podrà inventar-se dos personatges (persones, o objectes o algun element de la natura que parli, si voleu)

La llista: olors, sorolls, colors, paisatges (de natura o de carrers i fàbriques), quin temps feia i si passaven fred o calor, com vestien, què s’hi feia allà, si hi havia moltes persones, quins horaris feien, us agradaria fer el que es feia allà?, què en pensaria jo, la Rita, de tot plegat (recordeu que al conte que escriurem m’enviareu a mi al passat de Salt). Quines coses podria fer jo per recuperar el guant a aquest lloc del passat? A qui podria conèixer? Amb qui podria parlar? I el més important… què us sorprèn més?

Passegeu, imagineu, feu teatre si voleu! Jugueu a que sou gent del passat! Busqueu! Flaireu! Actueu! Passeu-vos-ho bé. Divertiu-vos. Ah, i, sobretot, no us descuideu d’apuntar-ho tot, que la memòria fuig més ràpid del que us penseu.

Estic frisosa per saber què trobeu!

Petons documentats i avui, per fi, gens refredats! ( a veure quan dura)

Rita F.

La Ruta

Nens i nenes de Salt,

tinc moltes, moltes ganes de viatjar al passat. MOLTES! L’avi diu que he de tenir paciència. Que abans vosaltres us heu de llegir el llibre La Rita fredolica perquè sapigueu qui sóc jo, i totes les coses que he viscut. I també per saber com escriu l’Anna Manso. Després, entre tots, ja farem feina.

Té raó, però estic que friso. I l’avi Enric, que m’estima molt, l’altre dia em va preparar una sorpresa: un xat amb l’Anna Manso! L’avi diu que per viatjar al passat necessitem preparar la ruta, saber on anirem i què mirarem. El meu guant pot ser a qualsevol lloc. Sí, jo me’l vaig descuidar a la fàbrica de la Teresona, però ella o qui sigui, se’l poden haver endut a una altra banda.

Amb l’Anna ens vam empescar una idea. El conte que farem, el conte que ens permetrà viatjar al passat, és un conte que passarà al Salt del passat, un Salt que va existir de debò. Però el conte ens l’INVENTAREM. Farem que hi passi el que nosaltres vulguem. Així doncs, el podem amanir i salpebrar amb tot allò que ens vingui de gust. Serà un conte amb molta veritat i molta fantasia. Per tant, la ruta de viatge que hem preparat passa per un munt de llocs i de temes de bo de bo, però els hem posat uns noms carregats d’imaginació. Aquí van:

“El món dels secrets” : la casa, l’interior, l’eixida, els patis. Allà on vivia la gent, on guardava els seus secrets més secrets, on podien ser com eren de bo de bo.

“El territori de les mil diferències”: La vida quotidiana. Una vida molt diferent a la nostra, tanta que hi ha mil i una diferències amb tot allò que ara vivim.

“El cau de les màquines”: Les fàbriques. On les màquines eren les reines. Les que marcaven el ritme i la vida i el soroll… tot.

“La terra fantàstica”: la vida de pagès, una vida basada en la terra. Una terra fantàstica, perquè donava fruit i riquesa, i també perquè també pot ser una font de sorpreses.

“El país del fer i desfer”: Els oficis, amb els seus mestres i els seus aprenents. I ja se sap el que diu la dita: fent i desfent aprèn l’aprenent.

“El mapa del tresor”: els carrers, el municipi, allò que era Salt fa tants anys. El mapa per trobar el que es busca.

“La porta de les rialles”. L’oci, la manera de divertir-se, els jocs, els esports, les excursions… una porta bona de creuar.

“La casa dels llibres xerraires” : l’educació, les escoles, allà on s’aprèn a llegir i es descobreix que els llibres xerren.

“El reialme de la velocitat”: la mobilitat, els mitjans de transport, des de les bicicletes, al cotxe, al tren, la barca de llibant… varetes màgiques per arribar ben ràpid a tot arreu.

I ara el favor. L’Anna diu que heu de fer una cosa que fan els escriptors abans d’escriure un llibre. Us heu de DOCUMENTAR. Aquesta paraula tan estranya vol dir que heu d’investigar sobre alguna cosa. I com? Anant als llocs i mirant i remirant, pensant i repensant i, després, explicant tot allò que heu vist.

Però, atenció, ho heu de fer amb ulls d’escriptors i escriptores. Aneu a investigar per, després, poder escriure un conte. Imagineu on poden passar coses fantàstiques, qui hi vivia, quins personatges de carn i ossos hi podien viure, i també quins personatges fantàstics us podeu empescar (follets, objectes, animals o vegetals que parlen,…). Mireu, remireu i rumieu!

Ah, i després ens ho expliqueu!

Petons de fred que escalfa!

Rita F.

Carta de benvinguda

Nens i nenes,

ai, volia dir «nens i nenes de quart de primària de Salt». Hola, sóc la Rita Fredolica. Vosaltres no em coneixeu, o no em coneixeu gaire. Jo tampoc us conec gaire però si que sé que sou espavilats, desperts i menjalletres. Què vol dir menjalletres? És una paraula que s’ha inventat l’Anna Manso, una amiga meva. Diu que els menjalletres són les persones que s’empassen les lletres llegint o escrivint. Un ocellet que es diu Sessi diu que vosaltres, les lletres, les feu anar amunt i avall, a dreta i esquerra, sense problemes! Alguns més, d’altres menys, però tots, tots, sou aquí, amb el nas i les orelles enganxats a la pantalla, llegint o escoltant. Menjant lletres.

Jo no visc a Salt, visc a la Ciutat Més Freda del Món. Una murga de ciutat on hi fa un fred que pela. Un fred DESCOMUNAL, HISTÒRIC, MACROBESTIAL! Cada setmana pesco un refredat, perquè jo, el fred, no el suporto. El meu avi Enric i jo som els únics fredolics de la ciutat. La resta d’habitants estan encantats de viure on viuen! I no ens entenen… Però no sabeu el pitjor. El nostre estiu dura una setmana! I fa temps, quan es va anunciar la vinguda del Gran Fred enlloc de la setmana d’estiu, vaig afartar-me i vaig demanar a l’avi Enric que m’ajudés a buscar una vareta màgica per fer venir la calor. Em van passar un munt de coses increïbles, tantes i tant fantàstiques que van arribar a les oïdes de l’Anna Manso.

L’Anna tampoc viu a la Ciutat Més Freda del Món. Viu a Barcelona, al barri de Gràcia i és escriptora. L’Anna i jo vam parlar molt per telèfon i per Internet i d’aquelles converses en va sortir el llibre que us ha dut la Sessi: «La Rita Fredolica». Un llibre que s’han llegit un munt de nens i nenes que han fet quart de primària a Salt (i a d’altres llocs i d’altres cursos, és clar). Aquest any qui vulgui també podrà llegir-lo. I això no és tot! L’Anna i jo, jo i l’Anna, us acompanyarem en la lectura a través d’aquest bloc. Per què…

… Per què me n’ha passat una que no us podeu imaginar!

Aquest estiu, una nit, l’avi i jo ens vam passar hores amb el nas alçat, mirant el cel. Hi havia pluja d’estels fugaços i vaig demanar un desig: vull viatjar a Salt! Però no va passar res. Cap raig màgic em va teletransportar a la ciutat on viuen tants nens i nenes que s’han llegit les meves aventures, i amb qui he xerrat tant a través del bloc «el cove de les paraules». Me’n vaig anar a dormir una mica moixa i de cop i volta em vaig despertar… a Salt! Però no era el Salt d’ara, el que he tafanejat al google, no, no. Era diferent. Era el Salt de fa mooooolts anys. Tants que la Biblioteca era una fàbrica! Vaig voltar per tot arreu, vaig jugar amb una nena que es diu Teresona que tenia una nina de drap, i vaig veure coses extranyíssimes. Els nens i nenes treballaven a les fàbriques! Llavors vaig tenir molta son i em vaig adormir. Em vaig llevar al meu llit i vaig pensar que tot havia estat un somni. Però no! Per dormir duc posats els guants peluts de coloraines. Són uns guants que m’estimo molt. Són calents i bonics, i els duia posats quan ens va passar tot allò que explica el llibre. Encara no us puc dir gaire cosa perquè sé que el llibre no us l’heu llegit i no us vull aixafar la guitarra. Només us dic que en llevar-me només en tenia un de guant! Vaig recordar que me’l vaig treure un moment per tocar l’aigua de la sèquia Monar.

Així que… Necessito tornar al Salt del passat! He parlat amb l’avi i amb l’Anna i no hi ha un altre camí: els nens i nenes de Salt m’heu d’ajudar. Si voleu. Si us ve de gust. Si fos així entre tots escriurem un conte. L’Anna diu que és l’única màquina del temps que coneix i que si escrivim un conte podré viatjar al Salt que vaig visitar mentre dormia i buscar el meu guant. L’Anna i jo hem pensat que vosaltres podeu fer d’investigadors i investigadores. Ens caldrà buscar informació, mirar sota les catifes, regirar llibres i fer xerrar a la gent gran per saber com era Salt quan els nens i nenes treballaven a les fàbriques. I un cop ho sabem, amb la vostra IMAGINACIÓ us podreu empescar un reguitzell de personatges que ens deixin amb la boca oberta. Personatges fantàstics, reals, persones, animals, objectes, éssers inventats. Els protagonistes del conte!

Bé, no. Els protagonistes sereu vosaltres que l’escriureu, i la Sessi, i l’Antònia, l’Íngrid, la Bàrbara, el Pep, l’Anna i tothom que ens donarà un cop de mà. I jo també.

Ostres. Ja torna a nevar. Però mireu, ara que us he escrit tot el que duia al cor ja no tinc fred.

Petons descongelats

Rita Fredolica

 

Trobada amb l’Anna Manso

Imatges de la trobada dels alumnes de 4t de primària de totes les escoles de Salt, amb l’escriptora Anna Manso, que va tenir lloc a l’Auditori de la Coma Cros, el dia 10 de juny de 2011.

En el marc de la  trobada es va fer la presentació del llibre “L’atles viatger“, escrit conjuntament pels alumnes i l’Anna Manso i il·ustrat pels mateixos alumnes i la Sara Tornos.

Trobada amb l’Anna Manso, posted with vodpod

Exposició dels pòsters dels petons. A partir dels petons que  a través del bloc es van anar enviant l’autora, els alumnes i la Rita es va plantejar l’idea de fer diferents pòsters amb un petó cadascun per donar la benvinguda a l’autora.

Aquesta exposició és el fruit del treball de tots els participants de la trobada.

Trobada Anna Manso: petons, posted with vodpod

El petó de l’Anna Manso:Un petó llarg, llarg, d’aquells que no s’acaben mai, no perquè els fa una tieta pesadíssima, sinó perquè la persona que el fa i la persona que el rep no tenen ganes que s’acabi, igual que jo no tinc ganes que s’acabi el conte conjunt.

Anna (Salt-BCN, 2011)

Alumnes de Salt amb l’escriptora Anna Manso:
El video de la trobada

El Centre de Recursos Pedagògics del Gironés ens ha fet arribar aquest vídeo sobre la trobada dels alumnes de 4t de primària de totes les escoles de Salt, amb l’escriptora i blogaire de l’ARA Anna Manso. La cita va tenir lloc a l’Auditori de la Coma Cros, el dia 10 de juny de 2011. En el marc de la trobada es va fer la presentació del llibre “L’atles viatger”, escrit conjuntament pels alumnes i l’Anna Manso i il·ustrat pels mateixos alumnes i la Sara Tornos.

AraTV, 29/06/2011 [Ara.cat]

Comiat de la Rita

Nens i nenes de Salt,

sóc la Rita i torno a estar afònica, però aquest cop la culpa no la té un refredat, sinó l’emoció. He pogut seguir la trobada que heu fet tots plegats, nens, nenes, mestres, bibliotecàries, l’Anna Manso, la Sara Tornos. Sí, sí, l’he vist! L’Íngrid, la Bàrbara i l’Antònia han instal·lat una microcàmera web a la sala i us he vist per l’ordinador. A estones es tallava, perquè a la Ciutat més freda del món les connexions no funcionen gens bé (els cables es gelen i per molt que es protegeixin sempre s’acaben mig congelant), però vaja, us he vist!

Quina enveja. Ja us ha explicat l’Anna perquè no hi podia ser? Que una nevada empipadora ha deixat tots els avions a terra? Una llàstima, però mira, com a mínim amb la càmera us he pogut espiar uns minutets.

Ostres! I l’Atles viatger? Jo també en vull un! L’Anna m’ha promès que me l’enviarà per correu. És clar, l’he anat llegint setmana a setmana, però tenir-lo a les mans, tocar-lo, poder-lo fullejar i gaudir dels dibuixos que ha fet la Sara, els seus, i els que ha fet a partir dels vostres… Un llibre és un llibre i internet i els llibres electrònics m’agraden molt, però el paper també.

L’Anna m’ha trucat, diu que ella també està mig afònica d’emoció. Que ha estat un curs diferent, preciós i que se n’endú un molt bon record. I jo també. MOLT bon record.

Nens i nenes, ja teniu un peu a cinquè, a l’estiu, al curs que ve. Aprofiteu la calor quan vingui, vosaltres que podeu. I continueu inventant. Sou uns grans escriptors i escriptores! A l’Anna li ha sortit competència de la bona.

Petons: enyorats, alegres, afònics, orgullosos i… AGRAÏTS!

Ah, i també petons suaus com una ala de papallona

Rita fredolica

L’atles viatger

Avui, a 2/4 d’11, l’Anna Manso es troba amb tots els nens i nenes de quart de les escoles de Salt, a l’Auditori de la Coma Cros. No hi falteu!

També des d’avui podreu llegir, en aquest bloc, el llibre que heu escrit entre tots: L’atles viatger

Àlbum d’il·lustracions

Trobada amb l’Anna Manso

Nens i nenes de 4t de primària de les escoles de Salt!

Recordeu que el dia 10 de juny, a 2/4 d’11 de matí, l’Anna Manso us espera a l’Auditori de la Coma Cros.

invitació

Programa de la trobada

• 10.30h. “Hora del conte”, a càrrec de Sessi Sitjà.
• 10.50h. Presentació de l’activitat.
• 10.55h.
• Trobada amb l’Anna Manso. L’escriptora respondrà a les preguntes dels nens i les nenes de quart.
• Presentació de la Sara Tornos, il·lustradora.
• 11.15h. Presentació del conte “L’atles viatger”, a càrrec de l’Anna Manso i lliurament dels contes als tutors.
• 11.30h. Cloenda.

El conte

El conte

Nens i nenes,

sóc l’Anna Manso, l’escriptora i us escric per dir-vos que la Rita s’ha refredat. S’ha refredat tant que no té veu, està afònica. Té el cap emboirat per la febre i li fa mal tot. No és res, un constipat empipador. Per fer-se passar l’estona la Rita s’ha mirat l’atles de l’avi, aquell on hi surten indrets estranys, en els que viuen el niu de personatges que, pel que sembla, vosaltres coneixeu tant i tant bé. La Rita voldria viatjar-hi, però em sembla que sospita que els indrets no es poden trepitjar. O que NOMÉS es poden explorar amb la imaginació. Tot això m’ho ha escrit per correu electrònic. M’ha enviat un missatge no massa llarg, que no es trobava bé. Pobra Rita, he exclamat en llegir la carta. Jo, quan era petita i estava malalta, llegia i les hores, enlloc de passar, me les empassava. I em sembla que a la Rita també li agrada molt llegir.

I el seu llibre preferit encara no l’ha escrit ningú. És el conte que vosaltres, amb l’ajuda dels mestres i amb la meva ajuda li podem regalar a la Rita. Un conte que passarà pels països misteriosos, sorollosos, solitaris i perillosos de l’atles de l’avi. I les banderes, les balenes, els pops, els cotxes i tots els personatges que heu creat podran parlar, moure’s i conèixer la Rita. Sí. La Rita serà la protagonista! Oi que tenia ganes de viatjar? Doncs la farem viatjar! I mentre es recupera, llegirà la nostra història i, segur, s’ho passarà pipa. Què? Us hi veieu en cor? A través de la Rita us he explicat unes quantes eines de l’ofici d’escriure, i els vostres mestres també. Sí? GRÀCIES!!!!!

Llavors… comencem!

CAPÍTOL 1 – ANNA MANSO

La Rita fredolica, la nena que vivia a la Ciutat més Freda del Món, va fullejar l’atles de l’avi per enèsima vegada. Era un llibre molt antic que havia trobat a l’habitació dels mals endreços de l’avi i des de llavors no podia deixar de mirar-se’l. Hi sortien uns indrets fantàstics i la Rita, quan es mirava l’atles, deixava anar la imaginació. Ai, qui pogués viatjar al Mar més Perillós del Món, o al Bosc més Misteriós, o, fins i tot, a la Ciutat més Sorollosa o al País més Solitari. Tots ells li semblaven destins llaminers i alegres al costat de la monòtona i avorrida ciutat on vivia, a la que sempre hi feia el mateix: fred. A poc a poc s’havia acostumat a les baixes temperatures i a la incomoditat de les tantíssimes capes de roba que s’havia d’engiponar. Continuava sent la Rita fredolica, però havia crescut i ho portava millor. Ja no remugava tant i quan es notava que tenia ganes de deixar anar un renec trucava a l’avi. L’avi Enric continuava sent el seu aliat, el seu còmplice, l’única persona que l’entenia. La seva germana petita, la Carlota i els pares continuaven igual d’encantats de viure on vivien. La botiga de bufandes i guants de la família anava cada vegada millor i, vés, no tenien cap queixa.

La Rita es va tornar a mirar l’atles. El Mar més Perillós del Món seria el primer lloc que triaria. La Rita era fredolica però gens poruga i el nom, enlloc de fer-li basarda, li feia venir ganes de viatjar.

-Avi -va preguntar- tu saps com es pot arribar al Mar més Perillós del Món?

-I tant que sí -va respondre-li l’avi Enric com si parlés d’anar a visitar un país qualsevol- hem d’obrir la porteta de fusta amb unes paraules màgiques.

-Com? Unes paraules màgiques? I tu saps on és aquesta porteta? -La Rita parlava a tota bala, sorpresa i nerviosa.

-Ho diu a l’atles, al final. I no, no sé on és la porteta. Ja et vaig dir que l’atles l’havia comprat a un llibreter de vell, a un dels meus viatges.

La Rita es va desinflar com una pilota rebentada. Però es va estranyar. Com era que l’avi havia llegit les instruccions i ella no? Va tornar a agafar l’atles, va girar fulles i fulles i no va trobar cap lloc on expliqués el que explicava l’avi.

-Avi, no ho trobo

L’avi va mirar-la estranyat. Va agafar el llibre i li va mostrar unes fulles. La Rita només hi veia pàgines en blanc! Quin misteri. L’avi hi llegia lletres i la Rita no! Rumiant, rumiant, van pensar que la vegada que l’avi i ella havien aconseguit fer servir la vareta màgica d’una fada, la Berta, l’avi havia tingut molta més estona la vareta a la mà. Potser encara li quedava una mica de res de pols màgica als dits.

-Avi, si tu pots llegir les instruccions, que deuen estar escrites amb tinta encantada, potser, si et mires l’atles amb atenció, pots trobar on és la porteta de fusta.

I ho va fer. L’avi va agafar una lupa per veure-hi millor i va mirar, remirar i recontramirar tots els racons del mapa del Mar més Perillós del Món. Sobretot va repassar les fronteres. L’avi va alçar la vista i va dir:

-No t’ho creuràs. La porteta està al parc de davant de casa teva. Aquí, a la Ciutat més Freda del Món.

La Rita va picar de mans, va saltar sobre l’avi i se’l va menjar a petons. L’avi estava contentíssim. Ell tenia gairebé més ganes de viatjar que la Rita i no li va costar gaire fer la maleta, trucar als pares de la Rita, explicar-los que se l’enduia de viatge aprofitant que eren vacances d’escola i plantar-se davant la porteta. La van trobar de seguida, amagada rere un arbre. Semblava la tapa d’una claveguera, només que era de fusta.

-I ara què? -Va preguntar intrigada la Rita.

-No ho sé. Em pensava que quan seriem davant la porta se m’acudiria alguna idea -va respondre l’avi encongint-se d’espatlles.

-Toca-la. Toca la porteta, avi -va demanar la Rita.

L’avi va acariciar la fusta amb els capcirons dels dits, i unes paraules misterioses li van venir al cap:

-363, obre’t en un tres i no res!

La porta es va obrir. L’avi va voler saltar primer. Quan arribés faria un crit i avisaria a la Rita que no hi havia cap perill. Però la Rita va esperar i esperar sense que l’avi digués res. Amoïnada va saltar porta enllà i… zas! Va lliscar per un tobogan, avall, avall, avall…

LA RITA TROBARIA A L’AVI? O NO I HAURIA DE SEGUIR BUSCANT-LO TOTA SOLA? COM ERA EL MAR MÉS MISTERIÓS DEL MÓN? QUINS PERSONATGES HI VIUEN? REBRIEN BÉ A LA RITA? I A L’AVI? HO SABREM, GRÀCIES A L’ESCOLA EL PLA, AL PROPER CAPÍTOL. BONA IMAGINACIÓ A TOTS I TOTES!

CAPÍTOL 2 – ESCOLA EL PLA

I cataplum… la Rita cau en una platja i no veu res perquè té els ull ben plens de sorra. Quan es treu la sorra mira i veu davant seu un mar molt estrany. Té unes onades molt grans i l’aigua és molt fosca. De moment no veu l’avi per enlloc. Mira cap a l’horitzó i es sorprèn en veure peixos que salten. Són peixos molt estranys, tenen tres cues i una escata gegant al mig. Fan molt mala cara i semblen perillosos. La Rita és valenta i no s’espanta fàcilment, continua mirant i veu una balena que té dos caps i pensa quins animals més estranys, mai havia vist un mar com aquest.

La Rita es gira i pensa és un somni? però de cop i volta pensa en l’avi crida tot caminant per la platja: – Avi, avi, on ets?-ningú li respon.
Al final tot i que li fa una mica d’angunia decideix tirar-se al mar i nedar.
De sobte davant seu se li presenta un pop amb cara de bo. La Rita no té por i li pregunta:
-Hola, com et dius?

- Em dic Pipus i et saludo d’aquesta manera. En Pipus la ruixa amb tinta de colors. La Rita comença a cridar com una boja i en Pipus riu i s’amaga darrere unes roques. De cop la Rita sent una veu darrere seu que li diu:
-Qui ets nena?
-Sóc la Rita i estic buscant el meu avi. I tu qui ets?
-Sóc una balena i em dic Melissa.
La Rita queda meravellada en veure una balena gegant i de color lila.
-Em podries ajudar?
-I tant que sí. Vine amb mi.
La Melissa li explica que en el mar on es troben passen coses molt estranyes, que en Pipus és un bon pop però una mica entremaliat i juganer i que ella l’acompanyarà a buscar l’avi. En Pipus que sent la conversa surt del seu amagatall i diu:- Que puc venir amb vosaltres, us prometo que em portaré bé…
La Melissa i la Rita es miren i diuen: -Vale, però has de fer el que nosaltres diem perquè haurem de passar per llocs molt perillosos i no convé fer soroll.
La Melissa agafa suament la Rita amb la cua i la col·loca damunt la seva esquena. La Rita diu:- Que guai, es veu tot molt bé des d’aquí dalt! I comencen el viatge. En Pipus va a davant explorant el camí i la Melissa i la Rita darrere seu. En Pipus es fa un tip de tirar tinta per espantar tots els animals marins perillosos que es troben però, atenció, la tinta aquesta vegada no és de colors sinó de color negre com el carbó.
De cop i volta la Rita li diu a la Melissa:- Atura’t, Melissa, que em sembla que hi ha algú en aquella caleta. Sí, podria ser l’avi. Ens hi acostarem una mica més.
La Melissa avisa en Pipus i es dirigeixen tots cap a la caleta.
-Em penso que sí que és l’avi-diu la Rita. Acompanya’m tu Pipus que ets més petit i ens hi podrem acostar més.
I ja tenim la Rita i en Pipus dirigint-se cap a la caleta i a la Melissa que s’ho mira d’un tros lluny.

Serà l’avi, el trobarà……?

Fins aviat.

CAPÍTOL 3 – ANNA MANSO

La Melissa, en Pipus i la Rita nedaven fins a la platgeta i mentre avançaven la Rita va començar a suar, la Melissa va començar a suar i en Pipus també va començar a suar, tots tres suaven! Quan ja eren a tocar de la caleta la Rita va preguntar.

-Com pot ser que suem si som dins el mar? No ho entenc!

-Ai, nena, aquest mar és perillós i també empipador. A l’hivern sues i a l’estiu et congeles -va explicar la Melissa-. Resulta que hi ha un tren que…

-Piiiiiiiii!!!!!

En aquell moment un xiulet va interrompre l’explicació de la balena. La Rita va contemplar bocabadada com un tren arribava a la caleta. La seva gran caldera de foc escalfava l’aigua de tot el mar deixant-la a una temperatura que la Rita va trobar deliciosa. Però el que més va sorprendre la Rita va ser veure com l’avi apareixia de darrere unes algues, la mirava i enlloc de venir-la a trobar pujava dalt de la màquina i conduïa el tren, allunyant-se, com si fugís.

-Aviiiii!!!! – va cridar la Rita. Però l’avi no la va sentir i en un tres i no res el tren i l’avi havien desaparegut. La Rita no entenia res.

-El teu avi és dels meus. Té ganes de gastar-te una broma. -va exclamar en Pipus.

-O potser no t’ha vist -va consolar-la la balena-. Mira nena, jo faig de cartera i recorro el mar amunt i avall. No et preocupis que si el teu avi és per aquí el trobarem.

La Rita es va animar una mica, però el somriure se li va estroncar de cop en veure com un tauró s’acostava al grup a tota velocitat, amb la boca oberta i una cara de gana que feia feredat.

OH, OH! I ARA QUÈ? SE’LS CRUSPIRÀ EL TAURÓ? I L’AVI? PER QUÈ FA COSES ESTRANYES I FUIG DE LA RITA? LA RESPOSTA ÉS AL MAR O CALDRÀ VIATJAR MÉS ENLLÀ? LA RESPOSTA LA TÉ L’ESCOLA POMPEU FABRA.

CAPÍTOL 4 – ESCOLA POMPEU FABRA

El tauró s’acosta a gran velocitat. I quan està a punt de tocar-los s’atura de cop.

Pensant que el tauró els volia atacar, la Melissa li dóna un cop de cua i en Pipus li agafa la cara amb els vuit tentacles i li llança caramels amb el tercer ull.

- Aiiiiiiiiiiiiiiiiii, deixeu-me, siusplau, no volia espantar-vos. Sóc en Pepet, el tauró. Aquest és un lloc perillós. Qui sou ? Què hi feu aquí?

La Melissa i en Pipus li demanen perdó i li expliquen que estan ajudant a la Rita a buscar el seu avi que fa poc han vist conduint un tren.

No es refiaven gaire d’aquell tauró de dents blaves i de la mida d’un meló.

La Rita li pregunta:

- Saps si hi ha alguna estació de tren aprop?

- Sí -contesta en Pepet. Al costat de les algues verinoses, davant d’una cova fosca. Fa uns moment he vist un tren conduit per un home que entrava a la cova. Avui no tinc gaire feina, si voleu us hi acompanyo.

Tots hi estan d’acord. Pel camí la Rita li diu a en Pepet que és molt petit per ser un tauró i que no fa por i que troba estrany que canviï de color, ara groc, ara rosa.

En Pepet li explica el seu secret: quan s’enfada pot arribar a ser tan gran que es pot empassar una barca.

Ja han arribat prop de la cova. La Rita veu petjades del seu avi que calça un 52. Segueixen les petjades i veuen l’estació de tren amb un rètol que posa “TAURONS MORTS DE GANA”

Entren a dins i veuen una persona . És l’avi Enric. Quan veu a la Rita l’avi crida:

- Aparta’t d’aquest tauró!!! És molt perillós!!!

CAPÍTOL 5 – ANNA MANSO

El tauró Pepet, espantat pel crit de l’avi, s’amagà rere la Rita i aquesta, morta de riure, procurà calmar tothom.

-Pepet, no t’espantis, és el meu avi. Avi, no t’espantis, és el tauró Pepet i pel que veig és incapaç de cruspir-se un mosquit. Avi, per què has fugit quan m’has vist arribar?

L’avi Enric no escoltava. Mirava a terra, al sostre, a les parets de l’estació, arreu.

-Rita, hem de fugir. Ajuda’m a trobar la sortida.

-De qui hem de fugir?

-Hem de marxar o s’adonaran que he sigut jo.

-Que has sigut tu? Què has fet, avi?

L’avi estava molt esverat. La Rita es va amoïnar. Què li havia passat a l’avi en caure porta avall que el feia diferent d’aquell avi tan eixerit i rialler? En Pipus, la Melissa i en Pepet, van interrompre les cavil·lacions de la Rita amb un crit.

-Els taurooooons!!!!

Tretze taurons ferotges, imponents i afamegats s’acostaven a l’estació. No s’assemblaven gens a l’inofensiu i petit tauró Pepet. En Pipus, la Melissa i en Pepet van fugir. Només van quedar la Rita i l’avi Enric. Els taurons els van arraconar contra les algues verinoses. No hi havia escapatòria.

-Torneu-nos el que ens heu pres! -va bramar una taurona que semblava la capitost del grup.

L’avi Enric, enlloc de contestar, es va ajupir, sorprès. Va agafar una mandarina que hi havia a terra i es va alçar. Va prendre la Rita de la mà i li va dir:

-L’he trobat. He trobat el MUR257! Fugim.

I es va llançar de cap dins la mandarina! Com es pot llançar un de cap dins una mandarina? No ho sé, ho haurem de preguntar a l’avi i la Rita perquè tots dos van desaparèixer del davant dels taurons i van aparèixer a MUR257, el país més solitari del món.

QUÈ LI HAVIA PASSAT A L’AVI PER CANVIAR TANT? QUÈ HAVIA PRES ALS TAURONS DEL MAR MÉS PERILLÓS DEL MÓN? PER QUÈ VOLIA FUGIR PRECISAMENT A MUR257? QUANTS MISTERIS QUE HAURAN DE RESOLDRE ELS NENS I NENES DE L’ESCOLA VILAGRAN!!!!

ATENCIÓ: que tothom llegeixi els comentaris dels altres nens i nenes, que són molt interessants i poden ajudar a fer avançar la història. I teniu en compte les descripcions dels espais i dels personatges. I vinga, que ho esteu fent molt i molt bé i quedarà un conte emocionant, divertit i nostre.

CAPÍTOL 6: COL•LEGI VILAGRAN

La Rita i l’avi eren en un lloc on no hi havia ningú, no se sentia cap soroll, no bufava el vent i res no es movia. Una mica enllà es veia una ciutat, però era un indret estrany, silenciós… semblava una ciutat fantasma.
- On som, avi?- va demanar la Rita.
- Som a Mur257…el país més solitari del món.
L’avi li va explicar que quan era amagat darrere les algues, va trobar la mandarina i que de seguida la va reconèixer…era la porta a Mur257 (ho havia llegit a l’Atles). Així, que la va agafar per si li calia d’anar-hi.
- I per què m’has dut aquí?
- Doncs per dos motius: primer, per a fugir dels taurons. I segon, et volia …
De sobte, una veu tenebrosa el va interrompre: “Sóc Sharkenstein… torneu la deeeeent…”
L’avi va canviar de cara i la Rita, que el coneixia bé, li va dir amb veu tremolosa:
- Ai avi…què has fet?
- Ummmm, Rita…és que…
- Avi, per què estaven tan enfadats els taurons?
- El cas és que… Mira Rita, tu coneixes la meva afició per a col•leccionar coses dels viatges, no? Doncs bé, he trobat una dent de tauró i l’he agafada com a record, però…tot seguit hi ha hagut una forta tremolor i tots els taurons han embogit, s’han tornat salvatges i perillosos. Han començat a perseguir-me…
- I…?
L’avi va dir que aquella dent pertanyia a Sharkenstein, el primer tauró de tots els taurons, i protegia a la resta d’una terrible maledicció… Només s’havia de tornar al seu lloc per a solucionar el problema, però…l’havia perduda.

CAPÍTOL 7 ANNA MANSO

-Avi! -La Rita estava enfadadíssima- I ara què fem? A més, tinc una gana.

-Doncs jo també, perquè m’està venint una flaire a xocolata, que la panxa em fa més soroll que un exèrcit de camions.

L’avi i la néta van seguir el rastre d’aquella flaire tan bona fins que van topar de nassos amb un càctus o un ésser que s’hi assemblava. Era grassonet com una vaca i alt com un fanal. I les seves punxes no punxaven i feien molt bona olor a xocolata i a pollastre.

-Hoooola, sóc en Pinxo, el cactus gandul.

La Rita i l’avi li van explicar qui eren i el seu problema. I també que tenien molta gana.

-Ah, cap problema. Llepeu, llepeu les meves punxes. N’hi ha de dolces i de saldes. Au, a menjar. I no patiu, després tornen a sortir!

Amb la panxa plena, la Rita i l’avi ja no estaven tan atabalats. Però continuaven tenint el mateix problema. On era la dent de tauró?

-Perdoneu, però jo sé d’algú que potser us pot ajudar -es va oferir en Pinxo- però em fa mandra pensar. Us haureu d’esperar una estoneta.

El cactus es va adormir de cop, com un soc. La Rita i l’avi van esperar una miqueta, però tenien ganes de tafanejar aquell país tan estrany i van començar a caminar fins que van arribar fins a un riu. La Rita, morta de set, va ajupir-se per beure i només tocar l’aigua… Pam! Va tornar-se invisible!

CARAM! SER INVISIBLE SERÀ UNA AJUDA O UN PROBLEMA? I ELS TAURONS, ELS PERSEGUIRAN? LA RITA PODRÀ TORNAR A SER VISIBLE? QUI MÉS HI HA AL PAÍS MÉS SOLITARI DEL MÓN? NENS I NENES DE L’ESCOLA MAS MASÓ, SE US HA GIRAT FEINA!

CAPÍTOL 8 – ESCOLA MAS MASÓ

Llavors l’avi va començar a buscar la Rita per tot arreu:

- Rita! Rita! on ets?- va exclamar l’avi.

Més tard, l’avi va començar a notar que tenia la boca ben seca i va decidir anar a beure aigua del riu. De sobte, va sentir una veu molt aguda que li deia:

-No beguis d’aquesta aigua! És tota meva!

L’avi va contestar:

-Qui ets?- Ets la Dina? Fa temps vaig llegir al meu Atles que en aquest país tan solitari hi vivia una bandera egoista amb una veu molt semblant a la teva.

-Sí, sí, aquesta sóc jo!- va contestar al Dina. – I… què hi fas en aquest país tan solitari?

-És una història molt llarga d’explicar. Estic molt preocupat per la meva néta Rita que ha desaparegut.

La Dina després de pensar una bona estona, li va dir que coneixia algú que el podria ajudar.

-Jo sé algú que et pot ajudar- li va dir la Dina.

-Ah sí? qui és?- va respondre l’avi Enric.

-És un amic meu que es diu Pepitu, el volcà tossut.

-I a on el puc trobar? – va preguntar l’avi que estava molt nerviós i amoïnat.

-Mira, has d’agafar aquesta drecera estreta i arribar fins al final del camí. Allà veuràs, de seguida, un volcà molt gran que canvia de colors.

L’avi, tot neguitós, va començar a caminar i al cap d’una estona va veure en Pepitu, un volcà immens.

Quan va arribar als tentacles d’en Pepitu, l’avi va sentir una veu greu que li deia:

-Qui ets? Què hi fas aquí? – li pregunta en Pepitu.

- Estic buscant la meva néta que es diu Rita. No l’has vista?

En Pepitu li va comentar que havia sentit una veu en un dels seus cràters. L`avi Enric li va demanar si hi podia entrar, però com que el volcà era molt tossut, li va dir que per entrar havia de passar una prova.

La prova consistia en netejar un tros de gelatina del volcà, ja que ell se sentia molt brut i enganxós.

L’avi va superar la prova ràpidament i va entrar al cràter número dos. Va començar a caminar a dins del cràter i, de sobte, va ensopegar amb una petita ampolla de vidre que contenia un líquid de color lila.

Tot seguit, va sentir una veueta coneguda que li deia:

-Avi! Avi! sóc la Rita! Ajuda’m si us plau!

-Rita! ets tu? on ets?

-Avi, estic al costat teu, a la teva dreta. Tira’m el líquid que hi ha dins l’ampolla i seré visible i així podré ajudar-te a buscar la dent de tauró.

L’avi Enric va seguir les instruccions de la seva néta Rita. I… uns segons més tard… va aparèixer la Rita.

Estaven tots dos molt contents, es van abraçar molt fort i van continuar pensant com podrien trobar la dent.

Però… quan van voler sortir del cràter d’en Pepitu no podien fer-ho, no trobaven la sortida i van començar a cridar:

-Auxili! Auxili! Ajudeu-nos! Pepitu esclata a veure si així podem sortir!

CAPÍTOL 9 – ANNA MANSO

El volcà Pepitu els va respondre que ara no tenia ganes d’esclatar i com que era tan tossut no canviava d’opinió. Deia no, i quan ell deia no, era no, no i no.

-Fem-li pessigolles! -va saltar la Rita.

I la Rita i l’avi van fer-li pessigolles dins el cràter i el volcà Pepitu va esternudar. En fer-ho la Rita i l’avi van sortir volant, volant, volant!!!!! Van passar per sobre del País Més Solitari del Món. Només hi van veure el volcà Pepitu, la bandera Dina i el Pinxo, el cactus. És clar, per alguna cosa es deia com es deia. Van passar de llarg i van sobrevolar el mar més perillós del món i van poder veure un grup de taurons enfadats dirigits pel temible Sharkenstein buscant-los per tot arreu. Per sort els taurons no van alçar els ulls i ni es van adonar del vol de la Rita i l’avi. I quan gairebé van acabar de travessar el mar l’avi va veure una coseta brillant al llom de l’enorme balena Melissa que xerrava amb el pop Pipus.

-La dent! L’he vista! La té clavada la balena Melissa! Hem de tornar! -Va exclamar l’avi.

L’avi i la Rita van provar de saltar de cap al mar, però l’impuls de l’explosió del volcà era tan gros que van continuar volant. Fins que, molta estona després, en mig de l’oceà, mentre sobrevolaven una illa que s’alçava com una teulada, van perdre impuls i van caure avall, avall, avall, fins que van aterrar a un bosc.

-Ai, ai, ai!!!! -cridaven la Rita i l’avi, espantats.

Ja es veien amb el cap trencat i les cames torçades. O amb el cap torçat i les cames trencades, van caure sobre unes branques, flonges com un coixí. Eren les branques d’un arbre altíssim. De les branques en penjava una fruita estranya. Una mena de barreja de mitjó i kiwi! La Rita, morta de gana, el va tastar.

-Eeeecs! Està fastigós! Té gust de peus suats!

L’avi havia tingut més sort. Havia collit una fruita de la branca d’un altre arbre. Una barreja de síndria i meló que pesava com un mort. Estava boníssima. Avi i néta es van atipar a cor que vols.

Després, a poc a poc, van baixar per les branques. Quan van ser a terra van caminar en silenci. Aquell bosc tenia un silenci que posava els pèls de punta. No se sentia cap fressa. Ni una formiga, ni un ocell, ni el trepig d’un porc senglar. Res. La Rita es va fixar que els arbres tenien porta. Va obrir-ne una i llavors va sentir una veu que deia.

-Jo de tu no hi entraria

Es van tombar i van veure… un llop! Un llop?

NENS I NENES DE L’ESCOLA GEGANT DEL REC. EXPLIQUEU, EXPLIQUEU QUINA MENA DE LLOP ERA. ELS PODRIA AJUDAR A TORNAR AL MAR MÉS PERILLÓS. QUINS MISTERIS AMAGA AQUEST BOSC. ELS EN TORNARÀ A PASSAR UNA A LA RITA I A L’AVI. COM VA PERDRE LA DENT, L’AVI. ENCARA NO HO HA EXPLICAT. AI, QUINS NERVIS, ARA HEM D’ESPERAR UNA SETMANA PER SABER COM CONTINUA!

CAPÍTOL 10 – ESCOLA GEGANT DEL REC

La Rita i l’avi es van quedar bocabadats. No sabien si fugir corrents de por o caure a terra morts de riure. Davant seu hi havia un llop amb una cresta punk i vestit amb roba dels anys setanta (pantalons marrons acampanats, una samarreta blanca estreta i unes ulleres de pilot superfashions).

La Rita no parava de riure i li feia tant de mal la panxa que no es va adonar que l’avi Enric no parava de tremolar com una fulla. Estava molt espantat.

- Què fas amb aquestes pintes! Li va dir la Rita amb un to burleta.

- Això és el que volia sentir, tothom té por de mi i ningú em diu la veritat.

De sobte, l’avi va parar de tremolar. Havia sentit a parlar en algun lloc d’un llop molt fort i presumit. A on?

Entre pensament i pensament de l’avi, la Rita i el llop van fer les presentacions. En un moment, la Rita ja sabia que aquest llop es deia Narcís i que li encantava vestir a la moda. Aleshores la Rita sense pensar-s’ho dos cops li va demanar ajuda i en Narcís encantat va acceptar perquè va veure que almenys la Rita era molt sincera.

De cop i volta, l’avi va passar de no moure ni un dit a saltar d’alegria. Ja tenia la resposta que buscava a dins del seu cap. Si! A l’atles havia sentit a parlar del llop i la seva afició a volar en globus….Els ajudaria a construir-ne un i així volar fins a la dent?

De sobte, un soroll va interrompre el silenci que els havia acompanyat des de que havien arribat a aquest bosc tan misteriós. A l’altre costat de la porta que la Rita havia estat a punt d’obrir es sentia una fressa massa estranya…

CAPÍTOL 11 – ANNA MANSO

La porta es movia. Algú, a l’altra banda, provava d’obrir-la, empenyent fort.

-Ajudeu-me! -va bramar una veu aflautada i ridícula des de dins de l’arbre- m’he quedat encallat i no puc sortir.

La Rita i l’avi es van mirar estranyats però al llop Narcís se li escapava el riure per sota el nas. Els va explicar que es tractava del mussol Estrellat, un mussol golafre que endrapava tant que, de vegades, estava tan gras que es quedava encallat dins el tronc d’un arbre. Era dels pocs éssers dels que vivien al bosc que havien travessat les portes que hi ha als arbres. Unes portes misterioses que et portaven als llocs més insospitats.

Tots tres van provar d’obrir la porta. Semblava fermada amb pany i clau.

-Que estrany -va rumiar en veu alta el llop Narcís- les portes acostumen a obrir-se.

-Un misteri del bosc misteriós! -va exclamar la Rita.

-Potser necessita unes paraules màgiques, com la porta per on vam entrar, Rita -va recordar l’avi.

Una veueta dolça i petita els va interrompre.

-Ehem… d’això… perdò… és que… jo sé quin és el misteri.

El llop Narcís, l’avi i la Rita van mirar per tot arreu fins que van descobrir que la veu sortia d’una mena de bolet, petit, petit, petit que, per moments envermellia com una cirera i s’anava encongint més i més i més…

Mentre observaven atents el bolet, el mussol va cridar espantat:

-Ràpid! Ràpid! Treieu-me d’aquí! Que vénen! Que vénen!

EL BOLET S’ENCONGIRÀ FINS A DESAPARÈIXER? QUI ÉS AQUEST BOLET? SABRÀ ALLIBERAR EL MUSSOL I TREURE L’ENTRELLAT DEL MISTERI DE LA PORTA? QUÈ LI PASSA AL MUSSOL QUE ESTÀ TAN ESPANTAT? QUI VE? QUINS ALTRES MISTERIS AMAGA AQUEST BOSC? I LA DENT? AAAAAAAAAI, QUANTES PREGUNTES QUE HAURAN DE CONTESTAR ELS NENS I NENES DE L’ESCOLA LA FARGA. SORT I ÀNIMS! EL CONTE VA A TOTA MÀQUINA!

CAPÍTOL 12 – ESCOLA LA FARGA

L’avi i la Rita van veure com aquell bolet s’anava fent cada vegada més petit fins arribar a la mida d’una oliva.

-Què t’està passant? –va dir l’avi.

I de sobte el bolet va créixer una mica.

La Rita va exclamar:

-Mira avi! Quines estrelles tan boniques que té al barret!

I el bolet es va tornar a encongir.

-Però què li passa a aquest bolet? -va dir la Rita.

El llop els va explicar que en Tim, el bolet, quan li parlava una noia o els seus amics es reien de les seves potes, s’encongia de vergonya.

-Doncs ja parlaré jo amb ell, Rita! -va dir l’avi.

Així doncs, l’avi va continuar parlant tot sol amb el bolet i li va explicar el misteri:

-Posant una de les meves estrelles a la porta de l’arbre aquesta s’obrirà! Però hi ha un petit problema…

-Ehem, ehem, que segueixo aquí dins tancat! –va exclamar el mussol.

-Tranquil Estrellat, que aquesta gent ens ajudarà! –va respondre el bolet.

En Tim va continuar parlant amb l’avi:

-El problema és que només es poden treure les meves estrelles amb el petó d’una nena.

-Cap problema, ja te’l faré jo el petó!-va exclamar la Rita ben decidida.

Li va fer el petó i, amb l’estrella a la mà, va anar a obrir la porta.

El mussol va poder sortir. Estava molt espantat. Havia caigut des de dalt de tot de l’arbre i el cor li anava a mil per hora. Havia observat, a través dels seus ulls amb visió de telescopi, com tota la manada de taurons ferotges es dirigia cap al bosc.

El mussol pensava que el perseguien perquè un bon dia, amb un arbre transportador, havia arribat a la platja. Tenia tanta gana que va agafar el menjar dels taurons i a partir de llavors aquests el tenien vigilat.

-Estigues tranquil Estrellat –va dir l’avi – aquesta vegada ens persegueixen a nosaltres perquè els vaig agafar la dent del seu avantpassat i la vaig perdre. No sé com va anar a parar a l’esquena de la balena Melissa i ara m’agradaria recuperar-la.

L’Estrellat va dir que sabia com fer-ho però abans necessitava atipar-se. Va menjar molt i molt fins que va tenir una idea fantàstica:

-Ja ho tinc! Us podeu transportar fins al mar a través de l’arbre que hi ha més al nord de l’illa, aquest us portarà fins a la balena i així recuperareu la dent! Oi que sereu capaços de trobar l’arbre?

CAPÍTOL 13 – ANNA MANSO

Una fuetada d’aire calent va tombar-los a terra a tots cinc: a la Rita, l’avi, el llop, el bolet i el mussol. El vent duia tanta escalfor que les estrelles del bolet es van fondre, els pèls repentinats amb gomina del llop presumit es van marcir i al mussol li suaven les plomes. Els únics que somreien feliços eren la Rita i l’avi.

-Oh, quina escalfor més agradable -exclamava la Rita-. Avi, no cal que marxem tan ràpid d’aquest bosc. S’hi està d’allò més bé.

-Podem anar fins a la porta fent un passeig tranquil. Ens ho agafarem amb calma -va proposar l’avi.

El mussol els va explicar com arribar-hi, seguint tot dret, prenent la desviació de l’esquerra, just on hi ha un avet que fa platomes, una fruita barreja de platans i pomes, i continuar fins a trobar un roure gros, enorme, altíssim com un gratacels, que en lloc de fer aglans, fa pinçapinyes, una fruita que amb forma de pinça d’estendre i pell de pinya tropical.

-Sobretot, no tasteu les pinçapinyes, que són verinoses! Si algú en tasta es converteix en un ésser misteriós, en un interrogant amb potes! -va advertir-los l’Estrellat -. El cos pren la forma d’un interrogant i només parla fent preguntes.

-Ostres, quines coses que passen en aquest bosc! -va exclamar la Rita.

En Tim tampoc els va acompanyar. Tenia vergonya. Però el Narcís no en tenia gens i li venia de gust trescar entre els arbres.

-Aquí cada passejada és diferent. Sempre passen coses…

I tant que en van passar. Van trobar ocells que amb veu de cantant d’òpera els van indicar el camí. Com sabien on anaven? Ah, misteri. Més misteris. De cop va sonar el timbre d’un telèfon. La Rita, encuriosida, es va atansar al tronc d’un arbre. De cop una branca es va transformar en telèfon i la Rita va despenjar l’auricular.

-Sí? Digui?

-Sóc en Sharkenstein! Torneu-nos la dent! Sabem que sou al bosc misteriós i aviat trobarem la porta que ens permetrà entrar-hi! Ja hem estat a punt de colar-nos abans, llàstima d’aquell mussol tan gras! Si no ens torneu la dent apareixerem a la ciutat més freda del món!

La Rita va penjar espantada. Van apressar el pas. Se’ls havien passat les ganes de quedar-se al bosc. Només volien tornar al mar i solucionar el problema. Van arribar al roure que feia pinçapinyes i van provar d’obrir la porta. Tancada i barrada.

-Ja hi som. Un altre misteri -. La Rita començava a estar farta de tants misteris.

-Espera. Mira’t bé la porta. Quin pany més curiós. Té forma d’interrogant! -va observar el llop Narcís.

-Les pinçapinyes! N’hem de fer servir una perquè la porta s’obri! -va saltar la Rita.

L’avi va agafar una pinçapinya petita i la va acostar a la porta. Res. La va acostar encara més, tant que el fruit va tocar el pany i la pinçapinya va prendre la forma d’un interrogant. La porta es va obrir. El llop es va acomiadar de la Rita i l’avi i la Rita li va regalar un mocador de seda lila que duia lligat al coll. El llop, presumit, va trobar que el lila li esqueia i li va agrair l’obsequi.

L’avi i la Rita van entrar dins l’arbre i van tancar la porta. Al moment van veure una porta nova davant seu. La van obrir i en sortir, enlloc de veure l’aigua del Mar Més Perillós només van veure sorra. Sorra d’un desert!

CARAM! I ARA QUÈ? SABRAN TROBAR EL CAMÍ DE TORNADA? AQUEST DESERT ÉS A LA VORA D’UN LLOC INTERESSANT? CONEIXERAN A MÉS PERSONATGES? PERSONATGES QUE FAN MEU O QUE RONDINEN? NENS I NENES DE L’ESCOLA DOMINIQUES DE SALT, TENIU TOTES LES VACANCES DE SETMANA SANTA PER RUMIAR I FER ANAR LA IMAGINACIÓ. BONES VACANCES A TOTHOM I FINS D’AQUÍ DUES SETMANES.

CAPÍTOL 14 – ESCOLA MARE DE DÉU DEL ROSER (Dominiques)

Tant punt van posar els peus a terra, l’avi es va entrebancar amb uns ferros llargs i prims mig ensorrats i, mentre pensaven què hi feien allà, en un desert, van sentir un “Mèupiii! Mèupiii! que sortia d’una màquina de tren. En un tres i no res, el tren es va plantar davant de l’avi i la Rita. D’una revolada en va sortir una gateta esquifida i molt atabalada que els hi va proposar de portar-los fins a la ciutat, però que s’havien d’afanyar perquè no volia fer tard, ja que quasi eren les 4 i era hora de sopar.

Just quan pujaven, la Lídia, que així es deia la gateta maquinista, es va dirigir a l’avi i li va dir: -La teva cara em sona d’alguna cosa. Tu ets…

-No, no!!! No ens coneixem de res! Mira ja hem arribat! –va interrompre l’avi suat i nerviós.

- Un moment, ja sé qui ets!- va dir la Lídia. Vas ser tu qui em vas robar el tren quan vaig anar d’excursió al Mar més Perillós del Món!

Quan la gateta estava a punt de telefonar al seu amic Sharkenstein per donar-li la notícia de la troballa que havia fet, va aparèixer en Rondillot, el rellotge rondinaire, que amb la seva veu ronca i desafinada va fer caure un bon ruixat. Com que l’avi portava caramels de mel i llimona a la butxaca n’hi va donar un i …

CAPÍTOL 15 – ANNA MANSO

Va passar un fet extraordinari, el rellotge Rondillot, que fins llavors feia ploure cada hora en punt quan arrencava a cantar, va fer sortir el sol i l’arc de Sant Martí! Ostres! La Rita i l’avi van aplaudir i la gateta va demanar de tastar un dels caramels de l’avi. L’avi Enric li’n va oferir un i després d’unes llepades aquella gateta malcarada que duia sabates roses en forma de peülla d’elefant va somriure d’orella a orella.

-Ooooh, gràcies! Ningú mai m’havia fet un regal tan dolç. Bé, de fet ningú m’havia fet mai cap regal!

La gateta, emocionada, va oblidar la seva intenció de lliurar-los al senyor Sharkenstein i els va convidar a casa seva.

-Un cop hagueu descansat trucaré al carallot del Sharkenstein i segur que ho podem arreglar de forma amistosa. Teniu, taps per a les orelles.

La Rita i l’avi no entenien perquè s’havien de ficar aquells taps.

-Que no ho sabeu? -va exclamar en Rondillot- nosaltres som habitants de la ciutat més sorollosa del món. Prepareu-vos!

La Rita va fer veure que es ficava els taps però en realitat se’ls va amagar a la butxaca. No s’acabava de creure que la ciutat fos tan sorollosa. Van pujar al tren, van enfilar cap a la ciutat i quan ja eren a tocar en mig de la via van trobar-se un hipopòtam gegant que els impedia el pas. Però no semblava un hipopòtam de bo de bo, semblava… semblava de plàstic… i feia olor de romaní… i què hi feia aquell cotxe aparcat rere una duna? ai, ai, quina cosa més estranya.

QUÈ ERA EN REALITAT AQUELL HIPOPÒTAM? I PER QUÈ FEIA OLOR DE ROMANÍ? I EL COTXE? OSTRES, JA FALTA POC PER ACABAR EL CONTE! VOLEU DIR QUE LA SOLUCIÓ AL PROBLEMA SERÀ TRUCAR AL SHARKENSTEIN I JA ESTÀ? JO DIRIA QUE NO. PERÒ LA SOLUCIÓ LA TÉ LA SETMANA QUE VE L’ESCOLA SILVESTRE SANTALÓ. DESPRÉS CONTINUARÉ JO UNA MIQUETA I EL CAPÍTOL FINAL QUE CLOURÀ LA HISTÒRIA L’ESCRIURÀ L’ESCOLA EL VEÏNAT.

CAPÍTOL 16: ESCOLA SILVESTRE SANTALÓ

La gateta va recordar que a la ciutat més sorollosa del món hi viu en Llampec, un cotxe molt bromista que treu fum amb olor de romaní i va exclamar:

-Llampec!!! No m’agrada la teva broma!!! Treu aquest hipopòtam d’aquí ara mateix!!!

-va dir la mixeta. Sé que has estat tu!!! Conec el teu aroma!!! – va afegir.

-D’acord, d’acord, ja surto… Només us volia fer una broma! –va protestar fent-se un tip de riure.

L’avi, que ja sabia com li arribaven a agradar les bromes, va seguir-li el joc.

- Mira!!! Un hàmster volador amb guitarra!!!

- Queeeeeè??? A oooooon!!!! – va preguntar tot girant-se.

L’Enric va aprofitar aquell moment per treure’s els mitjons bruts de tot el dia i els hi va penjar al para-xocs del cotxe. Gràcies a l’atles, sabia que aquelles peces de roba eren la cosa que més odia en aquest mon.

- Eeeecccss!!! D’on ve aquesta pudor de mitjons suats?

- Del teu cul!!! Jua, jua, jua!!! – varen fer tots plegats.

A en Llampec li va fer molta gràcia aquella broma i va riure tant que li queien llàgrimes grans com una cascada.

- M’ha agradat tant aquesta gracieta que us deixaré continuar el vostre viatge – va explicar mentre apartava l’obstacle de la via.

- Moltes gràcies. Va, continuem el viatge!!! –va cridar la Lídia.

En pocs minuts varen arribar a la ciutat més sorollosa del mon on tot eren sorolls d’allò més desagradables: clàxons de vehicles, músiques a tot drap, avions, petards, ciutadans cridaners, gossos, gats…

Sort que duien els taps, excepte la Rita que va agafar un mal de cap terrible.

En arribar a casa de la felina, varen donar una pastilla a la Rita pel mal de cap. Tot seguit van buscar a la seva agenda el telèfon d’en Sharkenstein i el van trucar.

-Hola, que podria parlar amb el senyor Sharkenstein?

-Vull la meva DEEEEEENT!!!!! –contestà enfurismat penjant l’aparell violentament.

La trucada no havia funcionat. Calia un pla d’emergència.

- I ara, què fem? – va comentar desesperat l’avi.

- Conec tres forats que us transportaran a la velocitat del so. El problema és que no sé a on van a parar perquè mai els he necessitat – va respondre la mixeta.

Els va acompanyar fins allà. La Rita es començava a trobar millor i de cop i volta va començar a sentir, entre tot aquella fressa, el so de les ones del mar.

- Conec aquest so!!! Surt del forat del centre!!! I estic seguríssima que es tracta del mar més perillós del mon – va exclamar la Rita.

- Doncs anem-hi! Recuperarem la dent i la tornarem als taurons – digué l’Enric.

CAPÍTOL 17 – ANNA MANSO

La Rita tenia molta pressa per anar-se’n. A la Ciutat més sorollosa havia fet bons amics, com el Llampec, en Rondillot i la Lídia, però el soroll l’atabalava i no li agradava gens haver de dur taps per a les orelles. L’avi també tenia molta pressa per tocar el dos. Volia solucionar l’afer de la dent el més aviat possible i tornar cap a casa. No podia calcular quant de temps havia passat des que van marxar de casa perquè als països de l’atles les hores i els minuts se sentien diferents. I si en realitat havia passat un any? Els pares de la Rita estarien molt amoïnats. Així doncs, es van acomiadar de la colla i van llançar-se de cap dins del forat per on se sentia la fressa de les onades.

Al forat no s’hi veia res, però sentir se sentia de tot: xuts de pilota, clàxons, rialles, plors, culleres escurant plats de sopa, sirenes, petjades, camions, crits, guitarres, martells… fins que a poc a poc els sorolls van desaparèixer i una llum blava els va envoltar. Tornaven a ser al Mar més perillós del Món. Tan perillós que l’estol de taurons encapçalat pel Sharkenstein ja els estaven esperant amb cara de pocs amics. No. Amb cara de cap amic.

NENS I NENES DE L’ESCOLA DEL VEÏNAT, SE US HA GIRAT FEINA I DE MOLTA RESPONSABILITAT. LA HISTÒRIA CAL QUE ACABI BÉ! COM? AH, SEGUR QUE TENIU UNES IDEES FANTÀSTIQUES PER ACONSEGUIR TREURE’N L’ENTRELLAT. COM S’HO FARAN L’AVI I LA RITA PER RECUPERAR LA DENT SENSE REBRE CAP QUEIXALADA DE TAURÓ? TORNARAN A VEURE A TOTS ELS AMICS QUE HAN FET AL LLARG D’AQUEST VIATGE? QUÈ PASSARÀ QUAN L’AVI I LA RITA TORNIN A CASA? PERQUÈ… TORNARAN? VOSALTRES SOU ELS QUE ACABEU LA HISTÒRIA. LA MEVA FEINA ACABA AQUÍ. M’HO HE PASSAT BOMBA! GRÀCIES A TOTHOM!

CAPÍTOL 18 – ESCOLA VEÏNAT

L’avi va veure una pedra molt brillant i es va enrecordar que a l’atles hi deia que als taurons els hi agrada jugar amb les coses brillants.

-Rita! Agafa aquesta pedra brillant i tira-la!- va dir l’avi molt nerviós i espantat.

La Rita la va tirar i els taurons es van distreure jugant amb la pedra.

La Rita i l’avi van nedar a tota pastilla i per sort! van trobar en Pepet, el tauró bo, i els va guiar cap a la balena Melissa.

-Rita! Avi Enric! Què feu aquí? Com es que heu tornat?

- Oh Pipus! has vist la balena Melissa?

-Sí, veniu amb mi, fa dies que està una mica trista perquè diu qué té una punxa a l’esquena que li fa mal.

- Rita! deu ser la dent! Quina sort, encara la porta! Anem!

-Pipus – va dir l’avi Enric- ens podràs arrencar la punxa que té la Melissa? Ens pensem que és la dent d’en Sharkenstein … tu tens molts tentacles! Si us plau ?

En Pipus va arrencar la dent i la Rita i l’avi van saltar d’alegria. Amb els seus crits van aparéixer els taurons amb en Sharkenstein.

-Ho sento! Sharkenstein no volia causar-vos tants problemes, em sap greu! No sabia que era vostra i que era tan important… Hem fet el possible per trobar-la. Té i perdona’ns si us plau!

-Moltes gràcies. A canvi us ajudarem a tornar a la vostra ciutat. Pugeu al cim nostre, sabem on són les portes. Vigileu! No caigueu! Aguanteu-vos fort!

-Adéu Melissa, adéu Pipus ,adéu Sharkenstein, adéu Pepet! Moltes gràcies per tot!

-Adéu!!!!!

La Rita i l’avi, per fi, van tornar a casa.

-Rita, avi! On ereu? Fa dos mesos que us estem buscant! Què contenta que estic!-va dir la mare de la Rita- abraçant a la filla i fent-li molts petons.

La Rita i l’avi els van explicar totes les aventures del viatge i els amics que havien fet. Al mes següent a la ciutat més freda del món van fer una festa i de sorpresa van arribar-hi molts personatges: La Lídia, en Rondillot, en Pepet, en Tim la Melissa, en Pipus, en Pinxo, en Narcís, la Dina, en Pepitu, el mussol Estrellat, en Llampec i en Sharkenstein…i tots els alumnes de 4t de SALT.

FI!!!!

Caixa d’eines

Nens i nenes,

Quin cap de setmana. No he pogut fer res. M’avorria. He fet deures, he llegit, he jugat amb la Carlota. Més avorriment. La mare i el pare no em deixaven jugar amb l’ordinador perquè he vist la tele i he gastat tota l’estona de pantalla. Llavors ha sonat el telèfon. Era l’Anna! Hem xerrat una estona més llarga que l’hivern a la ciutat més freda del món. Li he estirat la llengua. M’agrada explicar-vos com treballa. A mi, de vegades, em costa inventar-me una redacció, una història o un conte quan el mestre m’ho demana. L’Anna diu que els escriptors tenen una caixa d’eines. Una caixa que no es pot tocar, que és una manera de dir-ho. Voleu saber què hi duen?

-Hores de pràctica. Escriure i fer anar la imaginació vol hores d’entrenament. A escriure se n’aprèn escrivint.

-Molt llibres. A escriure se n’aprèn llegint. Veus com ho fan els altres escriptors, quines paraules trien, com expliquen el món, quines històries són les que t’agraden… i aprens.

-Diccionaris. Cada vegada escrius millor com més paraules coneixes. Tot el que dius, tot el que expliques, serà més clar, més teu i més viu si pots fer servir un munt de paraules diferents. Les frases han de sonar com fos la primera vegada que algú les ha escrit. Com si fossin d’estrena. Es bo capbussar-se en els diccionaris. El de sinònims ens servirà per dir de mil formes diferents allò que volem. I el diccionari de significats per aprendre vocabulari quan llegim llibres. Es pot tenir una petita llibreta i col·leccionar paraules que ens agradin.

-Tisores i llapis vermell. A escriure se n’aprèn reescrivint. Retallant, ratllant el que no està bé, tornant a escriure, fent i desfent. No donant mai per bona la primera versió. Igual que amb les idees. Cal pensar-ne unes quantes, o moltes, i triar de totes la que més ens agradi enlloc de quedar-nos amb la primera que ens ha vingut al cap.

-Unes ulleres de vidres de colors. També són imaginaries. I són un símbol. Oi que veu escriure un munt d’històries diferents a partir de la meva història? Ho veu poder fer perquè veu veure el món des dels vostres ulls i el veu acolorir al vostre gust. Escriviu coses que us agradin i que us surtin de dintre. Oblideu modes, oblideu escriure perquè «al mestre o la mestra li agraden aquest tipus de contes», oblideu escriure històries perquè «queden bé». No. Que siguin les vostres històries.

-Bona oïda. Per fer parlar als personatges com si aquelles paraules només les pogués dir el personatge. Si és atrevit, que parli valent. Si és poruc, doncs poruc. Que cada personatge parli diferent dels altres. A la seva manera.

-Bon ritme. A cada capítol hi ha de passar algun fet que faci avançar l’acció. No ha de ser pas un terratrèmol. També pot ser que un personatge tingui gelosia, o por, o que s’encanti veient un arc de Sant Martí.

-Memòria. Per no oblidar tot el que hem escrit. Si a un personatge no li agrada la sopa no podem fer que després se la mengi tant content. Hem de tirar enrere i rellegir si tenim dubtes.

-Paciència i alegria. Paciència per seguir quan costa. I alegria per gaudir de l’escriure.

I prou, que li he fet veure a l’Anna que si omplíem més la caixa us atabalaríeu! Llavors l’Anna ha tingut una idea. No dos.

1- Quins contes us agraden més i per què? L’Anna diu que si penseu en els llibres que us fan gaudir més podreu descobrir algun dels secrets de la feina d’escriure. 2-Què us costa més a l’hora d’escriure? Què us fa suar la cansalada? L’Anna diu que si li expliqueu on us encalleu us pot donar un cop de mà.

Va, jo us diré un llibre que m’agrada molt. Petó de mandarina, de l’Eulàlia Canal, perquè quan el llegeixes sembla que la vida de cada dia sigui més bonica. I l’Anna diu que li agradava molt, Jim Botó i Lluc el maquinista, de Michael Ende, perquè quan el va llegir va voler conèixer els dos protagonistes, i viatjar amb ells per móns increïbles.  I que li va fer venir ganes d’escriure!

Petons fredolics

Rita F.

Sense cor no hi ha història

Nens i nenes de Salt,

espero que molts de vosaltres us ho esteu passant bé amb el llibre que explica aquella vegada que en anunciar-se la vinguda del Gran Fred vaig exclamar que allò no podia ser.

L’Anna va convertir la meva història en un llibre, perquè no n’hi ha prou amb que t’hagin passat coses per escriure, no, calen més coses. L’Anna em va explicar com es fa. Més o menys va així. Diu que el primer que cal tenir és electricitat al cos, tenir ganes d’explicar una història, vaja, que sense ganes no es pot fer res, i menys escriure. Després cal obrir bé els ulls i les orelles per poder “pescar” històries com la meva. Un dia l’Anna va sentir que algú parlava de la ciutat més freda del món i va pensar com devien patir els fredolics amb tant de fred. El cervell ara entra en joc, per endreçar les peces, per llençar les que són sobreres, per buscar-ne de noves. I el cor sobretot. Les històries tenen sentiments i emocions que les fan vives i diferents. L’Anna diu que la meva història va sobre una nena a qui només entén el seu avi. I potser té raó. I ja per fi arriba el moment de les mans. I del cul. Cal seure el cul a la cadira i escriure, a mà, amb un teclat, com sigui, però escriure, i reescriure, que les coses no surten bé a la primera. Si no s’escriu el llibre no existeix.

Però el més important és la veu, la nostra. Que una mateixa història es pot explicar de mooooooltes maneres diferents. Que, per exemple, una classe de vint-i-cinc nens i nenes podrien explicar de vint-i-cinc maneres diferents la caputxeta vermella.

Com ho veieu vosaltres? Creieu que té raó o que s’equivoca? I la meva història? Com seria la meva història si l’haguéssiu escrit vosaltres? Trista, divertida, misteriosa… Me la podeu resumir en tres línies? Va, que ens ho passarem bé. Jugueu, jugueu amb la meva història i no us oblideu de fer servir el cor.

Petons fredolics

Rita F.

Cuina d’idees

Bon dia,

a la ciutat més freda del món les finestres i les portes s’han glaçat. La calefacció antiglaç funciona a tota màquina i avui es recomana no trepitjar el carrer pel perill de patinades. Però repeteixo: BON DIA!!!! Des que sé que vosaltres em llegiu el fred ja no refreda tant. Ai, què bé.

Ahir l’avi i jo vam mirar i remirar l’atles. És molt estrany. Hi surt el mar més perillós del món, la ciutat més sorollosa del món, el país més solitari del món i el bosc més misteriós del món. És la primera vegada que en sento a parlar. L’avi va comprar l’atles fa una pila d’anys, a un llibreter de vell d’una ciutat de la península aràbiga mentre feia un dels seus viatges. Li va cridar l’atenció pels dibuixos i els noms tan curiosos, però va creure que era un atles imaginari, de llocs inventats i no en va fer gaire cas.

Oh, com m’agradaria tenir una guia de viatges per saber-ne més coses. Un llibre dels que t’explica tot el que has visitar, com és la gent que hi viu, quin temps hi fa… Algunes fotos dels paisatges més bonics….

Què em podríeu ajudar? Potser, a Salt, com que teniu aquella biblioteca tan fantàstica, com que sou més espavilats que el nen més espavilat del país dels espavilats, em podríeu respondre.

Si sabeu fer fotos amb paraules també podeu cuinar amb la imaginació. Diu l’Anna Manso que d’imaginació en tenim tots i que només cal practicar i entrenar com qui fa gimnàstica. Per cuinar amb la imaginació és bo tenir les orelles i els ulls ben oberts per saber on anar a buscar els ingredients. Que no cal una vareta màgica per inventar. Cal tenir-ne ganes i pescar idees de qui tenim al voltant, del que ens passa al llarg del dia, del que escoltem a la ràdio i veiem a la tele, del que trobem a l’ordinador, d’una cançó, dels llibres, d’una foto, del que ens explica l’avi… Llavors barregem el que més ens agrada, hi afegim una mica d’allí i una mica d’allí, ho tastem, corregim el gust afegint o treient, ho deixem reposar una mica i ho enfornem durant una estona llarga o curta segons la idea. Heu de vigilar que no se us cremi però que tampoc es quedi crua i al final haureu cuinat una idea deliciosa i fantàstica.

Cuiners i cuineres de la imaginació:

Em podeu dir un parell de coses interessants que puc fer als llocs tant estranys que surten a l’atles? O explicar-me a qui m’hi puc trobar? O fer un dibuix del paisatge? O una foto d’algun objecte o d’algun record d’aquells indrets?

Sí, ja ho sé. És una mica difícil. Sort que sou tan bons cuiners!!!!!!!

Petons fredolics, glaçats, desglaçats, tornats a glaçar i tornats a desglaçar.

Rita F.

La Rita Fredolica ben abrigada!

Així s’imaginen la Rita, a l’Escola Mare de Déu del Roser

Rita Fredolica, posted with vodpod